Aiguaneix del Segre

Autor: Joaquim Santasusagna i Vallès
Obra: Les serres encantades , 1936

Ara, des de la bella terra que és la Cerdanya, refem el darrer dels nostres infructuosos camins. A Er, el gentil vilatge, el comencem. Entre les cases humils i netes del poblet, sobresurt l'església on regna la Mare de Déu de rostre negre, que amb les de Font-Romeu i de Núria s'enduu la devoció dels cerdans. Un delit esperançador ens fa caminar vers el nostre objectiu.

L'altre cop la tempesta ens acompanyà i, a través de la pluja i enlluernats pel llampegueig, l'inici de la vall del Segre ens semblà d'una grandiositat indefi­nida. Ara, que el sol hi bat, l'indret se'ns mostra amb una senzillesa corprenedora.

Allà on neix i s'escola la font del Segre vibra un encís feble. A l'entorn tot és desolat, l'herba amb prou feines brota entre el roquisser i fa de capçal una alta collada seriosa. La font és constituïda per uns petits brolls silenciosos que s'espargeixen i corren modestament. Ells, però, palesen una vida i un moviment en aquest lloc solitari i trist; són els precursors d'una gran existència fluvial, la conca de la qual és mig Catalunya.

Autor: Josep Vallverdú i Aixalà
Obra: Els rius de Lleida , 1973

Del Puigmal cap al nord-est una filera de cims respectables, de barba blanca a l'hivern, de calma color d'espígol o verdejant a l'estiu, molsuts, arrodonits però altius, dibuixa una línia, a manera de muralla xinesa, que separa les valls de Núria, i en general del Ripollès, de la vall del Segre: les aigües que desguassaran, en definitiva, a la Mediterrània, de les altres aigües que cauran a l'Ebre. Concretament, les aigües del Segre mateix neixen en aquestes altures, als indrets més elevats del massís, immediatament davant i al nord del Puigmal: són diverses fonts, entre el Puigmal de Llò i el Pic de Finestrelles, amb un punt central anomenat precisament Pic del Segre. Les al­tures són entre els 2.500 i els 2.800. Sobre els mapes, les ratlles de l'aigua dibuixen aquella multifurcació dendroide feta de la representació dels diversos torrents i torrentets que hi desemboquen. En un moment determinat la vall, realment, s'orienta per formar l'incipient Segre, encara en terres administrativament franceses, comarcalment pertanyents a la Cerdanya transfronterera. No hi ha camí d'automòbil per a accedir fins a les mateixes fonts, però, almenys amb continuïtat acceptable, el viatger pot pujar fins al Clot de la Culassa, a més de 2.000 metres, que és, precisament on el Segre pren forma de riu de muntanya; a partir d'aquest indret, amb el Pic de Fines­trelles a l'est i el Tossal d'Er a ponent, en una vall alpina, el Segre s'afilera de sud-est a nord-oest, sempre dins una fenedura que ha estat batejada turísticament: «Gorges du Segre».

Però recordem que som a la Cerdanya més orien­tal i que, si demanem pel «naixement» del Segre, ens esmenaran, perquè ells ho diuen amb una sola paraula: «aiguaneix». Com també, segons m'explica amablement Jordi-Pere Cerdà, allà cal dir «ribera» i no riu.