Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Carlit, amb una altitud de 2921 metres és el cim més alt de la Cerdanya seguit del Puigpedrós amb 2915, ens fa de trona per poder admirar en una panoràmica de 360 graus les belleses naturals de la Cerdanya: del Coll de Perxa al Forat de la Seu, amb les esplèndides siluetes del Puigmal, la Tossa d'Alp, el Moixeró, el Cadí i el Puigpedrós. Aquí la proposta de lectures és molt diversa. Primer donarem la veu a Jacint Verdaguer amb un fragment del cant IV de Canigó en què Flordeneu i Gentil "ascendeixen" al Carlit. Podem seguir amb dos fragments de prosa. Un de l'excursionista i folklorista Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona, 1872-Bigues, 1966) que transmet vivament les experiències i emocions d'una ascensió al Carlit. L'altre, més contemporani, de Joaquim Santasusagna (Reus, 1899-1982), també suggeridor de la bellesa extrema d'aquest cim. I de la prosa podem passar a la poesia, en aquesta ocasió, de nou de la mà de Jordi Pere Cerdà.
I, arribada l'hora de descendir, podrem triar per desfer el camí en direcció a Les Bulloses o bé, fer-ho pel vessant que porta a l'estany de Lanós i cap a la vall del Querol. Abans de la decisió, s'escau la lectura d'un text de l'excursionista E. Bufill (Barcelona, 1912-2009) que narra l'experiència de baixar del Carlit nevat.
Canigó (fragment cant IV)
Contornejant la Coma d'Or herbosa,
segueixen la riera de Font Viva,
per una branca de sa verda riba,
escalen la muntanya del Carlit.
Quaranta estanys blavosos la coronen
quaranta estanys de virginal puresa:
en quiscun d'ells amb tota llur bellesa
se miren tots els astres de la nit.
El Carlit té un cim que és tal com s'imaginen que deuen ésser les muntanyes aquells qui no n'han pujat mai cap. A mesura que hom s'enlaira, el cim s'arrodoneix fins a acabar com un fibló; el darrer centenar de metres és tot ell una esllavissada de pedruscall, més que esmicolat, polvoritzat pel glaç, que li fa com de corona i defensa, i és verament feixuc de passar. De les clapisses i de les tarteres, hom en surt triomfant només amb tenir la ciència de col·locar bé els peus, però en la d'aquest cimal, les pedres són caires de roca picolats, tan petits que en petjar-los s'esmunyen pels costats, com els sorrafals de les torrenteres; cada passa costa l'esforç de set, perquè de les set, hom en fa sis en va, o en lloc d'avançar recula, i sols la setena és útil per a anar pujant.
Dels dos gegants que vetllen la Cerdanya, Puigmal és la imatge de l'home assenyat que trepitja ferm a terra, i Carlit la de l'inquiet afanyós que vol taladrar el cel; és com una colossal punta afinada; quan hom és dalt, té la sensació que no resta lloc per a posar la petja, que està com suspès en l'espai. És una de les muntanyes que més prodiguen el vertigen. Des del cim hom no veu al seu entorn més que el buit, i al lluny un horitzó de terra rodona. La vista s'estén fins al Bassibés i les Maleïdes, de les Maleïdes al Pedraforca, i del Pedraforca al Rosselló.
L'horitzó que s'albira des de la gran muntanya cerdana és dilatadíssim. El Pirineu revela, als qui en dubtessin, la seva magna extensió. Per tot s'eleven pics i pics. En alguna banda, entre les altes muntanyes s'albira un bocí verdejant, on també es mostra el blancalló d'un poblat. Tanta muntanya —per nosaltres gairebé tota innominada i desconeguda— ofusca la percepció. I el desig de baixar del Carlit, per veure acostats o tangibles els primers termes, ens burxa. En avall, doncs!
Carlit
Terra de l'aigua,
crivellat tens el pit
com si esberlés la fermesa del si
no sé quin flux interior de sang
regit per una interna consideració
de plans, embalums i altituds.
Un mecanisme enginyós,
invisible,
creat essencialment en l'inici del pensar,
confós que era, tot junt amb poesia
reparteix cent vegades
en el granit plegat
la suavitat viva de l'aigua
fins als llavis sempre vius
de la ferida
que tremolen, al sol,
sota els nervis de l'herba.
Així el fruit travessat pel verm
fa pujar de la profunditat
la gota de mel que lluu al sol.
Font monumental d'una plaça de poble,
el verdet sobre el bronze,
la molsa avesada a la pila,
amb la viola dels créixens
renoves a cada instant
l'eterna inauguració,
l'aigua impol·luta del primer jorn.
Altres indrets de Angostrina i Vilanova de les Escaldes: