Edicions La Campana - 1992 - Barcelona
Quan passo revista als pobles dels quals jo era metge, en trobo un de buit, d'orfe, em sembla que no en puc dir res i em pregunto el perquè. M'he barallat, com amb tots els altres pobles, amb totes les malalties, i a vegades he guanyat jo, i d'altres he perdut. Però no recordo cap cosa curiosa per explicar de Pessonada.
Situat al damunt de Sant Martí i d'Aramunt té, al seu darrera, una muntanya tallada a pic que és el Roc de Pessonada. És una muntanya deliciosa. S'aixeca impressionant darrera el poble, plena d'esplugues, amb una ermita, amb corriols fets per les ovelles i cabres i té els colors més bonics del món. Tanca l'horitzó de l'est de la Pobla. O sigui que quan es pon el sol hi ha moments que et sembla que tot el Roc és un foc, és vermell com una brasa, i poc a poc la llum va descendint d'intensitat de baix a dalt fins arribar a desaparèixer. És com un miracle.
A Pessonada es van fer unes curses de rucs, cap als anys setanta, però anaven disminuint els animals fins que hagueren d'acabar per falta de rucs. Llavors van fer la festa del batre. Havien segat el blat amb els volants, portaven les garbes i les mallaven amb els pocs rucs que quedaven.
Recordo les mallades a casa meva, a Sort. El temps de la sega era molt important per a una casa de pagès. Venia la colla de segadors, amb els seus volants dintre les seves cobertes de fusta, amb la pedra d'esmolar penjada del cinturó i tinc la sensació que tota la casa es posava a fer menjar per aquells homes colrats pel sol. Com menjaven! Una mossegada amb barreja en llevar-se, esmorzar, deu hores, dinar, berenar i sopar. Dones del poble espigaven, es feien les garbes i els cavallons i quan era l'hora es portava a casa. Llavors venia la batuda. L'era de casa era gran i teníem matxos i hi havia homes. Es deslligaven les garbes, s'estenien a l'era i amb tres o quatre matxos, lligats a diferents distàncies, es començava a mallar. I a beure, perquè a l'estiu es beu molt i així el meu germà i jo, un dia, ens perdérem.
Sembla com si a Pessonada no passi mai res. Però sí que passa; un dia un home va encendre un llumí i s'ensorrà tota la casa, mentre ell es quedava en un racó admirat del que passava. Una vetlla de Nadal un xicot matà un veí. Se'n va anar el capellà. Hi va néixer un noi que anys després es convertirà en un gran escriptor, en Josep Coll. Però res de massa gros.
A Pessonada són gent normal i bona gent, i fan el millor llomillo farcit que jo hagi menjat mai. Són tan bona gent que quan un dels voltors que viuen al Roc un dia baixà al poble, el tractaren tan bé, que cada dia repetia la visita, la gent li oferia menjar i així es féu possible una cosa inèdita, que un voltor fos amic de tot un poble.
A la Pobla tenim l'Arbre de la Plaça. És un plàtan enorme. També és un arbre centenari, dóna nom a la plaça, «La Plaça de l'Arbre». Durant un temps van intentar prendre-li el nom i li deien «Plaza de Calvo Sotelo», per als poblatans sempre ha estat la Plaça de l'Arbre. Plantat al bell mig del poble, n'és el símbol i tot ho domina. Davant seu hi ha l'església i l'encreuament de carreteres. És un arbre fort, alegre, acollidor i, em penso, savi.
Sota seu tot hi té cabuda. Ell coneix les coses antigues i modernes, qui neix, qui es casa i qui mor. Com si prengués part en les alegries i en els dolors. Ha vist canvis polítics, intrigues amoroses, festes, concerts, balls... Els dies de mercat aplega sota seu, recolzats al voltant del seu tronc, els homes dels pobles que s'expliquen totes les cabòries. Les hores de sol acull els vells i sap tots els «si no fos». A la sortida de les escoles contempla els jocs de la canalla, se'ls sap tots.
A l'estiu aixopluga centenars d'ocells però també dóna tota la fresca que pot a la gent que seu a la seva ombra. Els bars veïns treuen les taules al carrer i, quan arriba l'airet, fa moure una mica les fulles per avisar que ha passat la calor del dia. Per Nadal, l'engalanen. El vesteixen de llums de colors i tant si neva com si fa boira, ell llueix encara més. Sobretot si neva; la neu de tots els colors del Nadal en unes branques despullades és un espectacle meravellós.
Jo espero que el nostre arbre visqui molts cents anys més i quan mori, que sigui de mort natural, a la seva plaça, amb tots els seus.
Casa meva està molt ben situada. Entre dos carrers, quasi acaba en punta, però és escapçada i li queda una façana, d'uns quatre metres, on hi ha tres balconades molt grans. Aquests balcons són una magnífica talaia. Abans de la intervenció de la meva artrosi de maluc, l'any 84, no m'hi havia fixat massa, però des de llavors m'hi he passat moltes hores i com que és un lloc tan cèntric, crec que he vist passar tota la gent del meu poble. I a mi m'agrada recordar les seves coses, i les dels seus morts, que jo he viscut.
A casa, des que vaig néixer, teníem hotel. Es deia Hotel Pallars. Ens havien donat una placa de l'Atracció de Viatgers de Barcelona, que recordava era el primer hotel de la província amb aigua corrent. El pare va fer una conducció des d'una font que teníem un quilòmetre més amunt de casa i la portà a l'hotel. Per a mi és incomprensible com la meva mare i la meva tia Lídia —dues orgulloses Duat— van acceptar portar la cuina d'un hotel. En sabien molt, de cuinar, però resistir les crítiques d'un viatger o d'un xofer, potser maleducats, era massa per a elles, fins que al cap d'uns tretze o catorze anys van decidir plegar.
Era una casa gran que el pare havia fet construir l'any vint, amb una façana gòtica en la qual no faltaven els arcs ogivals i capitells que havia encarregat copiant els de la Generalitat. A la planta baixa, un cafè que els diumenges es convertia en cinema. A la primera planta el menjador, la cuina, una saleta i les habitacions per la família, ja nombrosa amb quatre fills, que després foren sis. Al pis de sobre les habitacions dels clients.
Aquest hotel era per a mi una font de desgràcies. Els pares volien que esperés els cotxes que arribaven a Sort i que anés dient, cridant: «Hotel Pallars! Hotel Pallars!». No sé ben bé per què, però aquest crit i aquest voler forçar la gent ho trobava insuportable. Quina bestiesa! I a més trobava incomprensible que dos cosins meus ho volguessin fer i que els agradés. Que n'era de babau!
Llavors, els cotxes de línia tenien a tot el llarg del costat una plataforma de fusta que servia per pujar-hi més còmodament, ja que hi havia una porta per a cada rengle de seients. Doncs bé, teníem un mosso, gitano, que se n'anava a uns tres-cents metres del poble, s'enfilava a l'estrep del cotxe i anava dient l'«Hotel Pallars!» de consuetud i quan arribava ja tenia tot el cotxe per casa.
Aquell incipient turisme, recordo, començava per Sant Jaume, dia que pujaven, fins i tot, autocars. Els llocs d'estiueig eren Sant Joan de l'Erm i Espot. Quina diferència d'ara! Llavors volien llocs tranquils, solitaris, descansar, aixecar-se tard, anar a la tarda a una font portant els anissos i la xocolata, jugar partides amistoses de cartes. Ara el lleure és violència. Mireu tots els esports que anuncien: s'ha de ser brau, intrèpid, valerós. Tant a l'estiu com a l'hivern.
El meu poble era cap d'una comarca i per tant hi havia molt comerç. Comerç petit, però que volia dir moltes botigues. Podríem dir que a tot el llarg del carrer Major hi havia una botiga a cada casa. I jo, també (com deia, em sembla, Carner) hauria pogut conèixer cada botiga per l'olor que feien. Hi havien adrogueries, carnisseries, barberies, fleques, pastisseries, espardenyeries, sabaters, fruiteria, on venien ciris i atxes, farmàcia, estanc, ferreteries, fusteries, etc. Era un carrer estret amb porxos als dos costats i per tant sense gaire llum dins de les botigues. A mi em sembla, ara, que totes eren grises. Sostinguts pels pilars dels porxos, hi havia, a un costat, uns seients fets amb ciment molt agradables per seure-hi ja que eren frescos.
Hi havia cal Ton de Tonet on era casada la meva tia Àurea, germana de la mare. Que n'era de bona tia Àurea! I que poruga! Recordo que em feia prendre-li la tensió de la sang i quan començava a inflar el tub de goma, esporuguida, començava a cridar: «Socorro! Socorro!». Venien els ciris i les atxes, però a més era una adrogueria de coses bones, com sucre candi, xufles, cacauets, etc.
I casa el Quinquillaire. Aquesta era la botiga per antonomàsia. També era al carrer Major. Era un lloc ombrívol, no hi tocava mai el sol. O sigui, a l'estiu hi feia fresca i a l'hivern no massa fred. No era cap rebotiga, com la tantes vegades descrita rebotiga de la farmàcia. Cap al tard, hi anaven el metge, el banquer, l'advocat, l'escrivent del registre, el notari, el registrador. S'asseien al mig de la botiga —si era a l'hivern al voltant d'un braseret— i enraonaven. Era la intel·lectualitat del poble que discutia la salut de Sort, sense que mai arreglessin res. Però era una gran botiga. A l'amic Martí Farreres, una vegada que no podia resistir els tràngols de Barcelona, li vaig dir que anés uns dies a Sort i que anés a la tarda a casa el Quinquillaire. Hi va anar i crec que, pel que deia, li provà l'experiment. A més, és clar, dels pernods que trobava al cafè.
No fa gaire temps vaig passar pel carrer Major de Sort. Encara hi havia les botigues —menys que abans— i els amics que em saludaven amb afecte. Amb emoció vaig anar seguint el carrer que havia estat el centre comercial de tot el Pallars.