Museu de Belles Arts

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992
Pàgina: 136

Després de passejar una miqueta pels Vivers, una bona i profitosa acció pot ser visitar el Museu de Sant Pius V,  o de Belles Arts de València, si més no perquè té, segons diuen, la millor pinacoteca del Regne d'Espanya després del Museu del Prado. No sé si és cert, però sí que al Sant Pius V hi ha molta pintura i molt important. L'edifici, encara que semble per fora com un palau, amb dues torres i tot, era un convent, que després va ser hospital militar; i des del 1946, museu (abans el Museu de Belles Arts era al convent del Carme). El Museu de Sant Pius V -actualment en procés d'ampliació i modernització- conté algunes sales d'arqueologia ibèrica i romana, mostres d'art musulmà, obres del Greco, Velázquez i Goya, i sobretot una magnífica col·lecció de pintura valenciana: Pere Nicolau, Reixac, Dalmau, Joan de Joanes, Ribalta, Ribera, Sorolla, Muñoz Degraín, etc. És una visita que jo crec obligada.

Autor: Llorenç Millo i Casas
Obra: Carrers i racons de València , 1980
Pàgina: 239

Per a un pintor tan significatiu i vinculat a València com Joan de Joanes (pseudònim de Vicent Joan Macip) s'ha reservat una àmplia estança, i en ella es troben temes tan cars al devot pintor de Font de la Figuera com el Salvador i el Ecce-homo; així mateix una gran taula on hi figuren els patrons de València, sant Vicent Màrtir i sant Vicent Ferrer, i al fons, una vista de la pròpia ciutat amb els campanars i cloquers. Un altre llenç també notable, d'ambient místic, és aquell en què apareix al mig de la Verge, i a cada costat els esposoris, místics s'entén, del venerable Agnesi amb santa Agnès i els de sant Teòfil amb santa Dorotea; al fons hi ha una ciutat i unes muntanyes blavoses. El venerable Agnesi fou un culte i devot eclesiàstic, que a principis del segle XVI escrigué diverses obres teològiques i versos en llatí, i fins i tot se li aparegué Crist vestit de captaire; fou enterrat al convent d'agustines de sant Julià, però quan va demolir-se aquest, en la postguerra, ningú se'n recordà de la sepultura. Ara només queda el retrat de Joan de Joanes, on apareix amb el roquet i la museta, és a dir, amb l'habit dels beneficiats valencians. Joanes també tingué una filla pintora, Margarida Macip, i en la mateixa sala hi ha un petit tríptic d'ella, en el que es representa un Calvari molt carregat de tintes obscures.

Autor: Llorenç Millo i Casas
Obra: Carrers i racons de València , 1980
Pàgina: 240

El castellonenc Ribalta, com que brilla amb moltíssima més llum que qualsevol altre pintor de l'època, té en sant Pius V un espai preferent. Es troba el seu famosíssim Sant Bru suplicant silenci amb l'índex sobre els llavis i vestint uns hàbits blancs, representació de vestidures de les millors que es coneix en pintura. Hi ha també teles menors que mostren els sants doctors i els evangelistes, entre ells sant Lluc, havent la tradició que el sant pintor és un autoretrat del propi Ribalta. Del «Sant Francesc abraçant el Crucificat» hom ha dit que representa l'expressió clàssica de la tendència caravaggista de Ribalta i que és un dels quadres «no sols més característics valencians, sinó que s'ha d'assenyalar entre les obres més típiques de l'art espanyol». Hi apareix el sant dret, abraçat a Jesús, en ple arravatament místic; rep la corona d'espines mentre que un àngel ofrena a Crist una altra de roses, i un segon àngel, a la dreta, toca el violoncel; cal notar que el Sant Francesc descansa els peus sobre el cap d'un enorme lleopard, enroscat al peu de la Creu, de significat simbòlic.

Autor: Joan Garí i Clofent
Obra: Les hores fecundes , 2002
Pàgines: 242-243

Joan de Joanes, al Museu de Bellas Arts de València. Els fons foscos de les crucifixions tenen un punt metafísic esborronador. El retaule de Sant Miquel impressiona com a estructura formal, antecedent il·lustre del còmic, la televisió i el columnisme d'opinió política. Tanmateix, el que realment em sorprén és la galeria de tipus nobles de l'època, prohoms, nobles, reis i papes. Els Borja hi suren amb especial intensitat: Alfons, Roderic, César, Joan i Pere Lluís de Borja i Llançol. Però qui li ha raspat els ulls violentament a Cèsar Borja? No volien destruir el seu retrat: només castrar-lo. Per què? Quan? [11-2-00]