Institut d'Estudis Eivissencs - 1982 - Eivissa
Secció III de "Nocturn a la ciutat d'Eivissa"
III
La mort,
dins la negror excavada
de les tombes veïnes,
és una mort
immortal.
Torno a les oliveres
descloses,
sentinelles inútils
dels tresors.
Senderes
pugen, sublims,
la crosta dura,
però no de ceràmica
ni d'ossos.
Pols,
roca i solitud,
amb un nom de molins
i el vent,
que no té veles.
Quin neguit em portava per aquells carrers alts?
Quin neguit em portava per aquells carrers alts
de Dalt Vila, a l'estiu, a les tres de la tarda?
Les portes, mig empeses, recollien les ombres
per a la sesta íntima. Sentia greus i enterques
campanades de bronze,
per als quarts i les hores que jo no demanava.
Hauríeu vist el sol, lent, sobre els empedrats
i les parets panxudes,
desdibuixat company dels passeigs solitaris.
I què era tot allò? Un poble que dormia.
Un laberint on perdre's et donava alegria.
I et trobaves, de sobte, rere una cantonada,
balcons amb roba estesa, ramells, un pati ombrívol,
esveltes galeries...
O una font.
O un gat com un llamp negre.
I una palmera dòcil guaitant per la murada.
No em cansaré de mirar aquesta illa meva
No em cansaré de mirar aquesta illa meva
que s'agrisa, al crepuscle de la tarda,
damunt el tràngol lleu de Tagomago.
Ni els núvols que es deslliguen del cel rosa
per elevar muntanyes darrera les muntanyes.
No em cansaré tampoc de les gavines
que amb el ritme més bell segueixen aquests versos.
Els versos de la mar, que és la meva ànima
viatgera en vaixell blanc amb fosc rumb
cap a un fred horitzó de gent salvatge.
La calitja vespral
agermana els illots amb els serrats,
les muntanyes més altes
amb la plana serena.
I els meus germans de terra
voldria que es fonguessin en una mateixa silueta
de dolcíssim dibuix geogràfic,
on Déu potser recolza el seu repòs.
Prestigi de la lluna a Aubarca
M'agrada aquesta lluna que es passeja,
sempre que torno a Aubarca, pels camins
i els sembrats i els clapers; lluna plena
buscant des de l'església cubs de cal?
—la botigueta, el bar, casats antics—,
o el rectangle balder del nou fossar
que espera —no pas d'homes— mort de pedres.
La lluna s'abandera de la nit.
S'escolta un clam enlluernat d'estrelles.
Tota la nit és lluna al pensament;
lluna en l'esguard i el mot i en el delit
immens d'esdevenir quelcom planer,
mortal expert de silencis rotunds,
arrelat a la roca com els pins,
o pel camí, tal volta, fum caduc.
Platja des Cavallet
Arriba l'ona com un últim batec d'aquest món diminut.
Rere ella m'estremeix un patètic silenci.
Penso si aquest serà el meu últim respir.
Si serà aquest l'últim paisatge meu.
Les algues mortes són bon jaç per a la solitud,
per a morir-se amb elles
i amb la posta de sol
i el mar llarg i prim que es repensa la mort.
Hi ha massa cel damunt per a creure en la minsa eficàcia
d'aquesta mica de matèria.
Sóc fet a escala del vaixell que avança a l'horitzó,
de l'ona que vacil·la.
I em moriré amb la posta dels meus ulls
damunt les aigües mortes
de l'oblit.
Corona
De sobte, el camí s'enfila,
i a banda i banda, un claper: roques enormes
com grisos lloms d'elefants incrustats entre els pins.
Et detures i mires l'excels pla de Corona,
quan la llum vertical del migdia transforma
les darreres floretes d'ametller en calitja
vagant sobre els sembrats atapeïts.
Encara alguna feixa et duu lluentors d'arada,
on els guarets esclaten en sang color de vi.
Més tard, la tarda, afanyosa d'incendis,
cerca rotes i tanques, arbredes i castells
—cingles d'es Castellar i de ses Balandres—,
mentre a la mar les ones sembla que no es bateguin,
i el viarany que repta les aromes boscanes
s'esvaneix entre flors i ombrívols roquissars.
Els ulls t'esbalçaran per la gorja profunda
vers un desig de sal i barques pescadores;
seràs escalador inexpert per savines
i passamans de corda als escalons d'estrats.
Murs de la terra,
gegantins espadats contra la solitud
de l'aire i els estels,
com m'atansava a la por dels vostres límits
i alhora un vast silenci esdevenia música.
Per més que us abandoni, errabund, pels camins
de Corona, al capvespre,
quan les ombres s'estenen com els braços d'un home que implora,
us porto fidelment en la memòria, oh cingles,
imatge mineral de mi mateix
contra el món i el no-res.
Punta de cala Jonc
Noble terra avesada al temps i als elements,
platja de roca que el sol tornà d'ivori,
res no m'importaria, per tal com et faig meva,
oblidar el teu cor fèrtil, que rere els puigs proclama
una beutat complexa, potser reiterada.
Tu, aspriva i solitària, ets tota companyia;
inerta platja astral, propícia al tacte;
apta a la sal gruixuda en els cocons
i al foc que es multiplica en abrupta textura;
balconada a la mar, més que no proa altiva,
des de la qual contemplo com s'encalmen els segles
i només les gavines me'n porten breu notícia.
Blanc de la calç a Eivissa
Cal una herència d'ulls per a comprendre
aquesta força feridora de la calç;
un cel blavíssim i una terra encesa
i un aire net i aquest sol refulgint.
Cal un país de mar, la terra minsa
i uns habitants que es deuen a la terra,
eterns esclaus solitaris de la llum.
Una constància cal, any darrera any,
de renovar les amplituds de calç,
per on l'aire acumula —i dissimula—
petjades llises i lluents.
Oh murs
dibuixadíssims de l'enginy innat,
superfícies lleugeres, mars de fons verticals,
que resplendiu nacrats, ocres i roses
pels carreranys de l'ombra i la lluerna!