Plaça de l'Església

Autor: Joaquim Santasusagna i Vallès
Obra: Les serres encantades , 1936

Som a Meranges.  Aquest llogarret —cases rústegues amb una punta de gràcia joiosa— és un dels més enlairats de la comarca. Sota d'ell, s'esmuny  sense molta fressa el riu Duran, que se'n va a engrossir  el Segre en les seves primeries. Les casones que componen el poblet miren la Valltova, però semblen atentes a unes veus de més amunt. Per aquest motiu estan embolcallades per la gràcia senzilla de la terra cerdana i pel misteri silenciós de les altituds.

Com una pròxima prolongació seva, vall amunt es drecen les poques cases de Girul. Més amunt, encara, la verdor suau dels prats dóna al paisatge l'especial fesomia cerdana i li porta aquell somriure tan peculiar d'una terra com "no n'hi ha cap".  Però aviat aquest to s'apaga. El paisatge es desola; els pins vesteixen els vessants, ça i lla, de seriositat; l'aigua brum en saltants alterosos; pertot domina l'accent greu de les solituds. ¿On és aquell encís planer de la Cerdanya, que crèiem indesprendible de la comarca? A mesura que deixem el fons de les valls, aquest país és tot un altre. Ara el veiem, més que mai, estretament parent de les altres terres pirinenques. Perd fesomia i alegria suaus, per a guanyar altivesa. Descobrim que hi ha dues Cerdanyes. Ens n'anem a agafar contacte amb la que ignoràvem. Però no triguem a sentir la instintiva sensació que ens rep una mica malagradosa. Ens sembla com si entre el paisatge i nosaltres no hi hagués compenetració.

Autor: Joan Perucho i Gutierres-Duque
Obra: La meva visió del món , 1998

En entrar a la gran vall de la Cerdanya hom pot veure ara, a ple estiu, la neu dels cims d'una blancor brillant quan hi toca el sol. La vall s'obre en pendent suau, reclinada, envoltada per les altes muntanyes. Al fons rau Meranges, poblet de pedra seca, homogeni en l'estructura urbana, fos, però, en el paisatge. Josep Pla indicava que la neu rosada dels cims és clara i fa contrast amb el verd negrós dels avets i dels pins; també amb el verd més suau dels prats, dels pollancres i dels àlbers, creant un paisatge d'una gran elegància. Hi vaig arribar amb el matrimoni amic Jordi i Montserrat Boet i vam ser rebuts alegrement pel doctor Solé Segarra i la seva muller.

L'aire era puríssim i tot feia pensar en la imatge clàssica del paradís perdut (el de la Bíblia i el dels versos de Milton), però amb drings de les esquelles dels ramats i el pas lent de les vaques de mirada lànguida i dolcíssima. No hi havia, però, cabres, a excepció d'aquelles amb la llet de les quals es fan els sol·licitats formatges. Però això passa a tot arreu. És trist. Als horacians els dringuen a les orelles els versos d'Horaci, en qualsevol traducció o en l'original.

 

«Te, bovis olim nisi reddidisses

Vocem dum terret, viduus pharetra

Risit Apollo.»

 

Versos que volen dir que Apol·lo va riure en veure que demanava les vaques que li foren furtades. Ara, però, els pastors de ramats no solen tenir aquestes controvèrsies, car tothom es coneix i sap qui es qui (Who is who). Meranges no passa del mig centenar de vilatans.

Em vaig allotjar a Can Borrell, hotelet que té un restaurant insospitat. L'estructura arquitectònica és popular, aprofitada d'una construcció antiga de pedra i ampliada amb gust. Les habitacions disposen de mobles antics i finestres sobre els prats d'herba rasa, sobre els quals trota el Trapella, gos que juga amb els clients propicis a llençar-li una branqueta. És amic d'una gata Russian blue, exactament igual a la meva de Barcelona, que es diu Lluna. Aquesta de Meranges s'anomena Gris.[...]

 

Coronant les altituds de Meranges trobem els llacs, però abans cal visitar l'església parroquial dedicada al gloriós bisbe i màrtir Sant Sadurní. És un bell model d'arquitectura romànica, en especial la seva portalada amb notable escultura del segle XI a l'entorn de la curiosa porta ferrada. Hi ha un poema satíric anònim, imprès a principi del segle, titulat Rellotge del campanar de Meranges. També hi trobem bàlecs o ginesta borda. En vaig collir un ram. Hi ha l'espectacle dels camps de forment, civada o d'ordi. A les parts baixes del bosc i defora d'aquest hi ha les exquisides maduixes boscanes, els gerds, les móres dels esbarzers i, fins i tot, algun cirerer i avellaner silvestre, amb llurs gustosos i selectes fruits. La Montserrat Boet ens regala un saquet de «moixornons».

Autor: Segimon Serrallonga i Morer
Obra: Poemes 1950-1975 (Deu tannkes de la memòria) , 1979

Vespre de Meranges

Com si no res com sense nom
tot el nom hi era
i els camins creixien
com cabells de seda
les mans em donava
la vessant perduda
veus il·luminades
la fina veu trencada
coll trencat al rosa
la fina veu que calla.

Autor: Segimon Serrallonga i Morer
Obra: Poemes 1950-1975 (Deu tannkes de la memòria) , 1979

Goso il·luminar

Goso il·luminar
des de tantes aigües
vespre de Meranges.

Altituds humanes
fem camí de bous
sobre la Cerdanya.

Davallem plegats
a clarors de fonts
encara més altes

braços, ulls i cara.
Plenituds erraven
entre el poc i el massa.