Llibreria Nacional i Estrangera - 1936 - Reus
L'horitzó que s'albira des de la gran muntanya cerdana és dilatadíssim. El Pirineu revela, als qui en dubtessin, la seva magna extensió. Per tot s'eleven pics i pics. En alguna banda, entre les altes muntanyes s'albira un bocí verdejant, on també es mostra el blancalló d'un poblat. Tanta muntanya —per nosaltres gairebé tota innominada i desconeguda— ofusca la percepció. I el desig de baixar del Carlit, per veure acostats o tangibles els primers termes, ens burxa. En avall, doncs!
L'estany de Lanós enguany conté molta aigua. Cal travessar la seva part inferior en barca. El gos del pescaire, que ens segueix, cerca debades les passeres que hi ha al desembocador, prop de la cabana; al capdavall, s'ha de decidir a mullar-se les potes.
Estem, de seguida, voltats de roquisser. El paisatge s'agrisa en aclaparadora sensació de desert. Enfront es dreça el Carlit; si hom es gira, el Puigpedrós, ens sotja. Els dos pics estan, cara a cara, en muda contemplació l'un de l'altre.
Ara, des de la bella terra que és la Cerdanya, refem el darrer dels nostres infructuosos camins. A Er, el gentil vilatge, el comencem. Entre les cases humils i netes del poblet, sobresurt l'església on regna la Mare de Déu de rostre negre, que amb les de Font-Romeu i de Núria s'enduu la devoció dels cerdans. Un delit esperançador ens fa caminar vers el nostre objectiu.
L'altre cop la tempesta ens acompanyà i, a través de la pluja i enlluernats pel llampegueig, l'inici de la vall del Segre ens semblà d'una grandiositat indefinida. Ara, que el sol hi bat, l'indret se'ns mostra amb una senzillesa corprenedora.
Allà on neix i s'escola la font del Segre vibra un encís feble. A l'entorn tot és desolat, l'herba amb prou feines brota entre el roquisser i fa de capçal una alta collada seriosa. La font és constituïda per uns petits brolls silenciosos que s'espargeixen i corren modestament. Ells, però, palesen una vida i un moviment en aquest lloc solitari i trist; són els precursors d'una gran existència fluvial, la conca de la qual és mig Catalunya.
Som a Meranges. Aquest llogarret —cases rústegues amb una punta de gràcia joiosa— és un dels més enlairats de la comarca. Sota d'ell, s'esmuny sense molta fressa el riu Duran, que se'n va a engrossir el Segre en les seves primeries. Les casones que componen el poblet miren la Valltova, però semblen atentes a unes veus de més amunt. Per aquest motiu estan embolcallades per la gràcia senzilla de la terra cerdana i pel misteri silenciós de les altituds.
Com una pròxima prolongació seva, vall amunt es drecen les poques cases de Girul. Més amunt, encara, la verdor suau dels prats dóna al paisatge l'especial fesomia cerdana i li porta aquell somriure tan peculiar d'una terra com "no n'hi ha cap". Però aviat aquest to s'apaga. El paisatge es desola; els pins vesteixen els vessants, ça i lla, de seriositat; l'aigua brum en saltants alterosos; pertot domina l'accent greu de les solituds. ¿On és aquell encís planer de la Cerdanya, que crèiem indesprendible de la comarca? A mesura que deixem el fons de les valls, aquest país és tot un altre. Ara el veiem, més que mai, estretament parent de les altres terres pirinenques. Perd fesomia i alegria suaus, per a guanyar altivesa. Descobrim que hi ha dues Cerdanyes. Ens n'anem a agafar contacte amb la que ignoràvem. Però no triguem a sentir la instintiva sensació que ens rep una mica malagradosa. Ens sembla com si entre el paisatge i nosaltres no hi hagués compenetració.
En el pas dels Gosolans apareixen, en sec, dues cavalleries i dos homes que les subjecten per les regnes. En acostar-se, es pot veure que els homes són dos soldats. Resulten una avançada dels que es troben al Prat d'Aguiló i passen per la serra com una nota desplaçada, sense encaix amb l'ambient.
Quan tramuntem la collada, ens trobem de cara a la vall de Bastanist i de tota la Cerdanya. El panorama es fa mirar. Enllà del pas dels Gosolans s'estenen els alts de la serra del Cadí, tot mostrant les apregonades canals, que fan avançar grops ingents i afinen puntes sobre l'atzur. El seu conjunt magne, que la blancor de la roca no esllangueix, humilia i esborra tota altra vista. Com si es volgués abocar sobre la buidor, un sender se'n va decidit per avall malgrat unes giragonses. Deixa miques de verdor, ací i allà, i menysprea algun pi solitari i abandonat, que s'entesta a arrelar en la roca; en la catifa del Prat d'Aguiló fina el tirany, perquè el peluix l'interromp. El prat és un planell extens i ondulat, travessat per una aigua clara. El verd de la seva verda arranada té un to de seda i és clapejat per les notes fosques de les vaques i de les eugues que hi pasturen i hi volten. La cresta del Cadí, retallada i altívola, s'estén sobre aquest ras, distreta o indiferent, sense pretendre dominar-lo. Una petita construcció està perduda entre l'encatifat: és el refugi Cèsar August Torres, per a excursionistes.