Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Jacint Verdaguer va fer diverses estades al Santuari de la Gleva per ordre del bisbe Morgades, després de les desavinences amb el marquès de Comillas. Inicialment, ocupà una petita habitació que tenia una finestra que donava al cambril de la Mare de Déu, després es traslladà a l'habitació del bisbe que és on actualment es guarden els records del poeta. Hi estigué reclòs gairebé dos anys, del 26 de maig de 1893 fins al 10 de maig de 1895. Aquest últim any decidí desobeir el bisbe amb gran escàndol de tothom i baixà a Barcelona a viure amb la família Duran, a la qual, a la mort del pare, s'havia compromès a ajudar i custodiar. Situats al bell mig del balcó i amb el paisatge molt transformat a les ribes del Ter podem llegir "Plor de la tórtora", datat "Vora el Ter, 1872", segurament mentre vivia a Vinyoles d'Orís, fou premiat en els Jocs Florals de Barcelona del 1873, amb un dels premis majors, la Viola, dedicat a temàtica religiosa. "Plor de la tórtora", en què l'autor s'amaga sota la figura d'aquest ocell —de llarga tradició com a al·legoria de l'amor, espiritual en el nostre cas—. És un poema místic dominat pel sentiment del jo poètic. Amb una presència important dels elements de la natura, tota la composició és amarada d'enyorança, fins i tot de desesperació, per l'absència de l'Amor (Déu). La situació plantejada, tota en llenguatge místic, és la del jo que havent participat de l'experiència de la unió amb l'Amat (Déu), es consumeix amb impaciència per retrobar-s'hi, un retrobament que sembla que ja només serà possible amb la mort, el moment del retorn al paradís.
Completarem les lectures amb un fragment d'En defensa pròpia (1897), conjunt d'articles escrits defensant-se dels atacs que rebia d'antics amics i protectors i que tracta de com va acceptar el seu aïllament a la Gleva.
Arribant a Vic, lo senyor bisbe me deixà, amb certa llibertat, volar i prendre per estada l'arbre que volgués. Jo de son palau volí a casa de mos pares i, no tenint-hi ja pares ni germans, me'n volí a l'ermita de ma dolça mare, la de tots i que no s'ha de morir, la Verge Maria de la Gleva. Difícilment pot trobar-se estada més bonica i millor per un poeta, i sobretot per un poeta sacerdot i vigatà, que aquest santuari. Està bellament assegut en un montícul a la vora del Ter, que com una ampla falç de plata llueix a ses plantes; a mà dreta té lo verdós Montseny, i a mà esquerra lo Pirineu, gairebé tot l'any blanquinós de neu, i davant una serra més humil que lliga l'un amb l'altre, fent de muralla de verdor a la plana. Més ençà veia lo meu poble i los camps que, en ma adolescència, jo havia regat amb la suor de mon front. En l'ermita hi trobava l'afecte de dos amics sacerdots; un petit col·legi de nois, que eren ensems l'escolania del temple; falcies i roquerols que feien lo niu sobre ma finestra, i vols de poesies que feien lo niu, com lo meu cor, a les plantes de la sagrada imatge. La gent és creienta, afectuosa i senzilla, i tot seguit en cada casa trobí un amic i en cada camp un mestre en lo ram de llenguatge í de poesia popular, que són la meitat de ma hisenda.
Plor de la tórtora
Lo rossinyolet s'és mort;
tres dies ha que no canta;
jo d'ací me'n tinc d'anar,
que l'enyorament m'hi mata.
Cançó popular
Vora voreta el riu
me n'heu guarnit un niu,
que el sol hi toca;
lo cobrecel n'és d'or,
veniu, somnis d'amor,
bressau-m'hi a l'ombra.
Qui em fa de cobrecel
n'és d'un Colom del cel
l'aleta hermosa;
que hi fa de bon estar
si es posa a refilar
místiques trobes!
També n'hi refilí
darrera el cant diví
de brosta en brosta:
l'Aucell ara no hi és:
corrandes que hi he après
les canto sola.
Mes, ai!, no hi canto, no;
com cantaria jo,
si el cor s'enyora?
n'enyora el bes suau
d'aquell Amor d'ull blau
i cella rossa.
Refile el rossinyol
refile al raig del sol
que a mi no em cova;
des que no em cova mai
m'estic sota un desmai,
plora que plora!
Abelles que hi veniu,
fugiu d'ací, fugiu;
la flor n'és fora;
cercau jardins del cel,
que al món ja no hi ha mel
que us sia dolça.
Los papallons se'n van,
que no hi llambreguen tant
lliris i roses;
los papallons se'n van,
mai més hi tornaran,
puix Ell no hi torna.
Adéu, abril i maig,
també d'ací me'n vaig,
que hivern s'acosta;
aucells i flors, adéu!
quan a alegrar em torneu
ja seré morta.
L'aucell refilarà,
la flor reflorirà
sobre ma fossa;
sols m'aconhorta
a mi que a refilar i florir
seré a la Glòria.
Allí amb mon dolç Amor,
abella sobre flor,
gosa que gosa,
n'endolciré, feliç
amb cants del paradís
ma veu de tórtora.
Oh, verges, qui hi rieu
amb qui ferí el cor meu
d'amor tan dolça;
dieu-li que al verger
qui tant cantà i rigué,
sospira i plora.
Dieu-me-li que al niu
de vora vora el riu
ja el sol hi toca;
mes ai!, no hi fa claror;
des que no hi tinc l'Amor
sempre és nit fosca!
Vora el Ter, 1872
Altres indrets de Masies de Voltregà: