Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Mas que durant generacions ha estat la casa familiar dels Bofill. Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost, el va convertir en el centre dels seus sojorns al Montseny. Tres breus poemes seus, molt visuals i colorístics, ens poden servir per entrar en contacte amb el món poètic singular de l'autor. Un text del seu cosí Jaume Bofill i Ferro (Barcelona, 1893 - 1968) en què descriu la vida quotidiana que hi duïa i de quina manera es vestia per sortir d'excursió pot ser indicat per recrear l'ambient que s'hi vivia. Hi acollia amics i així hi feren estades entre altres, Pompeu Fabra, el pare Miquel d'Esplugues i Josep Carner (Barcelona, 1884-Brusel·les, 1970). Aquest darrer evoca les vivències compartides amb els habitants del mas i, sobretot, el plaer de contemplar el Matagalls i el santuari de Sant Segimon de la galeria situada a migjorn de la casa. Un fragment de dietari de Marià Manent (Barcelona, 1898-1988) palesa fins a quin grau la memòria i mitificació del poeta es mantenia anys després de la seva mort. El mite , amb els anys, no féu sinó créixer tal i com mostren de Felip Graugés (L'Estany, 1889-Barcelona, 1973) i Josep Junyent (Vic, 1930-1993).
Recança
Ja no et veuré aquest any, oh casa bruna
del vell Montseny, d'antigues gràcies:
no faré cap,de sobte, al clar de lluna
entre el camí de les acàcies.
No veuré pas el masover immutable,
flairant al bosc i a la fumera:
no em bordaran els cans vora l'estable
encara roncs de la cacera.
No us trobaré passant com cada dia
el sant Rosari al volt de taula,
ni acabarem tots junts la lletania
abans de dir-nos cap paraula.
Ni Margarida, que és imperativa,
de mes amors farà riota;
ni jo veuré de la tenebra esquiva,
rosa de neu, eixir Carlota.
I no res d'En Tristany, que el món retia,
don Joaquim podrà contar-me;
ni perquè a vila no l'escometia
se'm picarà la tia Carme.
Ni l'endemà no tornaré de missa
per un tirany que m'acontenta
on hi ha un safareig que s'esclarissa
i abelles d'or entre la menta.
Ni en la famosa galeria, vora
tenint les copes d'aigua fresca,
oh amic!, de rimes parlarem una hora;
ni ens menjarem com una bresca
el moscatell, d'una rossor infinita,
veient davant, entre la pau serena,
del gloriós Sant Segimon l'ermita,
que fa l'ullet darrera la carena.
La casa del poeta
Més que el castell de Liost, il·lusori,
que té de l'heura el suau fregadís,
i una caputxa de molsa al cimbori
i sap la fi d'un idil·li feliç;
més que el casal d'Arimells, venatori
pel cavaller que en rondava el pendís,
em plau un mas fet de rústic ivori,
tot vorejat d'un paisatge d'encís.
Aquí el poeta Guerau recollia
el to gemat que el Montseny li oferia
de cap a cap dels oberts horitzons,
i, enamorat de paitides i fades,
escorcollava llegendes colgades
en les fontanes i els boscos pregons.
14 febrer [1937]. Passem bona part del matí a Rusquelles, avui esdevinguda una casa històrica, un indret de pelegrinatge literari com les cases de Keats o de Goethe. Arreu hi ha l'empremta de la personalitat poderosa de Jaume Bofill i Mates: la decoració de la casa, els mobles, els petits detalls reflecteixen la curiosa mescla d'aquell noble esperit, fet alhora d'austeritat i refinament, de franciscanisme i sibaritisme. Hem vist la seva cambra, el vestit de pana, la pallola que tantes vegades havia dut pels camins montsenyencs. Hem vist l'alegre galeria on treballava, amb els llibres, les cortinetes de quadres blaus, la banderola catalana en un vas, un gravat del XVIII (Costume espagnol), i un petit canó de bronze que es feia disparar amb pólvora autèntica.
Oda al Montseny
Per collpregons i malataups,
sots de ricrós i pladelgorns
i altres bells noms mig cecs com taups,
l'esperit ronda tots els jorns
d'aquell poeta, alquimista pur,
que va cridant al seu conjur
mig d'ironia i pietat
pedres, ocells, mates i llums,
boires, clotades, masos, fums,
i fa de tot un joc nacrat
o un gran topazi cisellat.
Feliç de tu, Muntanya; tens
entre els poetes tants parents
que en esperit t'han visitat,
que, deseixint-te de la carn
ni que et matés algun cadarn,
t'has merescut l'eternitat.
Natura morta
Núvol, trepada senalla,
sol que rajava pel flanc...
Miques de boira de palla,
closca vermella de cranc.
Contrallum
Translúcida muntanya, d'alzines i de quars:
com submarina cova, l'obaga s'endormisca.
D'alades passa el núvol assolellat, espars,
com la medusa ingràvida que, per nedar, rellisca.
Brot de sàlvia
Em plau d'un brot de sàlvia, litúrgic, el perfum,
conjur suau dels morts.
Després al fogar el poso. I vaig seguint el fum
d'incinerar els records.
Eixia sovint a primera hora de la tarda del seu Mas Rusquelles, una casa solitària, però perfectament confortable i burgesa, semblant, si bé amb menor preocupació arquitectònica, a una casa de camp francesa de la segona meitat del dinou. Hi mena una avinguda d'acàcies quasi centenàries. La volten unes nogueres i l'alzinar gairebé toca la casa. Part de darrera d'aquesta, una vasta galeria de pedra moradenca, que ha escoltat els diàlegs de l'amistat d'en Carner i en Bofill tan importants en la poesia catalana, s'obre de cara al Montseny, de cara a la regió més feréstega i rocosa del massís de Matagalls. Del sot arriba la fressa de la Riera Major i la d'un molí mig amagat entre els verns, com en una balada germànica. Bruela una vaca. La muntanya és a tocar, és com un de més a la visita, ens intimida un poc.
Eixia el poeta de casa amb els seus, camí de la d'algun amic o parent, que s'afegiria al pietós romiatge. En arribar en un indret on sabia una mata de sàlvia, en collia un brot i se'l posava a la boca per no tenir, segons diu la tradició familiar, massa set a la pujada. Tots els seus havien estat fidels al mateix costum. La secular mata de sàlvia s'oferia generosament a tot passant, però en aquells moments s'estremia, potser sentint que n'arrencava un brot aquell que la faria immortal, aquell que donaria a la seva sentor la virtut de no esvair-se mai més. Heus-el ara, trescant corriol amunt del veïnat de les Paitides. La seva indumentària de muntanya, que tornava indefectiblement com tornen les estacions, vestit de fil rentat de nou, xalina blanca, capell de piqué, sabates de muntanya, i ulleres d'or que només duia en moments semblants, fot plegat pretenia amagar la seva condició de senyor natural del Montseny. Quelcom, però, de l'arcaisme solemne d'un rei traspuava sota aquells abillaments. D'un rei jovenívol i poeta, que volgués seguir, no conegut per ningú, a peu, com un joglar errant, per gaudir-ne amb una més amorosa intimitat, totes les seves terres. I a desgrat del vestit de fil, del capell de piqué i de la xalina amb què anava disfressat, endevinàvem el gòtic joglar en les cames primes i estilitzades com en un retaule, en les sabates de muntanya, que s'allargaven frec a frec d'acabar en puntes inversemblants de calçat medieval, i en el sarró que semblava a punt de tornar-se llaüt.
Altres indrets de Viladrau: