El Saler

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Canyes i fang , 1999

Tirà al fons del barquet el paquet de draps, del qual començà a eixir un plor desesperat, rabiós; i agarrant la perxa, passa el sequiol a una velocitat desenfrenada. Perxava furiosament, com esperonat pels plors del xiquet, amb por de veure il·luminades les finestres de les cases, i que les ombres dels furoners li preguntaren on anava.

Prompte va deixar darrere les vivendes silencioses del Palmar i va eixir a l'Albufera.

La calma del llac, la penombra d'una nit tranquil-la i estrelada, paregué donar-li ànim. Dalt, el blau fosc del cel; baix, el blau blanquinós de l'aigua, commogut per estremiments misteriosos que feien tremolar al fons el reflex de les estreles. Xisclaven els pardals en els canyars i remorejava l'aigua amb el cuetejar dels peixos perseguint-se. De tant en tant es confonia amb eixes remors el plot rabiós del xiquet.

Tonet, cansat per aquella nit de continus viatges, seguia menejant la perxa per a portar el barquet cap al Saler. Es notava el cos trencat per la fatiga; però el pensament, despert i agusat pel perill, funcionava amb més activitat encara que els braços.

Ja estava lluny del Palmar, però encara li faltava més d'una hora per a arribar al Saler. D'allí a la ciutat, més de dos hores llargues de camí. Tonet mirà al cel: devien ser les tres. Abans de dos hores, l'alba, i el sol estaria ja en l'horitzó quan ell arribara a València. A més; pensava amb terror en la llarga marxa per l'horta de Russafa, vigilada sempre per la Guardia Civil; en l'entrada de la ciutat davall la mirada dels "Consumeros", els quals voldrien examinar el paquet que portava baix del braç; en les persones que s'alçaven abans de fer-se de dia i el trobarien en el camí, reconeixent-lo. I aquell plor desesperat, escandalós, que cada volta era més fort i constituïa un perill, encara en mig de la soledat de l'Albufera!...

Tonet es veia davant d'ell un camí inacabable, infinit, i sentia que les forces l'abandonaven. No arribaria mai als carrers de la ciutat, deserts en fer-se de dia; a les portes de les esglésies, on s'abandonaven els xiquets com un fardet molest. Era fàcil des del Palmar, en la soledat silenciosa del dormitori, dir: -Tonet, fes açò; però la realitat s'encarregava després de posar-se davant amb els seus obstacles infranquejables.

Autor: Beatriu Martínez Civera
Obra: Vides alienes , 1975

L'aigua del llac es belluga tan mandrosa, que hom diria que hi roman quieta, com un immens espill, a fi que puguen emmirallar-s'hi les aus aquàtiques de plomatge de gira-sol.

Sembla que cada cosa és al seu lloc, que cadascú té una missió a complir... no tan sols matar i maleir i esperar el moment oportú per escapolir-se'n.

Però, amb les mans engrapades al fusell, és ben difícil conéixer la missió de cada home.

I si una xarxa de fil de ferro barra el pas, llavors esdevé més que difícil... impossible!

I quan les mans són lliures, i res no barra el pas, malgrat que la memòria reporte els ulls esparverats que miren al cel sense hi veure's... caldrà cercar un punt d'arribada; caldrà trobar un motiu, d'amor o de rancúnia o de venjança.

S'ha pogut conéixer la pols de molts camins, i en ser al punt d'arribada, tot esdevé diferent perquè una dona ja és mare... i té la veu aspra, havent perdut la dolcesa d'abans... i al pare no li fa goig rebre la visita del fill que morí molt lluny de la terra nadiua...

No hi ha l'anguniós desert, ni tampoc l'oasi!

Un miratge tan sols! [..]

Al Saler hom podia seure davall dels pins, i quan senta fam, acostar-se al camí, a on són els paradors dels turistes, mirar amb rancúnia als ulls dels ben cofats, mentre es mormola a sota veu una blastomia... Sentir-se corprès pel gaudi dolent d'encomanar l'odi que vessa l'esperit turmentat...

Sota el jaç que forma la pinassa se sent el bellugar dels petits insectes... Tenen una missió que acomplir? ¿Tenen tan sols un motiu per a viure?

Els arbres, immòbils, també tenen segurament un motiu de vida, una missió... i això no obstant, els hòmens els destralegen i els aterren amb odi ancestral... Potser esdevé motiu de vida per als arbres, sadollar abrasadora dèria de destrucció que nia al cor de l'home...

L'horitzó s'ha fet de color de violeta i la lluna novella va pujant des del fons de la mar, tot semblant un globus de color de taronja que a poc a poc s'enfila pels arbres.

Quan s'haja fet fosc, el llaurador que cremava els rostolls s'acotxarà al seu llit estovat; demà plantarà lletugues... i regarà quan li toque l'hora de l'aigua.

Autor: Joan Fuster i Ortells
Obra: Viatge pel País Valencià (Obres completes III) , 1984

De Sueca, i mantenint-nos en la carretera de la costa, ens traslladem al Perelló, que pot ser una via d'accés al llac, a través dels carrerots o canals que 1'uneixen a un altre llac filial, la Plana, immediat a aquell poblat. O tal vegada valdrà la pena de seguir fins al Pal­mar, poble situat en una vertadera illa de l'Albufera, encara que ara lligat per un istme a la vora Est de la llacuna: al cap i a la fi, el Palmar és la quinta essència típica de l'Albufera, cabila de barquers i pescadors, retratat en l'escriptura violenta de Cañas y barro, i cal visitar-lo. I fins i tot continuant carretera amunt, amb els pins de la Devesa a la nostra dreta, podem parar en el Saler i intentar des d'allí la travessia lacustre. Perquè, d'onsevulla que sigui, s'ha de navegar per l'Albufera.

Si arribem a migdia, en qualsevol d'aquells tres llocs —el Perelló, el Palmar, el Saler— ens serà possible de posar-nos a to amb l'indret, menjant un all-i-pebre d'anguiles, que és el plat local per excel·lència. Però, per als ciutadans sensibles, és d'aconsellar que facin l'excursió a mitja tarda i es guanyin la complicitat del crepuscle: l'espectacle és molt més confortable i molt més bell que sota el sol en plenitud. S'ha de prendre una barca, una d'aquestes barques ennegrides, de fons pla, que s'utilitzen per al carreteig d'arròs o per a la pesca: si porta vela —la vela llatina, naturalment—, millor encara, perquè una vela sempre és una vela i el paisatge de l'Albufera, d'altra banda, la demana per a ser complet i convincent. Posats en marxa, podríem tocar el portet de Catarroja, en la vora oposada, i tor­nar.

Autor: Lluís Alpera i Leiva
Obra: Ulisses i la Mar dels Sargassos , 2017

1940

 

Els pins del Saler augmentaven

el seu color verd, rabiós fins a les puntes,

a mesura que els anaven afusellant.

Tot alè de viril i aspra lluita

es quallava dins aquell got de tragèdia,

descartada, per a mai més,

la groga cita del vil temps.

La nit es menjava, a mos redó,

el berenar del vespre i l'Albufera

estenia els humits llençols

i el cobertor dels dies de festa

(que al meu país serveixen encara

per al llop dels dies de dol).

Potser més d'un hi érem en braços

de viudes imminents per al guanyador,

i embolcallats en el rotlle

del tren de la infantesa.

I ara, amb els llavis besant

la realitat d'Elena i la mà palpant

els límits del tendre i abresquillat genoll,

pensem tots dos i amb una certa mala llet

en aquell crit de la criatura

amb el lladruc homicida dels traïdors.

Autor: Vicent Andrés Estellés
Obra: Les homilies d'Organyà (Obra completa 6) , 1981

Plant

 

Pins del Saler vora la mar, vestigi

diuen de Roma que ens va dur el Dret,

pins del Saler de memorable fronda,

sona un transistor, teuladins per 1'aire.

 

Pins del Saler en el migdia clar,

ple d'una llum que et cou a les pupil·les,

les muses es despullen en el cotxe,

ixen amb el bikini a mig posar.

 

—El camí del Palmar és un camí

ple de sol i de pols, és un camí

que té el Racó de l'Olla a la mà esquerra

 

i la Mata del Fang a la mà dreta,

canyars quiets en el migdia. Pins,

pins del Saler entre pecats, que diuen!