Plaça Cabrinetty

Autor: Rossend Arús i Arderiu
Obra: Diari Català (Núm. 451) , 1880

Cabrinetty i Puigcerdà

Al mig de les dos Cerdanyes
l' espanyola i  la francesa,
s'alça un puig que amb altivesa.
conta els dies per hassanyes.
A dalt d'ell i en germandat
viuen l'honor  i  la glòria:
l'heroisme hi té sa història,
son bressol, la llibertat.
Del retràs sense perdó
ne persegueix la bandera,
és de sos intents barrera,
de sa ignomínia padró.
Amb fermesa i  valentia,
sos atacs ne resisteix,
i sempre logra el mateix
sempre abat sa villania.
Que del puig és lo serrat
pels traïdors inexpugnable;
amb son alè, formidable
fa tornar  la llibertat...!

Ja la vila és deslliurada
i els seus fills entre sos braços
n'estrenyen en dolços llaços
al cabdill que l'ha salvada.
Viva, crida tot lo poble,
en Cabrinety l'ardit!
i aquest contesta a ne'l crit:
Viva Puigcerdà la noble!
I un viva amb l'altre juntat
los confon lo Pirineu,
i fan tots dos una veu:
un: Viva la llibertat!

Autor: Rafael Gay de Montellà
Obra: Llibre de la Cerdanya , 1951

La vida de «la vila» regolfava als porxos de la Plaça Gran, on donaven les balconades de les cases dels Dezcatllar i dels Cadell, cavallers dels segles XIII i XIV, dominadors, amb llurs feus, de les valls de Ribes, d'Epira, del  Conflent, de Prullans i d'Arséguel. Els porxos eren de voltes amples sostingudes per airoses columnes hexagonals; de les seves arcades penjaven, com si fossin empavesats de navili, calces de vellut, faixes vermelles, barretines musques i blavoses bruses de marxants. Sota la porxada, uns quants valents que desafiaven les neus i les glaçades, mercadejaven el bestiar de la plana. I allí prenien el sol els desenfeinats, esperant matar les hores de cap al tard al fons dels cafès del Siglo i de Cal Loras.

Autor: Rafael Gay de Montellà
Obra: Llibre de la Cerdanya , 1951

I quina revolució es produí a "la vila" en saber-se la nova de l'arribada d'un d'aquells estris que marxaven sense cavalls! Fins aleshores els cerdans solament els havien vistos pintats a les planes dels magazins i de les il·lustracions franceses.

Aquell dia, però, n'havia arribat un de debò! Es deia que l'havien amagat dintre el celler d'una casa dels coberts de la Plaça  del  Cabrinetty. [...] I els xavals que anaven dreturers cap a l'escola Pia, torçaren el camí per tal de veure de prop el tumòbil que marxava sense cavalls i que espetegava com «una mala cosa».

Es veia que aquell estri no marxava del  tot  ben  bé. Tan aviat s'engegava amb esclats de ràbia, com s'esbravava amb una fumera blanca i negra que pudia a oli de poc preu, cremat. De sobte, al millor dels comentaris de la gentada, s'obriren els batents del celler i sortí la fera. Quin desencís el de la badocada que esperava veure un gros enginy coronat per una xemeneia! Tot es reduïa a una mena de carretó de dues places, muntant damunt d'unes rodes com de bicicleta i amb un caixó de ferro, al davant, voltat de persianes. Els vailets s'hi acostaven per veure on tenia la caldera i per provar si tot ell era roent. Aturat, tremolava de cap a peus; però al moment que el francès panxut que anava al seient de davant li féu una mena de pessigolles per dessota el volant de la direcció, fills de Maria!... quin retronar l'espai, i quin terratrèmol entorn de la plaça! La quitxalla fugí esparverada, els gossos lladruquejaren furients, els matxos del Balart reculaven, amb les orelles dretes, amb perill de fer estropicis, i els homes de pes s'arrimaven als coberts, temorosos del socarrim de llurs barbes i mostatxos. Prou que el Joanet de Cal Bertran s'esforçava a calmar-los, dient-los que allò no podia explotar! Però la veritat era que ell tampoc no estava ben segur que aquell enginy que caminava a batzegades no li esbotzés d'una embranzida els aparadors amb les novetats de l'estiu.

El pas de l'estri pel carrer de Santa Maria amunt produí un desori únicament comparable a l'espectacle del córrer-el-bou pels carrers de Vic. Els oficials de Cal Solsona, els nois de la Maremia, els de Ca l'Alart llauner, els aprenents de sabaters de Ca l'Orus, les nenes de Cal Venanci, En Cosp pastisser, la clientela de cal Sans, els dependents del Borrell banquer, el Mateuet confiter, els fadrins fusters del Margall, tots deixaren les armilles, els llums de soldar, els llinyols i els enformadors  per sortir al llindar de les botigues a veure passar el primer cotxu sense eugues que havia corregut per terra cerdana.

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Obra: Prosa completa I , 1991

A Puigcerdà, vila agradosa, senyora i dominadora de les Cerdanyes, un clar matí de diumenge, a les deu, m'estava en la plaça major, al mig d'un bellugadís de gent muntanyesa.

Un vol de criades afanyadetes la creuava de quan en quan, Lluint el cos rosa o blanc i el pentinat de tint ros, mentres que les pageses, dretes com ciris, més acostumades a la quietud pacienta, guardaven els cistells i paners d'ous, vetllaven els pollastres i llapinots, i oferien en cada mà les pobres guatlles caçades pels glevers de Cerdanya.

Era aquella matinada un bell teixir i desteixir de notes lluminoses, i feia un temps d'àngels. Les parades del mercat s'enjoiaven amb el préssec groguenc, la ja madura pera de la closa veïna, el raïm d'Espanya, el meló de sang vermellosa, i l'humil avellana. Més allà, arran de les botigues, s'acaramullaven com un altar recargolat i de gust barroc, els poalets de terra negra, i aquells porrons de vidre florejat que són mostres de la ingenuïtat catalana.