De quan ens crèiem els fills del sol

Després de la manifestació del dia trenta d'abril, que ens havia deixat sense esma, per allò de les corredisses, els brams i la por, es va convocar la concentració del Primer de Maig al Turó de la Peira. A mig matí hi vaig anar amb el que aleshores era el meu marit, dos amics i una noia, la nòvia d'un dels líders més importants de l'SDEUB, que feia el servei militar, en qualitat de castigat, a Sidi Ifni. Vam arribar primer a la plaça d'Eivissa, on vam trobar molt poca gent. Algú ens va dir que hi havia escaramusses i enfrontaments amb la policia a l'altra banda del Turó. Vaig començar a sentir la primera sensació física de la por: fred a l'espinada i un buit a l'estómac. Uns quants intentàrem d'aplegar-nos, però grups dispersos de la policia apareixien de sobte i ens dispersaven. Vam començar a intuir que seria un Primer de Maig deslluït. Aviat va arribar una nova consigna: ens tornaríem a concentrar a les quatre de la tarda dalt del Turó. Baixava gent amb el rostre encès: a l'altre cantó hi havia hagut gresca. Se sentia un aire d'entusiasme, no ens adonàvem que eren les escorrialles de l'èxit del dia abans. A les quatre, el nostre petit grup es trobà dalt del Turó: no hi havia ni una ànima. Ho he
escrit bé: ni una ànima. Avançàvem a poc a poc, amb el cos enterc i la mirada alerta, tot esperant que se'ns acostés un altre grup o bé que ens arribés l'eco d'algun crit. Res, silenci. Un silenci que no era silenci. No sé com explicar-ho, diria que era un silenci ple. Potser ple de la nostra por o la nostra incompetència per a entendre el que passava.

Quan vam ésser dalt de tot del Turó, vam topar-nos de sobte amb dos senyors que duien americana. L'un tenia el rostre apàtic, l'altre els ulls tristos. En veure'ns, es van alegrar. Els trets de les cares se suavitzaren. A mi allò em va fer molt mala espina. Ens van aturar i ens van demanar la documentació. Eren dos policies que ens havien reconegut, a la meva amiga i a mi. El dia abans havíem anat a portar un paquet a comissaria: era per a una amiga comuna que havia estat detinguda pel fet de repartir propaganda de la manifestació del Primer de Maig. Mentre ensenyàvem la documentado, el que tenia els ulls tristos s'abraonà damunt l'altra noia i la començà a estossinar de valent. Sobretot els ovaris. Nosaltres no vam fer res per a defensar-la. Ens convertíem en estàtues. De cua d'ull vaig mirar el rostre dels meus companys: el tenien de color de cera i jo vaig notar que em mullava tota. El policia dels ulls tristos havia reconegut la nòvia del líder castigat a l'Àfrica i s'hi rabejava amb la mateixa fúria de la criatura que destrossa la joguina més estimada del seu enemic. Després ens feren baixar per una escaleta a una bassa sense aigua. Hi trobàrem altres detinguts. N'érem bastants. Ens vigilaven policies dalt de cavall que rodejaven la bassa amb l'aire impassible. Des de baix veies només les potes dels cavalls, gruixudes, enormes, i els caps que semblaven uns bonys petits.

La platja ultratjada (Fragment)

Rambla poblenovina avall «cap a la mar de l'aigua blava»! No pas amb la tartana de l'avi ni amb l'Erasme, és clar. Des del principi, vull dir després d'haver escrit una primera petita novel·la Pàgines d'un adolescent, havia sentit en una mena de premonició, diem-ne, històrica —i ho repeteixo sovint—, que el meu barri es convertiria en el personatge principal de la meva obra. Ho recordo perfectament: molts vespres, després d'haver escrit Déu sap fins a quina hora (i ja aleshores amb la incòmoda però molt concreta sensació que tot allò que escrivia era provisional, a refer de dalt a baix), sortia al balcó del quart segona de la casa on vivia al passeig del Triomf, la rambla: contemplava llargament el paisatge nocturn del meu suburbi: no el dels «pintorescos i poètics» envelats i parades de fira, el de les processons o tardes de diumenge, el dels cavallets i dels balls a «La Mina», o als banys de la Marbella, sinó el de les vagues i les barricades, de les humiliacions, les lluites sindicals, el que de tant en tant, excedit, acorralat, es llançava frenèticament al carrer a prendre's la justícia pel seu compte... En aquella hora de la nit alta, el silenci era espès, feixuc, em feia l'efecte d'una cosa viva però extenuada, com les camisetes de gas i la veu mal tancada de la font, davant de casa...

Suposo que vaig arrencar a córrer gairebé rambla avall cap a la platja perquè el meu cordó umbilical amb el Poblenou es mantenia encara a través de tants anys ben bé com si fos de naturalesa infrangible, com el cordó que en bé o en mal m'unia a la meva obra, des de la meva infantesa, passant per la meva adolescència...

La platja ultratjada (Fragment II)

Els més reals i alhora fantàstics dels meus viatges remots van ser amb tartana. En la que els dies laborables el meu avi Lluís feia servir per a distribuir els corrons del seu taller i que, alguns diumenges a la tarda «ens deixava» a l'Erasme (tartaner) i a mi per anar a berenar a la Marbella, platja del Poblenou, el meu barri. L'Erasme, amb brusa de marxant i gorra negra, se m'enduia a l'establa a enganxar el cavall... La fabulosa establa amb l'ull de bou, els estrambòtics cortinatges que penjaven del sostre embigat; la noble presència del cavall que em mirava de reüll i brandava ansiós la cua mentre l'Erasme li col·locava els guarniments; la fragància de les garrofes coriàcies... «Som-hi, noi»! jo, peu a l'estrep d'un salt i a seure. L'acollidor cobert de volta del carruatge, els atrotinats seients de vellut, la bisellada campana del fanal... L'Erasme encenia un tros de caliquenya, s'instal·lava al pescant, s'armava de la tralla, conversava uns moments amb el cavall i, «Arri, Menut, que ens toca Marbella!». La gropa del Menut, carrer de Marià Aguiló avall, ja amb un vaivé d'onada. Avall pel carrer estret com pel canal d'una riera fins a la mar de l'aigua blava!

La platja ultratjada (Fragment III)

Aleshores, cada viatge era encara per a mi misteriós i nou. En creuar la via del tren de França, ja a l'altra banda de la garita del guardaagulles, m'arribava el panteix de les onades barrejat amb el preciós picaroleig del Menut, el piano de maneta de l'encanyissat o un acordió i, just ran del més enllà de la barraca i les casetes de fusta, el blau espectacle del mar i del cel a l'altra banda. Baixàvem. Gent entallada entre espessos efluvis d'oli de morca i d'arengada. I a tocar de seguida l'aigua, l'aigua, amb els serrells d'escuma i la ressaca que els desfeia i refeia. Jo mirava enlluernat, fixament, concentrant-me... No, no hi havia sirenes, si més no en el meu barri. Berenàvem ran del batent de les onades; m'inventava laberints de sorra, escoltava la veu fonda dels cargols de mar, seguia el vol de les gavines; a vegades, i com si la ratlla tan ben traçada de l'horitzó fos una maroma, passava mandrosament però inexorablement un vaixell... L'Erasme no es treia mai la caliquenya de la boca: també, com si ho fes des del fons d'una petxina, em parlava amb la seva veu rogallosa, llunyana. El vaixell ja havia desaparegut feia estona. El sol es colgava, queia con extenuat, congestionat, per la vessant de Sant Pere Màrtir. Montjuïc, enllà del Bogatell, sempre esquerp i com mal ajagut. Cuitava a fer-se fosc. S'encongia el mar, es destenyia. Camí de Badalona, s'anava encenent un regueró de punts suspensius com si el dia no hagués sabut acabar la seva última frase. Anem, Erasme?

Li ho demanava inquiet, embasardit i tremendament fatigat de no sabia què. De retorn m'adormia gronxat pels trontolls de la tartana. En arribar a casa l'avi, vacil·lant, ensonyat, sovint em creia que baixava d'una barca...

La platja ultratjada (Fragment IV)

«Cap a la mar de l'aigua blava!» Pares, avis, ja eren morts. Però la mar «la mar que sempre recomença», havia de ser per força allà, exactament igual a si mateixa. «Et convé, i val més que ho vegis amb els teus propis ulls.., m'havia dit el meu vell amic Miquel d'«Els Pescadors» de la placeta d'en Prim després d'haver celebrat el meu retorn amb una copa. Vaig creuar el pas a nivell. Al cap de poques passes vaig deturar-me amb el cor encongit. «On és la platja?» vaig sorprendre'm preguntant-m'ho en veu alta, indignat, adolorit fins a l'ànima... La platja havia desaparegut soterrada per una repugnant muntanya d'escombraries. L'havien convertida en un immens podrimener, en una monumental latrina que s'allargava fins més enllà del Bogatell, i que segurament resseguia tot el litoral peninsular. També havien desaparegut la baluerna de la casa dels banys, i l'encanyissat, fins i tot el carreró de barraques encaixonat entre la sorra i els contraforts de la via del tren...

—I aquests focs?

Vaig fer aquesta pregunta a un camioner.

—Cremen constantment, de nit i de dia. Innumerables pilots d'escombraries cremaven a foc lent, elevaven enganxoses, irrespirables fumeres que flotaven, empudegaven l'aire, s'arrossegaven miserablement, esvaïen la descarnada presència d'uns gossos dedicats a furgar, a disputar a uns pobres «desvagats» els tresors escondits entre aquell munt de deixalles infectes...

En abandonar la Marbella em sentia fabulosament vell, i com si a poques passes, trist decebut, m'observés com tantes vegades l'adolescent que havia estat feia més de trenta anys.

Després, ens dugueren al Palau de Justícia. Vam estar-nos-hi tota una nit, en una sala de rajoles blanques i plenes de crostes de merda. Amb nosaltres hi havia una noia molt jove que plorava sense parar: el seu marit, que era un vell conco, l'havia trobada amb l'amant i els havia denunciats. Després d'una nit de sanglots, d'humiliacions i de fred, el marit despiatat perdonà, magnànim, la «pròpia».

Vaig estar tres setmanes a la presó. El telegrama amb la nostra llibertat arribà un vespre. Vam sortir de la presó cap a les dotze de la nit i a la Meridiana vam parar un taxi. El taxista ens va preguntar:

—Sou estudiants?

—Sí...

—Revolucionàries com els de París, oi?

—Com els de París?

El taxista ens mirà sorprès. Feia tres setmanes que els diaris anaven plens d'un fet insòlit els estudiants francesos havien sortit al carrer i lluitaven darrera les barricades. Els sindicats havien decretat la vaga general. Aquesta va ésser la primera notícia que tinguérem del Maig Francès.

Al cap de tres mesos, a les sis del matí, vam sentir per ràdio que els tancs soviètics havien entrat a Praga. Recordo que m'estava a casa de la noia a qui havíem dut un paquet a comissaria el dia abans del Primer de Maig. Recordo, també, que vam fer grans esforços per no arrencar a plorar.

I és que l'any 1968 fou l'any en què ens vam adonar que ja no érem els fills del sol

Jo era molt petit quan vaig assistir a l'escola per primera vegada. Havíem anat a viure a les cases barates de Casa Antúnez i aquesta escola era a la colònia Bausili, una bar­riada veïna. El mestre es deia Don Isidro i la mestra Donya Júlia. Eren un matrimoni resident en aquestes mateixes Cases Barates, monàrquics i catòlics tots dos. Don Isidro portava ulleres sense muntura i mostatxo blanc i tibat. Els mètodes educatius eren el punter, les orelles de burro, la cartilla, cantar les taules de multiplicar, recitar el credo i el parenostre. Degué ser amb l'entrada de la República quan L'Ajuntament va obrir una escola a les Cases Barates, la de Sant Raimon de Penyafort. He parlat prou d'aquesta esco­la en diversos llibres i articles meus, car és, en realitat, la que compta per a mi com a primera escola i la recordo perfectament, i no l'altra.

La primera cosa d'aquesta primera escola que seduí a tothom fou la seva gratuïtat. La de la Colònia Bausili, que tothom anomenava «la dels caganers», inicia immediatament un descens en picat i acabà en bancarrota. L'argument dels nostres pares, comparant l'escola de Sant Raimon amb la dels caganers, era elemental: millor i gratis. [...]

L'escola de Sant Raimon de Penyafort era gran, amb moltes classes i amples finestrals. Tenia un enorme pati plantat d'arbres i unes parcel·les a manera d'hortets, i cada classe tenia cura d'una d'aquestes parcel·les, i es rivalitzava a veure qui assolia els millors resultats. La parcel·la de la classe dels grans causava esbalaïment i admiració, ja que hi arribaren a cultivar maduixes.

Una de les coses que ens cridà l'atenció de bell antuvi fou el fet que aquestes classes eren mixtes, nois i noies junts. Entre altres coses se'ns ensenyava dansa. La meva parella era una nena molt eixerida, amb els cabells arrissadets, que m'animava perquè no tingués vergonya. Tal vega­da, amb aquests mètodes, hauria anat equilibrant i desterrant aquesta timidesa que he sentit sempre davant de les dones, i que és el regust de la meva educació religiosa catòlica. Però, després de la guerra, vam tornar a començar: res de tractes amb les noies: eren pecat.

Vaig començar a descriure la situació general amb molta fluïdesa, però, de sobte, em vaig tallar i vaig quedar perplex. Els meus records ja treballats, i qui sap si falsos, es van imposar al relat analític. Hi ha en el convent dels caputxins realment, una mena de pou gòtic sota volta encolumnada, on l'Antoni Tàpies em confessà una admiració totalment insospitable pel tractament de les draperies de Franz Hals? ¿El poeta Salvador Espriu era encara present el segon dia, quan la multitud d'estudiants i d'intel·lectuals rejovenits pel sentiment de perill i la calagror de l'heroisme, trepitjava durament el terrat insegur del convent, tot cantant cançons d'en Raimon i provocant els assetjants, amb gran preocupació dels frares que asseguraven que allò es podia ensulsir d'un moment a l'altre? Era veritat que el poeta, recolzat, mig estirat en un pedrís, «imitando descuidadamente un arroyo», enmig d'aquella festa revolucionària, mantingué amb mi una conversa terriblement seriosa sobre la inconveniència d'abusar en català de les expressions adverbials massa nobles i tirant a arcaiques? ¿Amb qui em trobava jo abocat a la finestra del campanar quan el policia Juan Creix em va reconèixer i va cridar el meu nom des del portal de ferro? Estàvem mirant precisament com s'enduien el rutilant Mercedes Benz del pintor Tàpies. Jo juraria que el meu company era en Josep Maria Castellet, però em consta que no era allí, que no va ser personatge de «la caputxinada». ¿Qui era, doncs, un personatge tan subtil i carregat d'una ironia que només reconec en el mestre, capaç de tan cloents comentaris sobre la relació dels gossos de presa del franquisme amb els automòbils de luxe?

Recordo haver passat la primera nit assegut en una dura cadira de teatret de casal, al costat del filòsof Sacristán. Però ¿qui hi havia a l'altre costat disposat a cremar l'insomni parlant de Hegel, malgrat les meves evidents ganes de dormir? Parlava amb accent estranger, però jo no recordo que entre els futurs detinguts hi hagués filòsofs centroeuropeus. Potser un estudiant foraster, futur heroi del proper maig del seixanta-vuit? El que sí semblava indubtable és que el correu clandestí que venia amb notícies a mig matí, interrompent les nostres doctes assemblees, era un frare amb els dos braços enguixats que es treia paperets, allò que els estudiants en diuen «chuletas», dels intersticis del motlle d'escaiola i ens anunciava cada vegada que el vèiem la imminent visita del bisbe de Colofó, un bisbe més eremita que diplomàtic.

Sabeu què és el més dramàtic que recordo? Segurament no és l'entrada de la força pública, plena de violència, amb crits autoritaris i empentes als frarets, ni l'assalt a l'escenari per arrabassar-nos els micròfons. És més aviat l'humil expressió de la fam dels golafres, mirant un ou sobrer que un frare sacrificat oferia als més urgits d'aliment. I el més divertit? La pobra imitació de la Gestapo que els grisos feien a les nits utilitzant els fars dels seus vehicles com a fanals de rastreig; aquella seqüència de film francès sobre l'ocupació.

Quan vaig anar a la Universitat, vaig descobrir, entre molts d'altres, els homes del noranta-vuit castellà i els seus nebots però no fillols, els de la generació d'Ortega, entre els quals Gabriel Miró. Per un quant temps l'alacantí em va enlluernar, i vaig conèixer, quasi sencera, la seva obra. Mai no em varen plaure, ho lamento, Las cerezas del cemente­rio. Em convencien més les Figuras de la Pasión del Señor. Molt més, el Libro de Sigüenza, Nuestro Padre San Daniel, El obispo leproso i El ángel, el molino y el caracol del faro. I, per damunt de tot, Años y leguas, el seu últim llibre, si el record no em traeix. Encara de tard en tard l'agafo i el rellegeixo.

Salvant totes les distancies —a favor del prosista llevantí, naturalment—, una cosa ens unia: la lectura habitual de la Bíblia. Però ell llegia amb preferència, segons sembla, el Nou Testament. Jo, des de la infantesa, l'Antic. Ens unia també la preocupació per l'estil, el més a flor de pell, per les paraules. Ens separaven, en canvi, els respectius temperaments. Miró era, almenys en el camp literari, un sensual, excessiu fins a l'enuig. Jo em pensaria, amb risc d'autoenganyar-me, que no ho sóc gens.

Els tramvies, en girar des de la Ronda de Sant Pau cap a la Ronda de Sant Antoni, grinyolaven estridents, i encara enyoro aquell soroll segurament irritant i, gràcies a Déu, desaparegut. Avui dia Barcelona és una ciutat força més silenciosa que no pas trenta anys enrere.

El meu pare treballava a l'Ajuntament, en un lloc oficial; a més, no era gens valent. Malgrat això, aquell hivern del 1951, un dia, em sembla que a l'hora de dinar, va comparèixer amb l'octaveta on es convocava, per al primer de març, una vaga contra els tramvies. Els comentaris a taula entre la meva mare (molt abocada a les pràctiques religioses) i el meu pare (que s'excusava d'haver lluitat amb els rojos dient que havia anat al front per la força, tic de llenguatge molt estès a la l'època), van ser divertits i lentament excitants. Ma germana Nuri, que acabava de complir els catorze anys i que era educada en un col·legi de monges franciscanes, i jo, que tenia deu anys, escoltàvem i no captàvem cap considerable temor, cap exagerada sensació de perill. Pujar o no al tramvia era una decisió personal i anònima; ningú no en podia demanar comptes. En canvi, la misèria eternitzada del racionament i l'odi al centralisme de Madrid, presents cada dia en els comentaris del meu pare -amb independència de la seva covardia-, o de la meva mare -amb independència de la seva religiositat-, trobaven de sobte una manera d'expressar-se. Per tant, com que les octavetes recomanaven de fer-ne còpies i passar-les a altres ciutadans, a casa es va seguir la recomanació i se'n van fer còpies, que es van passar als amics. Com un joc, també jo a l'escola. [...]

El nostre balcó era i és una bona tribuna. A la cruïlla del mercat de Sant Antoni, s'hi va instal·lar un piquet d'obrers. Quan passava un tramvia l'esbroncaven i li tiraven pedres, potser, sobretot, si dintre hi viatjava algun esquirol, cosa infreqüent. Una vegada van aturar el vehicle i van intentar de tombar-lo. Al tramviaire no li van fer res: fins li van permetre —i jo ho lamentava— que extragués la maneta amb la qual conduïa i sense la qual el vehicle perdia tota capacitat de manio­bra. El tramvia no es va arribar a tombar, i això encara ho vaig lamentar més. La policia va arribar a temps d'evitar-ho.

També hi havia els estudiants, que cridaven, en grups nombrosos, rondes avall, i que de sobte, allí mateix davant de casa, van quedar espectacularment encerclats. Les camionetes, plenes de grisos, van arribar per un cantó; la cavalleria per l'altre. La més desagradable imatge que m'ha quedat d'aquells dies es la dels cavalls al galop, pujant damunt les voravies, carregant furiosos. Va ser una estossinada ferotge. Els estudiants, tancades les sortides, giraven en cercle, rebien la pallissa, eren detinguts i emportats... o escapaven, malgrat tot. Perquè n'hi va haver que es van ficar a les cases i el veïnat els va refugiar.

El primer de març, mentre caminava cap als Escolapis de Sant Antoni, el carrer era ple de gent que anava a peu. Dins el col·legi, però, el ressò del món exterior acostumava a quedar ofegat. Ara bé, aquell dia, a partir de mig matí, van començar a comparèixer mares que venien a buscar els seus fills per endur-se'ls a casa. La meva, també. Em vaig treure la bata de ratlles, em vaig abrigar i ens en vam anar. Deslliurar-te del fàstic de les classes, dels crits i les mans del senyor Cano, sortir a les Rondes, travessar el carrer de Sant Antoni, passar per davant el quiosc de tebeos, enfilar cap a casa, quina meravella! L'ambient era dens. Quan vam arri­bar davant la botiga de queviures de la senyora Leonor -botiga on recordo que, mentre va viure, s'aturava la Monyos en el seu habitual recorregut-, ens vam deturar un moment. La senyora Leonor estava esporuguida i dubtava sobre el fet de baixar la persiana. La mamà li va comprar el que la butxaca li va permetre per fer rebost i aguantar en el cas que els comerços deixessin d'obrir. Profètica i apoca­líptica, em prevenia: «Ja hi tornem a ser; hi haurà guerra, altra vegada». El pensament de la guerra, la ben apresa obsessió de la guerra, m'espantava. De tal manera els menuts estàvem certs de la seva habitual proximitat que un joc preferit de la meva germana era robar una patata, unes mongetes, una espurna de sucre i de sal, que guardava en una capsa metàl·lica i que quan esclatés de nou la revolució oferiria triomfal als papàs i, així, gràcies a ella, s'ajornarien un dia més els efectes previsibles de la fam. Però aquesta altra guerra va ser, en realitat, molt divertida.