Escola de Pujalt

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Obra: Les veus del Pamano

A la pissarra hi havia un clarió mig rosegat. L'agafà i no es va poder estar de fer-lo servir; amb bona lletra de mestra hi va escriure la data: dimecres, 13 de desembre de 2001. I es tombà, com si tingués canalla asseguda als pupitres corcats per explicar-los què farien durant aquell dia. Però es va quedar amb la boca oberta perquè al fons, aguantant la porta de l'aula, un paleta mal afaitat, amb un cigarret a la boca, una capsa de puros en una mà i un llum de càmping gas a l'altra, també s'havia quedat amb la boca oberta. Però va reaccionar el primer:

—Senyoreta... Nosaltres toquem el dos, que ja no ens hi veiem. La torna vostè, la clau?

S'hi acostà, amb el llum, la llum i un manyoc de claus enganxat als texans blancs de pols i a la Tina li va semblar que era un nen que li venia a portar la llibreta i que ella era la mestra d'aquella escola de tota la vida. El paleta deixà la capsa de puros damunt de la taula.

—Això ho hem trobat rere la pissarra.

—D'aquesta pissarra?

El paleta s'acostà a la pissarra, i la va fer córrer lateralment tot i que semblava encastada a la paret; va lliscar, amb un gemec dolorós, ben bé dos pams cap a un cantó i va deixar al descobert una petita cavitat fosca. Hi acostà el llum.

—Aquí a dins.

—Com el tresor d'un pirata.

El paleta va tornar a deixar la pissarra a lloc.

—Són quaderns de la xinalla —va dir. I va donar dos copets a la capsa. Era una capsa de puros ben conservada, lligada amb un cordill de color negre.

—Me la puc quedar?

—L'anava a llençar.

—Que em podria deixar el càmping gas?

—Si es vol quedar aquí s'enramparà de fred —va advertir l'altre mentre li abastava el llum.

—Vinc prou abrigada. —Pel llum—: Gràcies.

—Quan se'n vagi, tanqui amb clau i deixi la bomboneta a l'entrada. Demà ja l'hi trobarem.

—Quan trigaran a demolir-ho, això?

—Demà estarà tot fet. Avui només hem preparat la feina. És poca cosa, aquest enderroc.

I va saludar com si fos un marine, posant-se un dit desmenjat a la templa. Va tancar de cop i la xerrameca d'ell i dels seus dos companys es va anar esvaint a través de la finestra bruta, fins que tot va quedar tan en silenci que per poc no es van sentir els estossecs de l'Elvira Lluís, aquella nena que seia a primera fila i que feia cinquanta-sis anys que havia mort tísica. La Tina mirà al seu voltant. El llum del càmping gas regalava noves ombres desconegudes. Aquest enderroc és poca cosa, va pensar. Quantes generacions de nens han après a llegir i escriure aquí?, va pensar. En un dia, tot ensorrat, va sospirar.

Tornà a la taula i s'adonà que el paleta tenia més raó que sant Quiri: aquella aula era un congelador. I la llum del dia anava dimitint cada vegada més de pressa. Va deixar el llum damunt la taula del mestre i va pensar en el tresor del pirata. Imagina't que haguessin enderrocat l'escola amb els diamants a dins, va pensar... Va desfer el cordill negre i n'obrí la tapa: els diamants eren uns quaderns de color blau clar o verd clar, no es veia gaire bé, amb la paraula Cuaderno escrita en diagonal, en cal·ligrafia negra d'impremta. Quaderns de la canalla. Dos, tres, quatre quaderns. Quina llàstima que no siguin diamants, va sospirar. I la punxadeta, que tornava, puntual.

En va obrir un: de seguida li va cridar l'atenció la lletra ordenada, harmoniosa, de bon llegir, que omplia de dalt a baix totes les seves pàgines. I de tant en tant, alguna il·lustració. Tots quatre quaderns eren iguals. Al primer quadern, una cara. Ella no ho sabia, però era un autoretrat de l'Oriol fet davant del mirall del lavabo dels nens. Un home amb la mirada trista. Al segon, una casa amb el rètol a sota: «Casa Gravat». Al tercer, a veure..., una església. L'església de Sant Pere de Torena. I un gos del tipus Springer Spaniel, amb els ulls tristos com la Tina no n'havia vist mai cap i que probablement es deia Aquil·les. I en el darrer quadern, l'esbós del retrat d'una dona, començat, modificat, corregit mil vegades i deixat a mig fer, sense llavis i amb els ulls buits, com les estàtues mortuòries de marbre que comerciava en Serrallac al seu taller. Va seure i no s'adonà que l'alè, per causa del fred, li sortia en forma de boira, com si volgués ocultar el descobriment d'aquells quatre quaderns. On havia sentit aquell nom? Feia molt poc, sí. Com si algú li n'hagués parlat feia poquíssim.

La Tina Bros va començar a llegir, encuriosida, inadvertida, sense ni sospitar el que li queia al damunt. Va començar des de la primera pàgina del primer quadern, a partir de l'encapçalament que deia estimada filla que no sé com et dius però que sé que existeixes perquè he vist una maneta teva, petita i dolça. M'agradaria que quan fossis gran algú et passés aquestes ratlles perquè vull que les llegeixis... Em fa por el que et puguin dir de mi, sobretot la teva mare.

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Obra: Les veus del Pamano

Aquella nit havia estat especialment delicada: al capvespre, quan s'havia girat un vent del port esmolat i desagradable, que amortallava de gebre els vessants del Montsent, va arribar el paquet que feia dos dies que esperava: un home d'ulls espantats i mans tremoloses, una dona de la seva edat, callada, quasi resignada a fugir i dues nenes amb trenes, esgrogueïdes de cansament. Una altra família, no, va pensar. Per sort, no portaven gos. I el guia, un home de Son, que em va dir a cau d'orella deixa'ls dormir tot un dia, que no poden més.

 

—D'on vénen?

—D'Holanda. Jo també passo la nit aquí.

—No és bona nit per tenir-hi gent.

—Mai no és bona nit. Però no puc més.

 

Els vaig haver d'empènyer per l'escala de les golfes perquè just en aquell maleït moment arribava en Valentí Targa acompanyat d'un parell dels seus homes, tal com havia quedat que faria. Això és el que em fa més por: que quan hi ha roba estesa a l'aula, algú esternudi a les golfes o simplement es torni boig. Perquè n'hi havia per tornar-se boig. Més tard, la dona holandesa em va explicar la seva història: també eren jueus. Ella era la mare de les filles. L'home era un matemàtic a qui els aliats volien tenir a Lisboa en quinze dies i que ella no coneixia de res i al qual odiava perquè havia pres el lloc del seu marit que s'havia hagut de quedar a Maastrich esperant un nou paquet. I em va dir que les dues nenes havien après a callar i a fer-se empassar la por. Em van recordar l'Yves i el Fabrice, amb els mateixos ulls d'espant callat. La dona em va dir que les nenes també havien après a no parlar de la desaparició dels avis una nit que els SS van pentinar Haarlem i a cops de crits i de grunys van omplir dos trens sencers: era l'única manera de sobreviure a l'horror. Però la dona patia perquè el silenci acabaria fent-los mal a l'ànima i ja no sé què fer. I jo no sabia què li podia dir, pobra dona, però vaig entendre que sempre hi ha gent que probablement està pitjor que tu.

A mi em fa l'efecte que en Valentí Targa començava a ensumar-se alguna cosa. Per què si no, precisament aquell vespre havia decidit que vindria a l'escola a buscar-me la paperassa que s'havia d'endur a Lleida per parlar, segons em volia fer creure, de l'asfaltat de la carretera fins a Sort? Per què no m'havia fet anar a l'Ajuntament? La seva revisió dels papers va ser particularment lenta, com si ho fes a posta. I amb llargs silencis, com si estigués esperant sentir l'estossec incontrolat, a les golfes, de qualsevol nena jueva amb trenes. Quan va haver marxat i jo feia veure que em preparava per dormir a l'habitació que tinc ara a l'escola, vaig apagar tots els llums i vaig esperar mitja hora llarga. Llavors, a les fosques, els vaig pujar el fogonet de benzol i els vaig preparar una sopa que els va reconfortar. Feia dotze dies que no menjaven calent. Feia unes setmanes que jo dormia poc. Era la guerra, filleta meva. El guia em va dir que aquest grup holandès no venia de l'Arieja per Montgarri i el Pla de Beret ni pel port de Salau sinó de la banda d'Andorra. Havia fet una giragonsa estranya per la vall de Tor i la Vall Ferrera. Et preguntaràs per què me'ls feien arribar a Torena; la raó és ben senzilla i dramàtica: no hi ha cap altre lloc segur en tot el Pallars perquè ningú no vol col·laborar fins aquest punt. L'escola de Torena és l'únic magatzem segur de paquets: la gent, en aquestes valls i muntanyes, té molta por, quasi tanta com jo.