Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Josep Pla i Duat va néixer a Sort en una família de la pagesia dela zona i, després d'acabar els seus estudis de Medicina a Barcelona, decidí tornar a casa per exercir la professió, cosa que el va fer estar lligat durant molts anys tant a la vila de Sort com a la Pobla de Segur. A banda de la seva activitat com a metge, també escriví literatura memorialística, en què parla de la seva trajectòria personal tot lligant-la a les seves vivències al Pirineu de Lleida. Davant l'antic Hotel Pallars, hi podem llegir un text enquè explica diverses anècdotes d'aquest edifici, construït pel seu pare.
A casa, des que vaig néixer, teníem hotel. Es deia Hotel Pallars. Ens havien donat una placa de l'Atracció de Viatgers de Barcelona, que recordava era el primer hotel de la província amb aigua corrent. El pare va fer una conducció des d'una font que teníem un quilòmetre més amunt de casa i la portà a l'hotel. Per a mi és incomprensible com la meva mare i la meva tia Lídia —dues orgulloses Duat— van acceptar portar la cuina d'un hotel. En sabien molt, de cuinar, però resistir les crítiques d'un viatger o d'un xofer, potser maleducats, era massa per a elles, fins que al cap d'uns tretze o catorze anys van decidir plegar.
Era una casa gran que el pare havia fet construir l'any vint, amb una façana gòtica en la qual no faltaven els arcs ogivals i capitells que havia encarregat copiant els de la Generalitat. A la planta baixa, un cafè que els diumenges es convertia en cinema. A la primera planta el menjador, la cuina, una saleta i les habitacions per la família, ja nombrosa amb quatre fills, que després foren sis. Al pis de sobre les habitacions dels clients.
Aquest hotel era per a mi una font de desgràcies. Els pares volien que esperés els cotxes que arribaven a Sort i que anés dient, cridant: «Hotel Pallars! Hotel Pallars!». No sé ben bé per què, però aquest crit i aquest voler forçar la gent ho trobava insuportable. Quina bestiesa! I a més trobava incomprensible que dos cosins meus ho volguessin fer i que els agradés. Que n'era de babau!
Llavors, els cotxes de línia tenien a tot el llarg del costat una plataforma de fusta que servia per pujar-hi més còmodament, ja que hi havia una porta per a cada rengle de seients. Doncs bé, teníem un mosso, gitano, que se n'anava a uns tres-cents metres del poble, s'enfilava a l'estrep del cotxe i anava dient l'«Hotel Pallars!» de consuetud i quan arribava ja tenia tot el cotxe per casa.
Aquell incipient turisme, recordo, començava per Sant Jaume, dia que pujaven, fins i tot, autocars. Els llocs d'estiueig eren Sant Joan de l'Erm i Espot. Quina diferència d'ara! Llavors volien llocs tranquils, solitaris, descansar, aixecar-se tard, anar a la tarda a una font portant els anissos i la xocolata, jugar partides amistoses de cartes. Ara el lleure és violència. Mireu tots els esports que anuncien: s'ha de ser brau, intrèpid, valerós. Tant a l'estiu com a l'hivern.
Altres indrets de Sort: