Altres natura - 1951 -
El Carlit té un cim que és tal com s'imaginen que deuen ésser les muntanyes aquells qui no n'han pujat mai cap. A mesura que hom s'enlaira, el cim s'arrodoneix fins a acabar com un fibló; el darrer centenar de metres és tot ell una esllavissada de pedruscall, més que esmicolat, polvoritzat pel glaç, que li fa com de corona i defensa, i és verament feixuc de passar. De les clapisses i de les tarteres, hom en surt triomfant només amb tenir la ciència de col·locar bé els peus, però en la d'aquest cimal, les pedres són caires de roca picolats, tan petits que en petjar-los s'esmunyen pels costats, com els sorrafals de les torrenteres; cada passa costa l'esforç de set, perquè de les set, hom en fa sis en va, o en lloc d'avançar recula, i sols la setena és útil per a anar pujant.
Dels dos gegants que vetllen la Cerdanya, Puigmal és la imatge de l'home assenyat que trepitja ferm a terra, i Carlit la de l'inquiet afanyós que vol taladrar el cel; és com una colossal punta afinada; quan hom és dalt, té la sensació que no resta lloc per a posar la petja, que està com suspès en l'espai. És una de les muntanyes que més prodiguen el vertigen. Des del cim hom no veu al seu entorn més que el buit, i al lluny un horitzó de terra rodona. La vista s'estén fins al Bassibés i les Maleïdes, de les Maleïdes al Pedraforca, i del Pedraforca al Rosselló.
Sota nostre teníem l'estesa d'aigües de l'estany de Lanós, que, contra, el que s'esdevé amb la resta dels pirinencs, és un estany trist. És mal tallat, de forma estrangulada pel mig, en el lloc en què l'amplitud li podria donar gràcia. Les seves vores són desiguals i gairebé ermes. Per arribar-hi cal travessar un indret que ha merescut el nom de desert. El contrast amb les grandiositats de Carlit l'acaba de fer inexplicable. Si no fos pel seu cascadeig, que, tot i essent curt i de poca altura, l'anima una mica, semblaria un llac mort. El seu fill, un dels braços que formen el Querol, és més alegre; sap jugar amb l'aigua i fa pujar la vegetació.
A estones seguint-lo i altres deixant-lo, ell fou com el camí que ens tornà de nou a la plana de Cerdanya; al vespre del segon dia érem a Puigcerdà.