Editorial Selecta - 1975 - Barcelona
L'aigua del llac es belluga tan mandrosa, que hom diria que hi roman quieta, com un immens espill, a fi que puguen emmirallar-s'hi les aus aquàtiques de plomatge de gira-sol.
Sembla que cada cosa és al seu lloc, que cadascú té una missió a complir... no tan sols matar i maleir i esperar el moment oportú per escapolir-se'n.
Però, amb les mans engrapades al fusell, és ben difícil conéixer la missió de cada home.
I si una xarxa de fil de ferro barra el pas, llavors esdevé més que difícil... impossible!
I quan les mans són lliures, i res no barra el pas, malgrat que la memòria reporte els ulls esparverats que miren al cel sense hi veure's... caldrà cercar un punt d'arribada; caldrà trobar un motiu, d'amor o de rancúnia o de venjança.
S'ha pogut conéixer la pols de molts camins, i en ser al punt d'arribada, tot esdevé diferent perquè una dona ja és mare... i té la veu aspra, havent perdut la dolcesa d'abans... i al pare no li fa goig rebre la visita del fill que morí molt lluny de la terra nadiua...
No hi ha l'anguniós desert, ni tampoc l'oasi!
Un miratge tan sols! [..]
Al Saler hom podia seure davall dels pins, i quan senta fam, acostar-se al camí, a on són els paradors dels turistes, mirar amb rancúnia als ulls dels ben cofats, mentre es mormola a sota veu una blastomia... Sentir-se corprès pel gaudi dolent d'encomanar l'odi que vessa l'esperit turmentat...
Sota el jaç que forma la pinassa se sent el bellugar dels petits insectes... Tenen una missió que acomplir? ¿Tenen tan sols un motiu per a viure?
Els arbres, immòbils, també tenen segurament un motiu de vida, una missió... i això no obstant, els hòmens els destralegen i els aterren amb odi ancestral... Potser esdevé motiu de vida per als arbres, sadollar abrasadora dèria de destrucció que nia al cor de l'home...
L'horitzó s'ha fet de color de violeta i la lluna novella va pujant des del fons de la mar, tot semblant un globus de color de taronja que a poc a poc s'enfila pels arbres.
Quan s'haja fet fosc, el llaurador que cremava els rostolls s'acotxarà al seu llit estovat; demà plantarà lletugues... i regarà quan li toque l'hora de l'aigua.
-Jo crec, començar a les cinc de la vesprada, tres quarts de la primera part, i au, a l'assalt... Aquells ja ho tenien acordat. Convindrà fer un gol que l'àrbitre dirà que no ho és, i, en armar-se la discussió, els espectadors també intervindran, i, en fer l'àrbitre una pitada doble, per imposar silenci, serà el moment...
-A on el jugarem?
-Al riu Túria, entre els ponts del Real i de la Trinitat.
-Davant mateixa del temple? No m'agrada el lloc. Més valdria tirar cap al pont de ferro... Tots tres jóvens romanen una bella estona en silenci, per fer memòria de les persones d'absoluta confiança, a les quals els hauran d'encomanar la custòdia de les pancartes i el seu desplegament al moment just...
-Au, digues, que passa?
Joanet va explicant que a les cinc va començar el partit de futbol... Tot era ple de gent; se'ls havien unit estudiants de totes les facultats i molts obrers dels que cadascú havia convidat.
La consigna era, en acabar la primera part, hissar unes pancartes que ja tenien...
-Què deien eixes pancartes?
-Ui, moltes coses! Llibertat per als empresonats polítics. Llibertat per a organitzar-se... No me les sé totes de memòria... Una demanava que els obrers feren vaga general... Les dels estudiants no les vaig veure...
-I el meu fill? «ha cridat la senyora Maria impacient.
Després de mirar a totes bandes, com si temés que de les parets sorgiren ulls i oïts, el fill del calafat ha dit que els «grisos» han agafat Manel, que era l'àrbitre, i també a tots els altres...
Marta fa per calmar la senyora Maria, que maleeix contra tots.
Joanet té por d'anar a sa casa, i, a mesura que va explicant, el pensament li reporta... tot aquella allau d'uniformes grisos que, en ser hissades al vent les pancartes, varen sorgir com per eixarm davallant pels ponts i per les baranes del riu, tot formant una mena de bossa, a on han pogut copar a tots...
Ell era a la barraca bastida per a vestuari; ha pogut veure que Juliet i un home vestit de negre, prenien Tomaset pel braç i se l'emportaven en un cotxe... Tomaset plorava.
Els «grisos», han pegat amb les porres de goma, foragitant tota persona aliena... Han agafat els jugadors i els han ficats a les furgonetes, sense permetre que entraren al vestuari per mudar-se la roba... Tots els estudiants espectadors, han passat a l'acció, llançant pedres i ampolles...
Marta roman en silenci. Ara comprèn la mirada trista de Manel... les expressions amargues... que ella pensava que eren per la faena.
En l'hora baixa, el sol ponent s'ha fet de color rosa i malva.
La mare de Manel, desesperada, crida:
-I tu no ho sabies? No podies haver fet que no...?
-Li jure que...
-Calla; vaig pensant que tots els qui esteu vora el meu fill...
-Pense que jo seré la més perjudicada... El meu fill vindrà al món... sense pare...!
L'home oblida prompte tota aquella oferta que no pot adquirir. I tampoc no el preocupa que el rellotge de l'Ajuntament no haja pogut acoblar el seu ritme amb els rellotges veïns, ni tan sols amb les respectives esferes que mostren l'hora als quatre punts cardinals.
«Ara, ja estic ací!» Sembla que ho haja dit en mirar enllà, a l'altra banda, el reixat de l'Estació del Nord. I, en ser a la cantonada de l'edifici de l'Institut de Segon Ensenyament, ha girat ràpìd cap a la dreta. Els ulls parpellegen foragitant una mica de pols que els fa nosa, o... pot ser que els entela una llàgrima intempestiva.
«¡Déu, quant de temps sense veure est cel i esta llum!»
No, no són reaccions de sentimental feblesa...
Sí; li han dit que encara els tramvies que van cap al Sud de la ciutat tenen la parada allà, vora l'església gòtica de Sant Agustí, però que hi ha autobús, que fa el viatge molt més ràpid.
El nouvingut duu penjada del muscle una vella motxilla de soldat. El vestit, que li encomana un aspecte encongit i temorenc, sembla que no ha estat fet per a la seua mida, o que se li ha quedat petit de tant de rebre l'aigua i el sol damunt...
S'estima més seure vora una de les finestres del tramvia, massa vell, que anirà lentament, deturant-se a determinades parades, per tal que puga creuar el comboi que ve d'enllà,de tot aquell veïnatge de pobles industriosos...
El mercat de flors esdevé un esclat de llum i de colors en aquest matí de tardor que sembla una exultant primavera. Perfum de clavells i nards aroma l'aire humìt; el sol va daurant les façanes que formen el conjunt harmoniós de la gran plaça major.
Tothom que passa, fita el carilló de la torre de l'edifici de l'Ajuntament i ensems consulta l'hora al propi rellotge, i encontinent fa un gest ambigu, no volent refíar-se'n...
L'home també mira cap amunt, els ulls fíxos a les belles estàtues que ornamenten la sonyorívola façana de la Casa Consistorial. Sobtadament s'ha posat dempeus, mogut per una crida interna. Ell no ha vingut de tan lluny per romandre desqueferat en la contemplació de cap bellesa arquitectònica...
-Escolte, dona: quant val un pomell de flors?
-De quines en vol?
La carn premuda dels nards pujant per les vares àgils sembla voler preservar el propi perfum de la punyent aroma dels clavells, que amb diverses tonalitats atreuen l'atenció dels possibles compradors.
-Clavells, d'eixos...
En sentir-ne el preu, l'home pega mitja volta i se'n va fugint, sense dir res.
-Escolte, què, quant volia...?
De lluny, l'home ha fet un gest expressiu amb la mà i apressa el pas sense girar-se a donar explicacions.