Editorial Crítica (Barcelona), 1979
Amb tota la memòria
Narius oberts al sol
després del xàfec
a roques, a mullenes
d'herba, cases noves!
I els crits per sobre el Ter
als cingles del Pelut
i el cruixir dels peus
per camps segats, rostolls
de la memòria!
¿Com recordaràs els pantalons
i la brusa de la noia danesa
blanca d'oreig al peu del roure
de Bellmunt amb bellugueig al cim
i nuvolada al lluny
a tres quarts de tres de la tarda
i després -eren les set?- de vespre
per les vessants del bosc
cap a l'estesa dels masos
els ulls plens de fred
de núvols de roures i de brusa?
Primavera del Ter
Éssers feliços animen
el curs de l'aigua profunda.
Ran de la riba m'inunda
la lluor de l'herba humida.
El sol del dia s'emporta
les neus brillants pel congost
cap a la mar de l'agost.
Estic sol mirant la vida.
Pel pit em puja el silenci,
la música i la paraula.
La natura sem fa taula,
universal mare terra.
Tot és i tot m'alimenta:
aigües brogents, nuu celeste,
ombra tranquil·la i tempesta
al ventre immens de la terra.
Oh sofriment indivís
de totes les primaveres
on plantaré les creueres
quan vindrà l'hora dels homes.
Rabeig del Ter
Quan plana enllà de l'aigua
per sobre la resclosa
el sol tornassolava
les fibres del corrent
de tanta vastitud
només el cor n'havia
el nus eternament.
Qui doncs per mi escoltava
o qui per mi aprenia
lliçons a l'aula freda?
Si d'ulls sobre el rabeig
en unitat sofrien
les forces de la ment
només a vora l'aigua
la vida era profunda
els nombres cavil·losos
les lletres radicals.
El bagant
Infant rapaç de pors
dempeus vora el bagant
en tarda sense estudi!
El vell de les comportes
somreia i et mirava:
"Avui en baixa molta..."
Tu feies com aquell
prò el cos se t'estremia
del bram que hi engegava
l'eternitat rabent.
L'eternitat podrida
A Torelló brogien
dos rius i dos canals
i solituds partides.
Quan el record creixia
d'amor rere els serrats
rabeig esdevenia.
Si dins la fosca atures
l'eternitat florida
podreixes la figura,
pel mig ascles la ment.
Memòria de cop entre dues aigües,
ribera del Ter, canal de Conangla.
Fressoses o lentes, baixaven gravades
de còdols, esqueis, palets d'obra i ombres.
On ara verdegen els líquids podrits
nedàvem brillants, gebrats com estrelles,
parlàvem d'amor, ombrejats de deures.
Recordo com sempre l'herbei, la bardissa,
les branques, el riu. Record de sobtada:
baixaven desertes: record impossible.
I
Fórem de sobte
com sol i aigua en més viva
tremolor pura
que mai no foren l'aigua
i el sol del Primer Dia.
II
Fórem de sobte
dins l'aire l'un de l'altre,
com sol i aigua
reverberants. Mira
com brilla en la memòria.
III
Fórem de sobte
dins l'aire l'un de l'altre.
¿Fou sol en pluja
o pluja en sol? Recorda,
i en el record fulgura.
IV
Font de ventura,
ah boca, no del somni;
real, oh fruita
sola amb la teva tota
ànima en flor, creada.
V
No hi ha paraula
de paradís que digui
com, dolça força
inacabable, em duies
a beure de més força.
VI
Porto i no porto,
tinc i no tinc, sospiro;
tu pensa'm tota,
sent-me fins a la fosca
rel d'on creixo, i destria.
VII
Sempre és aquesta
teva sola presència
qui venç la impura
bogor dels somnis. Mira'm
de quina llum et miro.
VIII
Sempre és aquesta
teva sola presència
qui venç els somnis
de la memòria. Et gires
i s'alcen amb més vida.
IX
Quin sospir l'aire
somou d'aquesta cambra
que la parpella
abat i s'il·lumina
de nit la nit del dia?
X
FÚRIA A LA RIERA MAJOR
Boscos i boscos
a prim matí. Brogien
després les aigües
per poliedres roses
i blaus. I jo increïble.
La tartera
¿I això com és
que davalléssim
isards i bells
amb tant de vespre
per l'esbullada
vessant de rocs.
Com una prada
de margarides
que se'ns tombés
i rais d'ocells
hi naveguessin.
Pels peus d'amor
s'explicaria
i la tremenda
sang que es frisava
com en un fred
de ser tots dos
en clos de pors
i paradisos.
Davant la Navy
Mira quin goig enllà de l'escullera,
Verdaguer excels. Els monstres botiflers
ens han defès les aigües i els terrers
arreu, al meu davant, al meu darrere.
No pujaries pas a la cinglera
per veure amb quin desfici d'usurers
els ibèrics senyors, desventurers,
lloguen els Testos, l'Horta i la Pedrera.
Tens bucs d'infern en aigua catalana.
No et desbota el cap l'odi del roc?
No te l'encén el sol que me'l trepana?
Tu encara vas poder, mig mort de gana,
muntar en navilis beneïts. Un poc
més d'ira, Cinto, per calar-hi foc.
Vespre de Meranges
Com si no res com sense nom
tot el nom hi era
i els camins creixien
com cabells de seda
les mans em donava
la vessant perduda
veus il·luminades
la fina veu trencada
coll trencat al rosa
la fina veu que calla.
Goso il·luminar
Goso il·luminar
des de tantes aigües
vespre de Meranges.
Altituds humanes
fem camí de bous
sobre la Cerdanya.
Davallem plegats
a clarors de fonts
encara més altes
braços, ulls i cara.
Plenituds erraven
entre el poc i el massa.
Aquesta claror forta, dins el verd,
sobre les aigües,
caiguda com una aigua
del cel de la Cerdanya.
Aquesta llum arreu
de fulles d'àlber,
mercuris fimbrejants
que endoloreixen l'aire.
Aquesta llum de tot
que em fa estremir i em grava.
No cal pensar-hi, dic.
I al fons se'm dobla la frisança vana.
Aquesta llum de foc sobre cremada.