Edicions Destino (Barcelona), 1973
A voltes un d'aquests pallards furga i escomet, com si volgués rompre el ritme del Segre, i arriba a presentar-se, a temporades, violent i tot, amb ínfules de suplantador. Són, què us diré?, el Querol, la Valira. Però amb la seva encara fa poc estrenada paciència, amb la resistència blana d'una amant previsora, el Segre es manté on era, els xucla i fon, i aquí res no ha passat.
Preneu, per exemple, el Querol. És un riu admirable, d'aigua dura, que fins que arriba a la plana travessa codolars enormes i fa uns ràpids potents. El Segre, si hagués passat dessota mateix de Puigcerdá, hauria rebut una tal colossal empenta del Querol que no hauríem pas sabut dir quin dels dos era l'un o l'altre.
Però el Segre, des de Sallagosa, ja fa bondat, ja té una vall ampla, ja passa per la plana, i s'ha allunyat del morro de glacera on Puigcerdà senyoreja. I així rep el Querol força més al sud, en terres confoses, flonges, espesseïdes de vegetació, de Talltorta, i Escadarcs, i obliga el Querol a arrossegar les grosses pedres, els còdols menuts, les pissarres esmicoladisses, llegües i llegües, formant dos lloms a banda i banda del seu curs. El llom de la riba esquerra ha constituït, al llarg dels segles, una llengua prima i aguda, però, alhora, un tossalet que el separa del Segre. L'aportació de pedres ha estat tan grossa que aquell Querol bramador de les vores de l'estació de f.c. de Puigcerdà s'ha convertit ara en un cabal amb un nivell de desguàs molt reduït. Us podeu plantar al bell mig del curs, a l'aiguabarreig, i veureu que no duu pas més empenta que el mateix Segre. El Segre és un domador que la sap llarga.
Del Puigmal cap al nord-est una filera de cims respectables, de barba blanca a l'hivern, de calma color d'espígol o verdejant a l'estiu, molsuts, arrodonits però altius, dibuixa una línia, a manera de muralla xinesa, que separa les valls de Núria, i en general del Ripollès, de la vall del Segre: les aigües que desguassaran, en definitiva, a la Mediterrània, de les altres aigües que cauran a l'Ebre. Concretament, les aigües del Segre mateix neixen en aquestes altures, als indrets més elevats del massís, immediatament davant i al nord del Puigmal: són diverses fonts, entre el Puigmal de Llò i el Pic de Finestrelles, amb un punt central anomenat precisament Pic del Segre. Les altures són entre els 2.500 i els 2.800. Sobre els mapes, les ratlles de l'aigua dibuixen aquella multifurcació dendroide feta de la representació dels diversos torrents i torrentets que hi desemboquen. En un moment determinat la vall, realment, s'orienta per formar l'incipient Segre, encara en terres administrativament franceses, comarcalment pertanyents a la Cerdanya transfronterera. No hi ha camí d'automòbil per a accedir fins a les mateixes fonts, però, almenys amb continuïtat acceptable, el viatger pot pujar fins al Clot de la Culassa, a més de 2.000 metres, que és, precisament on el Segre pren forma de riu de muntanya; a partir d'aquest indret, amb el Pic de Finestrelles a l'est i el Tossal d'Er a ponent, en una vall alpina, el Segre s'afilera de sud-est a nord-oest, sempre dins una fenedura que ha estat batejada turísticament: «Gorges du Segre».
Però recordem que som a la Cerdanya més oriental i que, si demanem pel «naixement» del Segre, ens esmenaran, perquè ells ho diuen amb una sola paraula: «aiguaneix». Com també, segons m'explica amablement Jordi-Pere Cerdà, allà cal dir «ribera» i no riu.
En parlar de Martinet, hem dit que hi arribava un altre afluent de nom: ultrapassat el poble, trobarem el riu de Bastanist. El nom és eufònic, amb una saboria rústega i muntanyenca. El Bastanist baixa per la riba esquerra, d'una alta vall entre la Costa Carbonera i el Pas de Gosolans, al Cadí més respectable. La vall de Bastanist és a 1.250 metres i hi ha un santuari que és una mena de patronia de la Cerdanya. La Verge de Bastanist, que hom diu trobada el segle VIII, és la clàssica Mare de Déu negra amb el nen a la falda. La imatge original tenia el seu valor, així com l'altar barroc que decorava el santuari-ermitatge; van pujar a cremar-los el 1936. Avui dia, com molt bé ponderen els Jolis i altres tractadistes, autèntics coneixedors de la muntanya, una excursió Bastanist amunt us permet visions d'autèntic confortament, entre esglaiadores i penetrants, poètiques i ensucrades. L'engorjat de Bramasacs, el torrent de l'Infern, indiquen potser una feresteguesa que la visita in situ desfloca i entebioneix. Una hostatgeria, a punt d'ésser abandonada pels masovers quan escrivim això, corona el conjunt de l'ermita, l'esplanada, els prats veïns i l'atorrentat riu de Bastanist, amb les dents del Cadí al damunt.
Amb un terme tan xic, el factor fusta, per exemple no és important a Martinet, en comparació amb Víllec-Estana o Bellver, o Prullans. Tampoc no hi ha prou terreny per a una agricultura o una ramaderia sòlides. Martinet, doncs, ha trobat una sortida en la pesca.
Altres activitats conegudes de Martinet han estat el filat de la llana, fins fa poc moguda per un rec de la Llosa, de forma directa; la Farga de can Llosset, existent la casa avui, a 1'entrada de la població, i famosa a tota la Cerdanya, i la serradora de fusta instal·lada al riu de la Llosa, a l'altre costat del Carrer de les Arenes, i també moguda, fins a la introducció de maquinària moderna, per la força hidràulica directa.
Però tornem a la pesca, que veiem moltes truites.
El límit d'aigües de muntanya no vol pas dir que la truita s'acabi en aquest indret. Hom les pot pescar a Noves, a la Seu, a Montferrer, a Organyà, si molt volíeu; però sí que vol dir, per a Martinet, constituir-se centre piscícola famós. Martinet es ple de pescadors del país, de Barcelona i estrangers. Pel pont els veureu sempre; també, si més no abans, que la circulació era menys perillosa, ran del mur de contenció; i fins i tot Martinet munta uns concursos de pesca, per a adults i per a infants. Martinet promou — com es diu ara — la pesca. [...]
Riu de la Llosa, Bastanist i Arànser: aquests tres rius desguassen, dones, a Martinet mateix o ben a prop. Martinet, aquella pinya de cases darrera un raval allargassat arran de riu, esdevé, en certa forma, inoblidable. Martinet té uns carrers deliciosos part dedins, amb porxos, hostalets i cases arranjades per al turisme. L'hoteleria hi ha augmentat enormement. La urbanització ja hi és perfecta. Li manca tenir la sort de poder enretirar un xic el Segre, que, virtualment, es menjaria les cases si no fos el mur de contenció.