Puig de Missa

Autor: Marià Villangómez i Llobet
Obra: Obres completes. Poesia 1 , 1986
Pàgina: 182

Santa Eulària del Riu

 

Quina pau! Un graó només cap aquest cel

que les muntanyes frega cristal·lí,

i ja puja un silenci camperol

a acaronar l'església en un vol fràgil.

Veus disperses, esquelles que apaivaguen,

fluents fils d'aigua per camí de roques

ens arriben tan sols, amb un trinat proper

i unes ales, anhel rabent d'espai.

Des d'ací, allò que ansies, la bellesa,

se t'ofereix estesa i dilatada.

Un bosc espès que puig a vall rellisca.

De verd i d'ocre el camp és escacat.

L'horta s'acaba allí i el mar comença.

Blanc damunt blau, escumes, nau alada.

Autor: Josep Marí Marí
Obra: La veu dispersa , 1982
Pàgina: 84

Blanc de la calç a Eivissa

 

Cal una  herència d'ulls per a comprendre

aquesta força feridora de la calç;

un cel blavíssim i una terra encesa

i un aire net i aquest sol refulgint.

 

Cal un país de mar, la terra minsa

i uns habitants que es deuen a la terra,

eterns esclaus solitaris de la llum.

 

Una constància cal, any darrera any,

de renovar les amplituds de calç,

per on l'aire acumula —i dissimula—

petjades llises i lluents.

 

Oh murs

dibuixadíssims de l'enginy innat,

superfícies lleugeres, mars de fons verticals,

que resplendiu nacrats, ocres i roses

pels carreranys de l'ombra i la lluerna!

Autor: Alícia Martínez López-Hermosa
Obra: La gavina de fang , 1997
Pàgina: 184

Quan es va quedar a soles amb ella, li va posar la mà al ventre enfonsat del qual l'havia expulsat amb dolors. Dels pits, que havien estat la vida per a ell, no en quedava ni el perfil, aixafats davall del gipó, secs com les seues galtes i el seu rostre. Aquell cos ja no era la seua mare, havia adquirit un aire fred, irreal, que l'ajudava a acceptar la realitat, el fet de la mort. Tal vegada, la seua vertadera mare, la que ell recordava, forta, que ho disposava tot, que l'acaronava quan era infant, ara recorria el camí de tornada d'on va sortir, per reunir-se de nou amb els éssers estimats amb els quals parlava darrerament més que amb els vius. Se la imaginava jove, amb la pell tersa, vestida amb la seua millor roba, lluint emprendada, asseguda en un carro de seda i espart, arrossegat per puputs blancs que volaven arran de la terra roja. Va demanar a Déu que el seu vol fos estable, perquè no la moguessin ni la despentinassin. Fins i tot va tenir por de pronunciar el seu nom, no fos cas que el lluminós seguici s'aturàs; no volia distreure-la del passeig final i que, en sentir-lo, no giràs el cap i veiés el dolor que deixava darrere seu. Va demanar silenci, que no bufàs el vent del nord, que ni una sola engruna de pols embrutàs el preciós mantell de núvia, que la lluna tardàs a sortir, perquè així el sol fes brillar més temps, fins a l'últim moment d'aquell dia etern, els anells de promesa que lluïa en les seues mans entrecreuades.

La van enterrar al cementeri des Puig de Missa i damunt de la tomba van posar una creu senzilla on deia el seu nom. En Toni i els seus fills, vestits de negre, van presidir les exèquies, última prova de respecte i afecte a la dona que els havia criat.