Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Maria Barbal (Tremp, 1949) ha convertit bona part de les seves vivències infantils i juvenils a casa dels oncles d'Altron en matèria narrativa d'algunes de les seves novel·les i contes, especialment Pedra de tartera (1985) i País íntim (2005). Fragments de totes dues poden ser llegits a la plaça del Poble, just davant la casa dels oncles, que encara conserva la barana i l'escala rememorades per la narradora.
No sé per què m'havia imaginat que vivien fora poble. Aquest pensament se'm desmentí quan oncle prengué el camí entre les cases fins que anà a raure a la plaça. Notava les galtes com em cremaven perquè la gent saludava l'oncle i em miraven i quan fórem davant de la meva nova casa i ell hagué descavalcat, una rotllana de dones que la feia petar amb tot de canalla que s'escridassaven ho deixaren estar tot per atansar-se a mirar i preguntar.
Ramon quina xicota més «maja» que t'has trobat a mercat. Pensàvem que no en sabies tant de triar... És la neboda de L'Ermita que passarà l'hivern amb nosaltres.
Jo no sabia on mirar, tenia tots els ulls fits en mi i d'aquells moments d'estar quieta, sentia les cames que em defallien i la suor que m'havia escaldat les cuixes, amb el cap emboirat de tant pensar i de donar tombs a la mateixa cosa. D'aquí me'n tragué tia, que rompent el cercle, m'abraçà amb força. I aleshores sí que creguí perdre el món de vista, perquè aquella tendresa havia desfet en un inesperat instant tot el mur de raonaments que m'havia construït contra la tristesa. Agafada per la cintura quasi m'estirava enlaire, evitant la gent i portant-me escales amunt.
No va dir res més fins que em tingué a la cuina. Havíem passat un llarg i fosc corredor, i asseguda al banc, vaig haver d'escoltar aquella pregunta. ¿Per què plores?
Trobo les escales que s'han fet xiques, ja sóc a dalt de la barana de ferro esmolat. La porta és oberta i una superfície amb tot de partícules de pols sembla barrar-me l'entrada, talment fos de vidre, però tan sols és llum. La travesso, faig un primer pas a l'interior ombrívol i em torno doble. No em paro pas al mirall de marc de fusta color xocolata que em crida de la paret estant. Engego a córrer passadís enllà. Entraré a la cambreta de l'aigüera i abraçaré per darrere el cos de la padrina, amagat pel negre vestit de dol perpetu, perquè s'espantin d'un en un els pretendents i no hagi de continuar teixint de dia i desfent de nits. Vull veure-li la rialla. «Jesús!, estàs feta una mossarda!» A mesura que m'acosto a la sala, hi sento veus. Tot està igual, el graó alt, l'armariet de les eines a la dreta, la llarga taula amb un banc per banda i la petita finestra. Em vas dir que no volies que els paletes toquessin res d'això. Veig la Regina alçant un got d'aigua amb la mà dreta i el Ramon amb el porró. La padrina entre tots dos es veu petita i prima i s'avança en veure'm.
—Rita!
Jo veia que no podria desfer-me fàcilment de la meva parella. I el Jaume, només arribar, ho simplificà amb una rialla com si ens coneguéssim de sempre i un: i ara toca als de Sarri ballar amb les fadrines de Pallarès! El Martí quedà sorprès i no tingué temps de respondre perquè ja giravoltàvem per la sala amb el Jaume. La cara, però, se li agrejà tant, que no gosava girar els ulls cap a la vora, on havia restat palplantat.
Vam ballar tota l'estona sense parar. A fora xiulava un vent que devia ser molt fred i jo, en canvi, sentia com se'm mullava el clatell de suor. Quan vaig veure que el Tonet Vell endreçava l'acordió estava parada, però quasi no podia alendar. S'havia fet negra nit i jo em sentia als ulls i a la boca com una mena de miracle. Només quan vaig trobar el glaç de fora vaig desvetllar-me i aleshores, com si tal cosa, ell em digué que si no hi tenia res en contra que fes saber als de casa que em volia festejar i que tornaria diumenge a la tarda per saber la resposta.
De la sala de l'estudi a casa hi havia sis passes comptades. Tocaven paret per paret formant una de les cantonades de la plaça. Estava davant les escales que feia unes poques hores que havia baixat i no em reconeixia. Volia esforçar-me en pensar que era la Conxa que havia anat a Pallarès a viure amb els oncles i ara era la Conxa de cal Joan. Però tampoc no em deia res això. Ara jo només podia ser la Conxa del Jaume. Aquella alegria boja en lloc de fer-me bellugar i botar em deixava quieta i encara clavada en el pedrís de baix on ens havíem dit adéu. I això que el fred de la barana m'esperonava cap amunt.
Jo només volia retrocedir uns instants o mitja hora o si fa no fa i recordar. I així tornar a sentir la seva presència al meu costat. S'escoltava encara vora meu el bullit de la gent i per instint vaig girar el cap. El Jaume em somreia a l'altre extrem de la plaça fent-me adéu amb el braç. Llavors vaig arrencar a córrer, cames ajudeu-me, cap a dalt. No em sentia d'aquest món: semblava que somniava.
Altres indrets de Sort: