El Mèdol (Tarragona), 1998
En entrar a la gran vall de la Cerdanya hom pot veure ara, a ple estiu, la neu dels cims d'una blancor brillant quan hi toca el sol. La vall s'obre en pendent suau, reclinada, envoltada per les altes muntanyes. Al fons rau Meranges, poblet de pedra seca, homogeni en l'estructura urbana, fos, però, en el paisatge. Josep Pla indicava que la neu rosada dels cims és clara i fa contrast amb el verd negrós dels avets i dels pins; també amb el verd més suau dels prats, dels pollancres i dels àlbers, creant un paisatge d'una gran elegància. Hi vaig arribar amb el matrimoni amic Jordi i Montserrat Boet i vam ser rebuts alegrement pel doctor Solé Segarra i la seva muller.
L'aire era puríssim i tot feia pensar en la imatge clàssica del paradís perdut (el de la Bíblia i el dels versos de Milton), però amb drings de les esquelles dels ramats i el pas lent de les vaques de mirada lànguida i dolcíssima. No hi havia, però, cabres, a excepció d'aquelles amb la llet de les quals es fan els sol·licitats formatges. Però això passa a tot arreu. És trist. Als horacians els dringuen a les orelles els versos d'Horaci, en qualsevol traducció o en l'original.
«Te, bovis olim nisi reddidisses
Vocem dum terret, viduus pharetra
Risit Apollo.»
Versos que volen dir que Apol·lo va riure en veure que demanava les vaques que li foren furtades. Ara, però, els pastors de ramats no solen tenir aquestes controvèrsies, car tothom es coneix i sap qui es qui (Who is who). Meranges no passa del mig centenar de vilatans.
Em vaig allotjar a Can Borrell, hotelet que té un restaurant insospitat. L'estructura arquitectònica és popular, aprofitada d'una construcció antiga de pedra i ampliada amb gust. Les habitacions disposen de mobles antics i finestres sobre els prats d'herba rasa, sobre els quals trota el Trapella, gos que juga amb els clients propicis a llençar-li una branqueta. És amic d'una gata Russian blue, exactament igual a la meva de Barcelona, que es diu Lluna. Aquesta de Meranges s'anomena Gris.[...]
Coronant les altituds de Meranges trobem els llacs, però abans cal visitar l'església parroquial dedicada al gloriós bisbe i màrtir Sant Sadurní. És un bell model d'arquitectura romànica, en especial la seva portalada amb notable escultura del segle XI a l'entorn de la curiosa porta ferrada. Hi ha un poema satíric anònim, imprès a principi del segle, titulat Rellotge del campanar de Meranges. També hi trobem bàlecs o ginesta borda. En vaig collir un ram. Hi ha l'espectacle dels camps de forment, civada o d'ordi. A les parts baixes del bosc i defora d'aquest hi ha les exquisides maduixes boscanes, els gerds, les móres dels esbarzers i, fins i tot, algun cirerer i avellaner silvestre, amb llurs gustosos i selectes fruits. La Montserrat Boet ens regala un saquet de «moixornons».
Un dia vaig veure a la televisió el llac de Banyoles solcat per una moderna barcassa, curulla de turistes amb la intenció d'esbrinar els secrets i les llegendes lacustres. Aquestes històries són diverses i nombroses, com les de l'origen de l'estany (la gent de Banyoles no diu mai llac sinó estany) que ens ofereixen les cançons populars relatives al misteri de les estructures i les seves profunditats.
Vaig viure professionalment a Banyoles un parell d'anys, amb regulars escapades a Barcelona els cap de setmana. Habitava a l'hotel Mundial (avui desaparegut), sota els porxos de la incomparable plaça, i estic ple de records i de vivències de la població. Allà vaig deixar les imatges, gairebé totes elles mortes, dels amics Constants, Saura, Genover, Aisius, Butinyà, Hostench, Corominas, etc. D'ells em resten vivents les figures de Jordi Cots (que, de Barcelona, hi anava sovint) i la d'Antoni Maria Rigau (que m'escriu a vegades). [...]
Després sentia parlar sobre les Estunes i sobre els càntics i la música que se sentien dins els seus palaus encantats. Potser parlaven de quan les campanes sonaren elles mateixes, sense ajuda de ningú, per celebrar l'arribada de les cendres de sant Martirià, patró de la vila exquisidament bella i salutífera. La vesprada arribava, el flabiol del pastor sonava, el so de les esquelles dels moltons i les ovelles, dels xais i els cabridets, que s'allunyaven obaga avall cap a la masia propera, que deixa enrere amb el fumerol que es dreça boirós de la seva xemeneia, també se sentia gloriós. [...]
Banyoles conserva el seu caràcter inconfusible dintre del nucli urbà, tan típic i tan evocador dels temps passats. Naturalment, com tota concentració humana viva, s'han eixamplat els barris externs i s'han renovat les estructures d'una manera moderna, però harmònica. Evoco aquests indrets tenint present un dia que m'encaminava a l'estany acompanyat d'un vailet que em contà que es deia Pere González Enterría. Teníem aleshores un gran poder d'assimilació. Li vaig preguntar si era del poble. Em va dir que sí, però afegint: «Els meus pares poc ho són, de catalans».