Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'any 1849, Antoni Maria Claret, aleshores rector del poble de Viladrau, decidí davant del fet de veure aterrada una creu de terme de plantar-ne una de gran al cim del Matagalls com a símbol de la fe cristiana que volia per al país. De fet, la creu, documentada ja l'any 1614, va ser renovada el 1840 com a cloenda de la primera missió predicadora del pare Coll a Viladrau. Ens consta que la creu de fusta, posteriorment a l'acció del pare Claret, va ser renovada els anys 1894 (pel bisbe Morgades), 1909, 1914 (al ser destruïda per un llamp) i el 1942 que va ser construïda d'obra i de ferro i és la que ha perdurat fins avui. El 1950, amb motiu de la canonització del pare Claret s'implantà la nova tradició de l'Aplec del Matagalls, que durant anys ha unit l'amor per la natura, la fe i la pàtria. Cinquanta anys després de la primera plantació de la creu, Verdaguer n'evoca la importància en la campanya per a un predomini de la fe cristiana per sobre de les idees liberals que s'anaven estenent sobretot pels nuclis urbans i industrials de Catalunya. La seva posició queda palesa tant en un text en prosa que adreça al bisbe Morgades com en el poema titulat "La Creu del Montseny". També hi podem llegir un fragment del poema "Matagalls" escrit per Antoni Busquets i Punset (Sant Hilari Sacalm, 1876-Calders, 1934), gran admirador de Verdaguer i un dels poetes que amb més insistència ha cantat les belleses naturals i humanes del massís.
La Creu de Catalunya (fragment)
Catalans tots, de genollons en terra.
Mireu allí lo signe de la Creu,
com de la Pàtria en la més alta serra
eixampla avui los braços,
per acostar-la amb tots sos fills a Déu.
Del castell de Don Jaume en l'alta torre
s'ha enarborat avui aqueix penó;
de son vaixell, que cap maror ensorra;
al cim de l'arbre mestre
brilla la Creu de nostra Redempció.
Mira-la tu, Mallorca: és la bandera
que de l'urpa et tragué del sarraí.
Mira-la tu, València: és la senyera
amb què lo gran En Jaume
se féu senyor de tan reial jardí.
Mira-la tu, ma dolça Catalunya;
altre Jaume Major te la portà;
és l'estendard que mai de tu s'allunya,
puix per son pal corria
la sang de Jesucrist que et batejà.
Ella al nàixer t'isqué com una estrella,
l'estrella virginal de ton matí;
te feres gran i altívola prop d'ella,
i aprés segles i segles,
te va guiant per gloriós camí.
Era en tes mans, era en ton cor fins ara;
deixa-la avui posar sobre ton front;
apar que Déu, en ella viu encara,
ne faça esplèndid trono,
des de Montseny per beneir lo món. [...]
Avet plantat al cor de nostra terra,
enfonsa més, enfonsa-hi tes arrels;
arriba fins als cors que et fan la guerra,
per entre branques deixa'ls
veure somriure l'ull blavís dels cels.
Eixampla més tes branques gegantines,
amb tes ales sopluja als catalans,
l'espanyola niuada i les veïnes;
abriga a tots los homes,
a tots la Creu de Crist nos fa germans.
Matagalls (fragment)
Jo vaig pujar-hi de bon matí,
l'herbada tendra del llarg camí
brollava perles de la rosada;
quan les tocava festiu el sol
en l'avetosa el rossinyol
ses canticeles en començava.
Fent giragonses, i el mal content,
per la clotada fresós torrent
sentir-me feia sa cançó eterna;
mai de la vida podré oblidar
la matinada que vaig passar
trepant molsoses i altives penyes
a l'aspra cima de Matagalls
vaig arribar-me quan les dos valls
eren envoltades per la boirina;
el cor em saltava quan obirí
oberts els braços rebent-me a mi,
la creu sagrada que el lloc vigila.
Plantació de la Creu del Montseny
Endreçada al senyor bisbe de Barcelona don Josep Morgades, en la vetllada que li dedicà l'Associació de catòlics la nit de Santa Teresa de 1899.
Fa una cinquantena d'anys que l'apòstol de Catalunya, mossèn Claret, seguia d'una a una ses ciutats, viles i pobles, sembrant pertot arreu la sagrada llavor de l'Evangeli. Anant per un camí, una vegada vegé que unes males mans havien aterrada una creu de terme, d'aquelles tan primorosament esculturades, que sembla talment que hi hagin treballat los àngels. Caigué de genolls en terra, abraçant i adorant aquelles pedres, que havien sigut quatre-cents anys la guia i lo consol dels viatgers, havien sentit tantes oracions i eixugat tantes llàgrimes: -Creu santa, creu de Jesucrist -exclamà-, a qui feies nosa, tu, en aquesta vall de dolors? És possible que mans cristianes t'hagin tirada a terra? És possible que t'hagin trossejada los homes ingrats, que has vingut a redimir, los fills cruels a qui has donat la vida? Des d'aquell dia féu pensament d'aixecar una creu en alguna altura, des d'aon la vegessen los caminants bons, i aon no arribassen les pedres dels dolents.
Baixant de la Plana de Vic vegé l'alt Tagamanent, aon son amic Balmes havia pujat a pensar uns quants dies, lluny de tothom, en completa soletat, entre el cel i la terra. Li vingué la idea de plantar la creu allí dalt, mes li semblà que seria solament la creu del camí de Vic. Arribant al pla de Barcelona, pensà coronar amb la desitjada creu lo cim del Tibidabo, que allavors era nu; mes, per la que ell somiava plantar, trobà que era una peanya poc alta. Missionat per lo Vallès, se fixà en Sant Llorenç del Munt, mes vegé que estava dominat per lo Montserrat, com aquesta sagrada muntanya, que també ullà, estava dominada per la Verge Maria i providencialment consagrada a Ella. Predicant als pobles de l'Empordà, volgué acimar la creu en lo Puig Neulós, o en Santa Magdalena, mes ho deixà córrer al recordar que no la veurien los de Lleida i Tarragona. Evangelitzant los pobles del camp de Tarragona, resolgué plantar-la en l'Albiol, mes, com la veuran los de Girona i de Vic? Portat com sant Pau d'un poble a l'altre per l'esperit de Déu, se trobà un dia a la mateixa soca del Montseny i es digué tot cofoi a si mateix: «Vet aquí un bon pedestal per la teva Creu.» Dit i fet: s'hi enfilà amb uns quants llenyataires de Viladrau, aterrà un avet i aquella muntanya, que és lo cap de totes les muntanyes catalanes, abaixà humilment lo front i es deixà coronar amb la Creu del Salvador.
Aquella enorme Creu que jo havia vista i adorada fa trenta anys, encara que plantada i beneïda per un sant, se féu vella i caigué esbocinada per la neu de l'hivern i per los temporals de l'estiu. I Vós, Excel·lentíssim Senyor, fóreu providencialment lo plantador de la nova, per això, donant-vos de bon grat la muntanya un altre avet, lo més alterós que li quedaria.
Coronada que fou la superba muntanya, quedà enorgullida de si mateixa, com si en una estona hagués crescut cent braces. Cent braces dic? Per meitat havia crescut pels homes i sobretot per Déu. L'espadat cingle del Far vegé avergonyit en lo Montseny un far més lluminós que el seu. Lo Montserrat, que amb tot i ser bon tros més baix d'estatura, moralment li era superior, ja no el senyorejava com abans. Si l'un era el camaril esplèndid de la Verge Maria, l'altre era el pedestal majestuós de la Creu de son Fill. Si Montserrat hagués dit: «Jo só la muntanya del Carmel», Montseny li hauria respost: «Jo só el Calvari.»
Viladrau, poblet d'encís
que l'alt Matagalls ombreja
fet exprés per qui sedeja
entrà a un món fet paradís,
acreixia d'improvís
sa visió, al veure al darrera,
Canigó amb sa polsaguera
de la neu en sa llargada
de turons en serralada
immensa que una altra espera.
Altres indrets de Viladrau: