Discurs de la font  del Desmai (fragment)

Amics meus,

Hermosa per demés m'ha semblat la ideia d'aplegar-nos sovintet, ara que som en temps de vacança, los afectats al bon nom de nostra terra, per a parlar una estona de ses cançons, de sos hèroes, de son passat i de son esdevenidor, i amb sa escalfor fer reviure los assaigs poètics que en no pas tan llunyanes estiuades celebràrem.

Mes la idea de venir-hi a l'ombra d'un desmai la'n trobo tant, d'hermosa, que em sembla davallada del cel pel camí dels somnis falaguers. [...]

Aixecau més los ulls, i veureu un cèrcol de monts que, estufant ses llargues vestes de verdor, se donen les mans, i com un doble rengle de gegants de conegudes fesomies enrotllen i vetllen esbalaidors nostra plana, lo cistell de flors, lo bressolet d'or penjat entre cel i terra, en què plagué a Déu posar-nos a tots per ésser-hi bressats per mans d'àngels, que tals són encara, gràcies a Déu, i això ho podem dir ben alt en nostre segle, tals són encara les mares de muntanya; lo que fa que les filles ho siguen també d'ànima, com ja en són de cos; per veure i parlar amb aqueixes tots los dies, somniar-hi totes les nits, i algun, ditxós d'ell!, per morir entre sos braços tal vegada. Veureu lo vell Montseny, que, mig amagant sa blanca testa entre les bromes, com lo gegant de la faula, apar que serva el cel damunt de ses amples espatlles. Veureu l'aspre Puigmal encara més acimat, los turons de Bellmunt, de Gurb i els de Cabrera. I no seran pas tots tristos los records que us faran venir. No, no! que us diran que, aprés que cent generacions d'hèroes catalans que es bellugaren i moriren amb glòria a sos peus, de molts segles abans que el gran Otger fes sentir en ses sotalades los crits de llibertat als nou Barons de la Fama, afins [fins] que l'hèroe muntanyès de l'any vuit l'hi tornà a fer sentir, encara no s'ha refredat gens, encara bull com mai la sang catalana en parlant de llibertat i pàtria.

Arribant a Vic, lo senyor bisbe me deixà, amb certa llibertat, volar i prendre per estada l'arbre que volgués. Jo de son palau volí a casa de mos pares i, no tenint-hi ja pares ni germans, me'n volí a l'ermita de ma dolça mare, la de tots i que no s'ha de morir, la Verge Maria de la Gleva. Difícilment pot trobar-se estada més bonica i millor per un poeta, i sobretot per un poeta sacerdot i vigatà, que aquest santuari. Està bellament assegut en un montícul a la vora del Ter, que com una ampla falç de plata llueix a ses plantes; a mà dreta té lo verdós Montseny, i a mà esquerra lo Pirineu, gairebé tot l'any blanquinós de neu, i davant una serra més humil que lliga l'un amb l'altre, fent de muralla de verdor a la plana. Més ençà veia lo meu poble i los camps que, en ma adolescència, jo havia regat amb la suor de mon front. En l'ermita hi trobava l'afecte de dos amics sacerdots; un petit col·legi de nois, que eren ensems l'escolania del temple; falcies i roquerols que feien lo niu sobre ma finestra, i vols de poesies que feien lo niu, com lo meu cor, a les plantes de la sagrada imatge. La gent és creienta, afectuosa i senzilla, i tot seguit en cada casa trobí un amic i en cada camp un mestre en lo ram de llenguatge í de poesia popular, que són la meitat de ma hisenda.

Cor hermós, obert de nit i de dia a mes sedentes mirades, ja no tornaré a llegir en tu. Cor melancòlic i trist, ja mos pobres versos no poran alegrar-te més, ja mes oracions no trobaran les teves ales per a volar al cel.

Ja no tinc mare! Que trista és aqueixa paraula que mai m'havia dit i que ara em martelleja el cor cada punt i hora!

No sé si desagraden al Criador les llàgrimes plorades per una persona que ell nos ha arrencat dels braços, mes no ens deu haver prohibit lo plorar, a sa cativa fillada, lo bon Jesús, ell que ho feia tant i tant, com diuen los evangelistes. Davant del sepulcre de Llàtzer plorà també la mort, i no era pas la mort d'una mare, com és la que jo ploro; i després, que no són pas llàgrimes de recança, que són sols d'enyorament. [...]

Quan coneguérem que se'ns havia de morir i fora, li administràrem los Sants Sagraments, posàrem a la paret del seu davant una imatge de la Mare de Déu dels Dolors que havia escoltades la meitat de les seves oracions i de les del meu pare, i en ses tremoloses mans un santcristo, que estrengué i besà amorosament com a espòs de què no havia d'apartar-se més. Ara, aquest santcristo, que, rosat amb sos petons, rebí de ses mans amoroses, amb l'intent de no despenjar-me'l mai un punt, lo porto sobre mon pit perquè li placi inspirar-me en ma darrera hora lo que ella li deia tan de cor, per a què, dient-li jo també, mori d'amor de Déu, si pot ser entre sos braços.

A falla d'altre capellà, per ser al cor de la nit, i fent al mateix temps, amb prou neguit meu, sa voluntat darrera, de la millor manera que sabia aní preparant la seva ànima pel terrible trànsit de l'eternitat. I com dóna forces Nostre Senyor si les hi demanam de cor, ni a ma llengua tosca i mal enraonada li faltaren paraules d'amor i resignació per a anar-li dient —bé que no eren necessàries, puix ella me n'ensenyava a mi de més enceses—, ni fins a l'extrem de l'agonia les llàgrimes que procurava ofegar m'aturaren de fer res de lo que hauria fet estant amb tota la serenitat i força d'enteniment.[...]

L'endemà i l'endemà passat de morir li férem los funerals i cap d'any, amb gran assistiment d'amics i parents, i l'enterraren entremig del xifrer del cementiri i la iglésia, quatre passes endavant del gòtic sepulcre del llessamí, a on no em desagradaria fer-li companyia quan s'acluquen mos ulls al darrer son. Apar que el fosser s'haja inspirat.

M'he estat uns quants dies a casa per a aconsolar al pare i germans. Però quan penso, com vostè, «ja no tinc mare», que no sentiré mai més la veu aimada que m'adormia al bressol —que si bé no cantava ja gaire, però tot m'omplia encara, i em semblava talment sentir un ressò dels càntics de l'àngel de la ignocència que, molts anys ha, no em deu abrigar ja sota ses ales—, quan penso que no em contarà ja més rondalles de reis i comtes, ni em parlarà de cançons i divins —que era el genre de poesia popular que més estimava—, quan penso que no porà endreçar més mos passos i volades la dona que amb la llet me féu mamar la poesia, que no regarà l'herbeta de l'amor de Déu la que me l'ha plantada en la mala terra de mon cor, en lloc d'aconsolar-los, encara necessito de consolació.

De vegades, estant distret, m'afigurava sentir lo torn que ella solia fer rodar, però m'adonava tot seguit que era el d'alguna veïna amiga seva; me feia la il·lusió de veure-la en un racó de cambra o a rans de foc atiant la llenya, o amb lo llibret als dits. Però ni mos ulls la veien ni mes orelles la sentien; sols mon cor la sent com me diu des del cel que no l'enyore, puix està més bé que jo en lo paradís de Déu.

Viladecans (Sant Boi de Lluçanès), devers agost de 1871

Estimat Jaume,

No he baixat a Vic, encara, pensant que no t'hi trobaria i estimant-me més esperar quatre dies i poder fer una bona enraonada tots dosets, o en la teva celda o sota els roures de can Tona. Jo estic molt bé ací dalt, però com hi havia vingut per quatre dies, puc baixar qualsevol hora.

Si ma carta et troba encara a Barcelona, faràs lo favor de mirar a cal Manero si hi ha el tomo dels Jocs Florals del 67, en què hi ha l'«Això rai» i la «Nit de sang». En [Alvar] Verdaguer me digué que en tenia algun estamper de Barcelona, i mai més m'ha recordat quin era.

En Pepet Salarich me digué que s'havia mort un capellà que tenia tants llibres; si la vas a veure [la biblioteca], mira quins llibres hi ha de mística, vida de sants, i si valen gaire, que jo tinc fam de llegir-ne. Si tenies temps de fer-m'ho saber, escriu-me, i si no, compra-me'n algun de bo, que te'l pagaré a l'arribar a Vic.

Les vides que m'agraden més són les dels sants més enamorats de Déu, per l'estil de santa Teresa (que ja la tinc) i sant Estanislau de Cosca. Tinc també la de sant Francesc i, ací dalt, lo Flos Sanctorum d'en Ribadeneyra. Si hi trobaves un atles i una geografia castellana, compra-me'ls, i, per no haver-ho de portar tu, dóna-ho a l'Antoni de casa Picó, que ho embolicarà al pujar amb l'altra cosa.

Si el senyor Aguiló me vol deixar, solament per tres dies, los goigs del Cor de Jesús de què em vaig descuidar, jo prometo enviar-n'hi uns altres abans de gaire. Dóna-li una abraçada per mi, a n'ell i a en Placi, i a son pare i germanes; als Milà, Nanot i demés amics, expressions; i tu encomana'm a Déu, que jo també ho faig, encara que no tant com deuria. Adéu,

J.V.

Si trigo a baixar i em vols escriure, posa: Per Sant Boi de Lluçanès. Viladecans.

Els savis prudents dels Piteus

Una vegada, en un hostal dels que hi havia en el camí de Berga cap a Manresa, se presentaren tres homes de la muntanya demanant acolliment per a la nit que els venia damunt. Donaren dos trucs a la porta i digueren, com de costum, al posader:

–Nos donareu posada per aquesta nit?

–Prou. Mes, qui sou vosaltres i aon aneu?

–Anem a la fira de Manresa i som els savis prudents dels Piteus —respongué el més vell.

Aquest títol de «Savis prudents dels Piteus» féu riure a la mestressa, que el sentí des de la cuina; i mentre els donaven sopar, estudià amb son marit, que era de bon humor com ella, com podrien provar llur saviesa.

Quan hagueren sopat, els acompanyaren a una cambra que era a dalt, lluny de la fressa de la casa, i no hi havia altra finestra que una que taparen amb un armari portàtil.

Els tres savis se n'anaren al llit, i, com no sentiren fressa, trigaren molt a desvetllar-se.

Quan, cansats de dormir i fent-los mal els ossos de jeure, obriren els ulls, se llevaren, i el més savi dels tres se llevà per a obrir la finestra. No podent-se  guiar per cap raig de claror, a les palpentes anà cercant a dreta i a esquerra, fins que ensopegà la porta de l'armari. L'obrí, mirà a dalt i a baix, i, no veient mica de claror enlloc, exclamà:

–És fosc com una gola de llop.

I se'n tornà al llit.

Dormiren unes quantes hores, i, no podent ja dormir més, s'alçà el savi segon, obrí l'armari, i, sentint-hi olor de formatge, com que n'hi havia hagut, exclamà:

–Quina olor de formatge que fa el món!

I se'n tornà al llit.

Al cap d'una estona se llevà, cansat de rodolar pel llit, el savi ter­cer; mirà per totes bandes, i, no veient a llevant ni a ponent rastre de claror, exclamà:

–La nit és encara negra com un pecat i el món put a formatge.

Els de l'hostal, que s'ho escoltaven des de darrere la porta, se n'hagueren d'anar a baix per a no esclafir la rialla.

Cap a la fi, l'hostaler, compadescut dels tres savis, entrà a la cambra, els demanà si havien dormit bé, apartà l'armari que tapava la finestra, l'obrí, i els tres savis vegeren, estranyats, que ja era dia.

Com la gana els tenia corsecats, demanaren esmorzar, i, mentres esmorzaven, un d'ells digué als altres:

–Cuitem, que hem d'anar a fira.

–Però, a quina fira? —digué l'hostaler, ficant-se a la conversa.

–A la de Manresa.

–Veieu aquesta gent que arriba? Són firataires que en tornen —respongué l'hostaler.

Allavors els tres savis s'adonaren de que havien dormit vint-i-quatre hores, i, en lloc de continuar el camí cap a Manresa, se giraren en rodó cap a les terres de Sant Llorenç dels Piteus.

D'això ja fa molt temps. A Sant Llorenç no havia arribat encara la carabassa. Veient-ne unes quantes arraconades a l'entrada de l'hos­tal, preguntaren a l'hostaler què era allò.

Ell els respongué que eren ous d'euga.

–Nosaltres cabalment anàvem a Manresa a comprar una euga. Si ens volguéssiu vendré un d'aquests ous, pla que us ne sentiríem grat.

–A la veritat —respongué sorneguerament l'hostaler—, els volíem tots per nosaltres; mes, si tant el voleu i el pagueu bé, porteu-vos-en un.

Esquitxant unes quantes lliures que duien per a comprar una euga a la fira, compraren la carabassa més grossa de l'hostal, i se l'endugueren camí amunt cap a Sant Llorenç dels Piteus.

Tot caminant, enraonaven l'un amb l'altre de la rebuda que els farien llurs compatricis al veure'ls arribar amb una cosa tan estranya i tan productora com l'ou d'una euga.

Aquest, mentres passaven, distrets, per un cim de carena, se'ls esmunyí d'entre mans i començà de rodolar rostos avall. Al segon o tercer capgirell que donà, s'esberlà pel mig, i sos trossos, escampant-se en llur baixada, desvetllaren una llebreta que dormia sota una mata.

Al veure-la córrer, cregueren els dels Piteus que era l'euga petita que havia sortit de l'ou, i llur desconsol d'haver-la perduda fou més gran.

–Malaguanyada eugueta! —anaven dient tot acostant-se tristos a llur poble—. Si hagués arribada bé, l'any vinent no hauríem hagut d'anar a peu a la fira de Manresa.

A la una de la tarda, cantàrem los goigs davant l'altar de la Verge de Montgarre [Montgarri], «Reina del mont Pirineu», i, ribera amunt del Noguera, fins a sa deu, l'anàrem seguint. A un quart de la capella se troba el pla de Beret, obert en forma de llibre immens de fulles verdes, que té ramades per lletres i alguns —pocs— penyals perduts entre l'herba. És l'herbei més gran que he vist. Dues hores té de llarg i una d'ample, pel llom corrent lo Garona [sic, de fet, Noguera], rubriquejant bellament amb sa corrent d'argent la plana verda, especialment prop de la font. Eixa és abundosa i cristallina, com no gaires n'hi ha. Mitja hora o un quart lluny hi ha, a la dreta del camí també, l'ull de Garona, partint los dos d'un mateix pla a regar distints regnes i a pagar tribut a distints mars. Naix abundosament d'una roca, formant biot. Un quart a migdia se veu, plana enllà, fondre's un torrentet i ficar-se en la terra, com lo Guadiana, i més avall, sota el serrat, se veu una volta de marbre hermosament treballat per l'aigua en centenes de segles. Eixa es deixa veure un moment i, vergonyosa, torna a entrar en la cova de fades misteriosa, fesa i compartida en diversos estatges, tots lluents i hermosos. És tot un torrent lo que surt allí i s'endinsa murmurejant, i el marbre és blanquinós, amb ditades o tintes negrenques. Lo brunyit que li donà la naturalesa és digne de sa mà divina.

A dos-centes passes d'allí ja es veu la Vall d'Aran. S'hi baixa per una rampa tan dreta com verdosa.

Montgarre està situat entre la vall d'Aran i la d'Àrreu. És continuació del pla de Beret, on solen péixer a últims de la primavera 60.000 caps de bestiar, i més notable encara per dar naixement al Garona i al Noguera, que, separant-se en son bressol, se'n van a regar tan distints països. Aquest condueix a l'ermitatge i al poble a què ha donat nom, lo més alterós del Pirineu. Poques ermites conec més ben situades; prats de color d'esmaragda i blats encara verds com ells la volten per tots cantons, fins a les pinedes que baixen des del cim de les dues branques de serra que l'abriguen per nord i migdia.

Entre les dotze i una de la tarda d'ahir començaren a veure's baixar dels ports la gent de l'altra banda del Pirineu, que són los que, casi per complet, fan l'aplec. Los pastors se cobreixen lo cap amb un com solideu de drap blau que adornen de vegades amb un brot d'herba: vesteixen tricot blanquinós amb ribet negre i duen esclops amb una enorme punta cap amunt. Los pagesos van amb trajo de burell o blau, des de la boina fins als amples pantalons; porten sabates grosses i ben ferrades i un bastó llarguíssim, que saben rebatre quan los convé. Algunes barretines vermellegen entre les boines i els casquets, i entre elles alguna de llarguíssima plegada amb dos dobles al cim del cap.

Les dones van vestides amb robes virolades, com en tot país senzill, i les franceses se distingeixen de les espanyoles pel mocador enrotllat al cap a manera de capçana. Les de Mamalé [Betmala] usen un trajo verament d'Edat Mitja: vestit negrenc i esporret amb davantal groc, nuat amb llargues i amples cintes del mateix color, corbata senzilla, blanquinosa i florejada, una caputxeta molt petita al cap, que els cau poc més avall del coll, i damunt una espècie de còfia vermella. Les dones compareixen amb lo cistell al braç; los homes duen la berena penjada al bastó.

De bona arribada van a visitar sa virginal patrona, i després al reverend administrador, que els rep a la porta de la rectoria davant una taula coberta amb un drap vermell. Qui li encomana una missa, qui li dóna una almoina per la Verge, un li fa ofrena d'un gros formatge (n'hi he vist pesar de 29 lliures), l'altre una ovella o un crestó, que mena a remolc per una banya. Per cada almoina se'ls dóna una mesura de vi, present que a algú li semblarà estrany, no sabent que vénen de passar lo port per llarg i dolent camí, en lo fort de l'estiuada.

Se canten després les vespres solemnement i es va a acompanyar la Verge per aquella vall hermosa, mostrant-la als pastors i pagesos, que s'hi encomanen; als boscos, que l'ombregen; als prats, que refloreixen per oferir-li millor catifa; a les muntanyes verdes i al cel asserenat. Com ressona de pineda en pineda l'himne Ave Maris Stella! Com responen lo riu i la boscúria amb sos remors, los aucells amb sos càntics i la naturalesa tota amb batements d'alegria, com si li tornàs a eixir lo sol! La santa Imatge visita el pedró a on fa segles un bou la descobrí, i se'n torna en triomf a la capella.

A la nit, a les dones se'ls permet, a falta de cambres, quedar-se en lo temple, que fan ressonar fins a altes hores amb himnes i càntics a la Reina dels Àngels. Moltes passen la nit en oració, adorant sovint una imatge de la Verge que es deixa vora el presbiteri, pujant a genollons a ses plantes des del cancell de la porta forana.

A trenc d'alba se diu missa, combregant en ella casi tothom, i com un eixam d'abelles al sortir en aquella hora del rusc, se'n van, quiscú per son cantó, girant-se encara des de les serres per despedir-se una vegada més de sa patrona de Montgarre, que no veuran fins a l'any que ve.

Davant Aubèrt i Vila, dominats per la muntanya de Vila i Arròs, se deixa el camí carreter i es pren un viarany a l'esquerra. Mitja hora costa amunt, davant lo còrrec de Varradòs, que tenia a l'extrem dos castells que el barraven —encara se'n veuen les ruïnes—, s'entra en lo bosc d'avets de Baricauva.

Abans d'arribar-hi, se veuen freixes, tells o telleres [i] vellaners.

L'avetar és de moltes hores de tinguda i de dues hores d'ample en alguns punts. Són los avets més prims i llargs que he vist. La raça dels gegants de la muntanya no s'acaba, encara.

Des de la serra se veu Vila, poble dels més vells d'Aran, Arres, Benòs i Begòs.

Girant la serra, canvia la vegetació: del verd negre dels avets al verd clar dels faigs, avellaners, arços i roures. A mitja baixada se troba un forat en una roca vora el camí on planten la bandera los de Vilac, Aubèrt i Betlan, quan van en professó a veure la Verge de l'Artiga de Lin, capella humil on arribam de nit, després d'atravessar lo caudalós riu dels Joèus. La vall és fonda i hermosa, davant se veuen les Maleïdes, clapades de neu, dretes i espadades, i, als costats, immenses arbredes que no s'acaben als cims de la serra, sinó que es doblen a l'altra banda i així volten quatre o cinc replecs de la gran serra.

Noble ciutat de Lleida: cap ciutat de Catalunya, llevat de Barcelona, ha sabut portar millor que tu l'escut de les quatre barres; bé fas d'enjoiar-les amb aqueix lliri que sembla un papalló del cel posat sobre una flor de la terra; bé fas de ser devota de Maria.

Posada entre dos realmes que la tenen per mare; entre Aragó que viu abraçat amb son Pilar miraculós, i Catalunya que se sent créixer a l'ombra sagrada del Montserrat, tu devies ser la ciutat de Maria per excel·lència.

[...]

Poetes, perfumau amb la dolça olor d'aqueix lliri vostres arpes, i vostres càntics seran immortals com ell, puix és l'única flor que no es mustiga.

Oh lliri que blanqueges sobre l'escut de Lleida, com l'estrella del matí de la seua historia, posa't també sobre l'escut de Catalunya tota, perfuma-la amb ton alè celestial, i amb un raig del seu bell i gloriós passat embelleix lo seu esdevenir!

Siti pe fam (fragment)

A mig setembre de 1874 ja estava jo en los vapors de la Transatlàntica, al servei de casa López. A 18 de novembre de 1878 entrí com a sacerdot d'aqueixa família en la mateixa casa, d'on no vaig sortir fins després dels Jocs Flo­rals de 1893. En sa companyia passí lo millor i més estimat de la vida, des de l'edat de vint-i-nou anys fins a mos quaranta-vuit, participant de ses glòries i de ses penes, de sos temors i de ses esperances. Lo capellà més modest i desinteressat del món hauria esperat alguna remuneració, després de tants anys de tracte, d'intimitat i de sacrificis en obsequi d'un milionari tan esplèndid, i si no una poma per la set, per la vellesa que ja tenia damunt, podria esperar un bocí de pa que basta al que ha de deixar-ho tot. Amb aqueixa humil esperança deixí passar d'una a una tres canongies que em foren ofertes, una d'elles per lo sant bisbe Urquinaona. Aqueixes esperances se m'esfullaren com les flors de l'ametller; la paga i lo premi se reduïren a una celda en 1'Asilo-manicomi cap a on se m'empengué brutalment. I per la rebeldia de no voler-hi entrar, vingué sobre mi l'horrible persecució passada i l'espantosa opressió passada i present. La desobediència al marqués havia sigut gran, lo càstig havia de ser exemplar.

La quimera esclatà, llançant darrera meu una carretilla d'insults més que d'acusacions, per acreditar aquell adagi: «D'arbre caigut tothom fa llenya». Deien que em deixava enganyar com un beneit; que anava a empobrir la casa amb tanta caritat; que amb les almoines, per mi cosa sa­grada, sostenia gent perduda i de mal viure; que amb elles m'havia fet la barba d'or, retirant-me per ric, amb la ma­leta plena de bitllets de banc; que havia tingut l'atreviment de dir los sants Evangelis a algun malalt (com aconsella el ritual romà); i que fins havia arribat a resar los exorcismes (com si fos pecaminós un reso que el sant pare Lleó XIII acabava de publicar); i, per últim, que volia fun­dar una secta, filla o a lo menos propparenta, de l'espiritisme. Un de mos companys, que em deu lo pa que menja, al veure la pedregada sobre meu, me girà l'espatlla passant-se'n amb armes i bagatges a mos acusadors; i amb tan bon atiador i amb la nova llenya que es posà al foc, arribí a ser tingut per un capellà fanàtic i dolent, i per un heretge, digne de les flames de la Inquisició. Verament me tenien lo peu al coll. Si, en aquell «tolle tollo, crucificau-lo», alguna persona de bon seny i de bon cor me volia defensar, ¿què podia respondre? ¿Volia proves de mos delictes? Lo marquès de Comillas, tan caritatiu i tan bo, m'havia fet desterrar. ¿Volia proves de que jo no estava bé del cap? Se m'havia mig tancat en lo santuari de la Gleva, a on he estat dos anys, fent lo sord i el mut, com si fos realment culpable, per donar més força a tan tristos arguments i per meditar la gran lliçó de la Providència continguda en aqueixos vells adagis, que semblen sentències de la Sagrada Escriptura: «De gran pujada, gran baixada» i «Qui més alt puja de més alt cau».

Esterri, sa capital, és poble modern, assegut en un pla d'una hora i mitja de llarg, i un quart, segons los indrets, o mitja hora d'ample. És verd i hermós; té més prats on péixer ses numeroses ramades, que camps de conreu; vora Escalarre hi ha un fener [terra molla i poblada d'herba abundant] anomenat Prats del Comte. D'arbres no n'hi ha tants com n'hi caldrien, mes encara n'hi ha per aconhortar-se'n. Aquell pla sembla haver estat un immens gorg del riu Noguera, que ell mateix ha anat omplint de terra amb temps i paciència, tornant-lo de gorg en estany, d'estany en aiguamoll i d'aiguamoll en conreu. A l'hivern encara tot allò brolla i remintola d'aigua, com si la plana es recordés d'haver estat un llac. Lo Temple d'Esterri era iglésia de convent, com la capella de Santa Maria, situada davant d'Escalarre.

La Gleva, 4 de juny de 1893

Molt estimat Narcís,

Ací em tens entre els estudiants de la Gleva, ocupant la celda veïna al camaril, de manera que, des d'ella, veig la Mare de Déu i el Sagrari, aixís com, des de la finestra, tota la Plana i la meitat de l'infinit. Poc saben los que em volen mal, que amb ses empentes m'han posat en aquest lloc de delícies; bé que no eren sos braços qui dirigia ma barca, sinó que era la Mare de Déu que des de petit he estimat. Sí, Ella m'ha posat en son palau, i jo li demano que m'hi deixe estar molt temps. «Bonum est nos hic esse.»

Ella et guie per Madrid, ella t'il·lumine en los exàmens, ella beneesca i nue el llaç de vostre matrimoni, i a tu i a la Francisca vos adorne de les virtuts que més vos convinguen.

Teu en Jesús i Maria,

Jacinto Verdaguer, pvre.

Comunicat

Senyor director d'El Noticiero Universal

Pel mes de maig de l'any 1893, després dels Jocs Florals, se m'allunyà traïdorament de Barcelona, amb la tàcita nota de boig, donant-me a mi l'excusa d'anar dos mesos a fora a cuidar ma salut, que, gràcies a Déu, no necessitava remeis. Si no content, hi aní resignat, i, darrera els dos me­sos, han passat dos anys que hi prenc paciència, lluny de biblioteques on poder consultar, lluny de mos editors, de mos llibres i fins de mos mateixos manuscrits.

He baixat a Barcelona, en ús de mon dret i de ma llibertat, per arreglar mos assumptos i obrir una sortida en ma situació desesperada, i dues vegades he vist la força pública en ma mateixa posada per agafar-me com un delinqüent. Gràcies a la Verge Maria, que no m'ha deixat en ma tribulació, no he passat per eixos carrers entre gent d'armes. Per si hi hagués de passar, demà o qualsevol dia o nit, contra l'expressa voluntat del senyor governador, a qui estic agraïdíssim, ara, mentres tinc lloc i temps, demano justícia i protesto davant de la llei, davant de la gent honrada de Barcelona que em coneix, davant de cel i terra i del mateix Déu qui ens ha de judicar a tots, de la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fi, aquest pobre sacerdot—Jacinto Verdaguer, Pvre.

La Gleva, maig 1894 (?)

Excm. i estimadíssim senyor Bisbe,

Amb molt sentiment vaig arribar ahir al seu hospitalari Palau, al saber que Vostra Excel·lència se n'acabava d'anar. Jo volia venir en lo tren en que Vostra Excel·lència se n'anava, mes al sortir de la Gleva se trencà la corda de la barca i no fou possible passar lo riu. Veient que no podia prendre lo tren, vinguí a peu, mes Vostra Excel·lència acabava de sortir.

Penso que la Mare de Déu ha permès això perquè oís una confessió en los exercicis dels Goigs.

Estic ara a les seves ordes.

¿Quin mal he fet al doctor Morgades per tractar-me com no ha tractat a cap altre sacerdot, des de que porta la mitra? Sempre i molt abans de conèixer-lo havia jo sigut afecte seu. En los primers anys de viure a Barcelona, rodant i furejant per los encants de Sant Sebastià (que així s'hauria d'anomenar aquella plaça, com ho diguí a son temps al fill de don Antoni López), trobí algun folletí escrit contra ell, en certa temporada; a pesar de que anava curtíssim de diners, m'afanyí a comprar-lo i a tirar-lo al foc, satisfet de traure de la terra un llibre dolent, que solsament per anar contra el canonge Morgades anava con­tra mi mateix.

Anys després, quan ja era bisbe de Vic, tinguí esment de que s'anava a publicar una novel·la, sobre manera dolenta, en què se'l posava molt malament: m'afanyí a cercar-la i a comprar-la a son autor, valgués lo que valgués, i això que ma bossa tampoc granejava gaire a pesar de ser capellà de casa López. Entreguí lo manuscrit al que era llavors doctor Estalella, com a íntim del bisbe de Vic, perquè compartís amb mi lo plaer de fer-lo desaparèixer. Estant encara ple de vida lo bisbe de Teruel (que al cel sia), recordo haver-ne fet esment al doctor Morgades. ¿Ha tractat ell aixís alguna carta apòcrifa meva i algun escrit que, de mà en mà, entre certa gent, s'ha volgut fer córrer contra mi?

Altre fet contaré, encara que insignificant, anàlog amb aqueix, a lo menos en son fi de traure espines del camí de qui tantes n'ha posades i en posa encara en lo meu. Quan ja tenia un any d'estada en la Gleva, un dia l'aní a visitar com acostumava. A l'estirar la corda de la campaneta amb què es demana entrada en son palau, vegí en lo muntant del portal, a cosa de set pams d'alçada, aqueixes paraules franceses: "Ici vive un évêque sans coeur", escrites amb carbó i fresques encara, com si s'acabassen d'escriure. Avergonyit d'aquella grosseria e indignat d'aquell insult dirigit a mon prelat, me traguí una moneda de deu cèntims i amb tota pressa esborrí fins a fer illegible la fastigosa inscripció. Mig any després, en les últimes visites que fiu a aquella casa, ja freqüentada de quants m'han volgut fer mal, encara es veia alguna que altra lletra, que sols podia confegir qui les hagués llegides de bon principi.

Doncs aqueixa inscripció abominable, que de bona gana hauria esborrada amb sang de les venes, algú s'empenya en què s'escriga de nou, amb lletres de set canes d'alçada, que es vegen de les quatre parts del món i cabalment a costa del bon nom i de l'honra del pobre sacerdot que les esborrà!

Barcelona, 30 de desembre de 1878

Apreciadíssim Jaume,

Vaig a contestar a ta benvolguda carta amb una altra, per cert, més curta i mal girbada.

Lo que em dius del primer plan del poema era realment de l'Atlàntida dintre el descobriment d'Amèrica; mes això sempre ho he portat secret com un gros pecat de poc seny literari, que crec no posaràs en públic. Lo que no em desagrada confessar és que Colom, eixa gran figura que sempre he venerat, me dugué a veure l'Atlàntida; com en mon poema, la idea d'eix món enfonsat desperta en lo genovès la idea d'un altre continent.

La idea de l'Atlàntida me vingué realment d'un capítol del Temporal y eterno, en què parla de les grans catàstrofes del món, molts anys abans de somiar en fer lo poema ni en dedicar-me a la poesia. És una de les primeres impressions fortes que he tingut en mon freqüent tracte amb los llibres, que m'entrà barrejada amb les rondalles de gegants i illes llunyes encantades, en què tots crèiem en la infància, i se m'ha engrandit després, en lo cervell, amb totes les fantasies de la joventut: los espectacles de roures esberlats pel llamp, d'aiguats com lo de Vic, del que en vaig escriure sis poesies que he perdut, i de tots los desastres i temporals que he hagut de presenciar en mar i terra.

[...]

Vejam si vindràs pels Reis; jo no puc venir encara, per no tenir cap Atlàntida enquadernada, déu nos do paciència.

Que ta mare s'adobe, i tu cuida't bé, i disposa de ton amic,

Jacinto

Ningú me donà a casa López lo càrrec d'almoiner, ni tal vegada jo l'hauria acceptat, no per por de disgustos que m'hi esperaven i preveia, sinó perquè no em regoneixia amb lo do de la paciència, temps, incansabilitat i demés dons i virtuts que necessita un veritable almoiner. Don Claudi sentint-se faltat de forces i delit, i més aqueferat de lo que convenia, començà per encarregar-me les famílies que ell socorria mensualment, que no passarien de vint-i-cinc. Des d'aquell moment me vegí assaltat pertot arreu de pobres i necessitats, a casa, en lo carrer, en lo confessionari, per cartes i recomanacions, i la llista anà creixent fins a tres-centes famílies. Presentant-se cada dia necessitats noves i convenint a la justícia i a la caritat tenir a la vista les antigues, i ma salut, que no era allavors bona com ara, no deixant-me anar, venir i córrer com calia, demaní un auxiliar, que se'm concedí. Tres cirineus tinguí l'un darrera l'altre, i els dos primers se cansaren d'ajudar-me a portar la creu, no per lo feixuc de la càrrega, sinó per les amargors que s'hi passaven. Com la caritat és una virtut tan alta, Déu nostre Senyor espera a premiar en l'altra vida als qui l'exerciten i a qui en la terra se complau en enviar-los sofriments, injúries i oprobis. Jo, per altra part, ne seria mereixedor, puix pecador i miserable só, i no estaria gaire o tal vegada mai a l'altura que la divina caritat demana. De tota manera me'n començaren a venir, al principi, de petites; després, de més grosses. No valent-s'ho de contar-les totes, una me'n vingué, fa tres anys, que em féu conèixer que anava a caure, si ja no havia caigut, de l'escambell.

Los marquesos anaven acurçant les estades a Barcelona i allargant les de Madrid, a on s'anaven arrelant cada dia més. Jo escrivia amb gran franquesa a un i altre. Voldria ara estar a prop de mos papers per insertar la còpia que guardo d'una carta que escriguí a la marquesa fent-li un quadro poètic de l'hermosa missió que ella podia complir donant-se a la vida de la caritat, en quant fos compatible amb sa posició. Li feia una pintura de la trista situació de les classes pobres, tan enganyades pels sembradors del mal com agraïdes a qui els fa bé. Li feia veure les males herbes de l'anarquia i del socialisme, que anaven brotant, estenent-se cada dia com taca d'oli, amenaçant cobrir-ho tot abans de gaire i esterilitzar lo camp dels pobres amb les ruïnes dels palaus dels rics. "Vostè, que és jove i activa —li deia—, trobaria en això lo treball més digne de sa joventut i de sa activitat. Tal vegada Déu no li dóna fills perquè faça de mare a algun orfe i desemparat que s'està morint de misèria. Tal vegada amb lo nom de mare li podria donar lo de salvadora de la seva ànima i de les ànimes de sos pares, i com no hi ha millor predicador que el bon exemple, lo de vostè sens dubte despertaria en algunes amigues i conegudes seves lo desig de seguir-la i d'allistar-se a tan simpàtica bandera. I ¡qui sap lo bé de què vostè podria ser causa en lo món!"

Pocs dies després d'escriure aqueixa carta que, a no ser ben rebuda com a consell, podia acceptar-se com a fantasia digna d'un poeta-sacerdot, m'escometé lo Pare Governa, dient-me: ¿Com és que vostè aconsella a la marquesa de Comillas que se separe del seu marit? —. Jo l'hi neguí en rodó, dient-li que mai semblant idea m'havia passat pel cap; mes ja aquella mala espècie havia corregut per Barcelona. Què havia succeït? Sens dubte s'havia malentesa a aquella noble senyora i s'havia posat alguna espina en lo ram de flors que jo li havia enviat. La corda s'era trencada per la part més flaca i ja no tenia adob. Algú a qui jo feia nosa temps havia en la casa, havia aprofitada aquella conjuntura per falta d'altra millor. Lo cert és que, des d'aquell dia, me vegí empènyer per una mà invisible cap a la porta.

Abans de ser capellà almoiner de casa López vaig ser dos anys capellà d'un de sos vapors transatlàntics, i una i altra col·locació les deguí a l'actual senyor marquès de Co­millas, cooperant amb ell, en la primera, son germà don Antoni López i Bru, qui al cel sia. M'hi recomanà i acompanyà a sa presència lo doctor Estalella, avui digníssim bisbe de Teruel, i, al cap de tres setmanes —me sembla que era el 12 de desembre de 1874—, m'embarcava cap a Cá­diz, a on devia enrolar-me en lo vapor Guipúzcoa, al que estava destinat. Una estona abans de llevar ancores, la tarda de la sortida tinguí el plaer de saludar sobre coberta als dos fills del marquès, que s'esqueien a Cádiz. Al major no el vaig veure mai més; a don Claudi, sí el torní a veure a Cádiz mateix, al cap d'una temporada, i sa vista em fou de gran consol. [...]

Dos anys passí anant d'Espanya a Cuba i de Cuba a Espanya, en lo vapor Guipúzcoa, com una llançadora d'una banda a l'altra de l'ample i grandiós teler. Al cap de dos anys de rabejar-me en la gran piscina del Criador, sentint-me reforçat de salut, me vingueren ganes de deixar la mar, d'a on, en lluita perillosa i terrible, acabava d'arrancar lo poema de L'Atlàntida per estampar-lo. Una circumstància, trista i penosa per mi, facilità l'execució de mon plan: don Antoni López perdé a son fill major, i a instàncies de son fill segon, don Claudi, fui proposat per celebrar en sa casa diàriament la santa missa en sufragi de la seva ànima. Vinguí de Cádiz en lo vapor Ciutat Comtal, i a cosa de 25 de novembre de 1876 prenguí possessió de ma capellania.

En penyora del meu agraïment dediquí al marqués de Comillas lo poema, fresc i salabrós encara, que fou premiat en los pròxims Jocs Florals.

Com a sacerdot, no hi valgué l'haver-me mortificat, divuit anys seguits, dient missa a prop de migdia en ob­sequi seu; se'm tragueren llicències de dir-la. Com a poe­ta, havia escrit dintre d'aquella casa l'oda «A Barcelona», los Idil·lis, Canigó, Lo somni de sant Joan, Caritat i altres llibres en què hi ha un epitalami «Al desposori de don Claudi López», una elegia a la mort de sa germana i una altra a la mort de son pare. Li dediquí L'Atlántida acabada en sos vapors, com la flor més bella d'inspiració que ha­via trobada en lo camí de la vida. Doncs, totes aqueixes obres amb lo demés que he escrit havia de ser ignominiosament embargat. ¿Quin mal he fet perquè se'm tracte aixís?

A tots los jardins a on aneu, a totes les boscúries a on entreu, a totes les afraus de la muntanya a on pugeu, sempre trobareu aqueixes hermosures al peu d'aqueixos trobadors, i com en les quatre parts del món, a la Rambla de Barcelona s'escauen ells a l'envista d'elles. Allí mateix a on acaba la Rambla de les Flors comença la dels Aucells, com per fer muntar plegats al cel les aromes i les cançons. Mes, la poètica encaixada d'aqueixes dues branques de l'arbre de la bellesa, ¿saben qui la presideix? Doncs la presideix una hermosura més alta, una bellesa d'un ordre superior, que és lo cap de brot i el cimeral diví de totes les belleses, l'infant Jesús de Betlem.

Mirau's-el que hermós! Apar que vulla sortir de son ample i grandiós marc de pedra per ensenyar a la multitud que passa la creu que abraça amorosament com a única i veritable joia que ha trobada en lo món, qual globo trepitja amb una gràcia indescriptible. A sos peus té un capet de serafí, i davall, en lo mateix llindar del portal, aqueixes lletres: "In nomine Jesu omne genu flectatur". I al voltant del quadro, tres grans cors que flamegen, com veritablement flamejaven i flamegen encara eternament flamejaran d'amor per nosaltres, miserables pecadors, los cors més grans i més purs de la humanitat, los de Jesús, Josep i Maria.

Les flors són les amigues més íntimes dels aucells, i els aucells apar que estiguen més a plaer entre ses amigues i companyones les flors. Uns i altres són los fills predilectes de la primavera i surten al mateix temps. Diríeu que les poncelles esperen la cançó dels aucells per esbadellar-se i florir, o bé que els aucells en lo jardí esperen la sortida de les primeres flors per entonar-hi les primeres cantades. Sembla talment que es busquen los uns als altres, i que afectuosos se criden a la soledat perquè ningú els destorbe el plaer de sa agradosa companyia.

I ¿quin auditori més propi i falaguer per aqueixos rústecs cantors que el d'aqueixes senzilles camperoles? I, per altra banda, ¿elles a qui, després de Nostre Senyor, poden mostrar millor les seves gales i bufoneses?

A tots los jardins a on vajau, a totes les boscúries a on entreu, a totes les afraus de la muntanya a on pugeu, sempre trobareu aqueixes hermosures al peu d'aqueixos trobadors, i com en les quatre parts del món, a la Rambla de Barcelona s'escauen ells a l'envista d'elles. Allí mateix a on acaba la Rambla de les Flors comença la dels Aucells, com per fer muntar plegats al cel les aromes i les cançons. Mes, la poètica encaixada d'aqueixes dues branques de l'arbre de la bellesa, ¿sabeu qui la presideix? Doncs la presideix una hermosura més alta, una bellesa d'un ordre superior, que és lo cap de brot i el cimeral diví de totes les belleses, l'infant Jesús de Betlem.

D'aucells hostes de nostres boscúries no en vulgau més; però els més abundosos són los que fan més llàstima, los cantadors; lo pinsà que piteja i fa la girada, la merla que xiula, la perdiu que escotxega, la mallerenga que garla, lo canari de Vic que refila de bo i millor, lo passerell que es desenvermelleix tot baixant del Pirineu mes que no oblida pas les tonades i els aires de follia que hi ha apresos.

Amb los aucells de bona veu se barregen de vegades los de bonic trajo, com los beneficiats i canonges amb los soxantres i contralts en lo cor de la Seu. Hi surt lo teixidor, que en lo Rosselló anomenen mitjaire, per semblar-se a una petita barretina, o millor a una mitja mal teixida; la merla blava, la gralla verda, la més virolada de les mallerengues, que en alguna banda anomenen bisbet; lo canari de muntanya, l'oriol daurat i l'abellerola, que, llevat del botiguer, són los aucells més endiumenjats i bonics de nostra terra. Allí se trauen a venal la garsa endreçadora i avara, al peu del cucut que posa son ou, puix no sol ser més que un, dins lo niu d'un altre aucell; lo gamarús, que, per son aire pensívol, en lo camp de Tarragona l'anomenen filosop, surt de vegades al peu del pavo real vanitós i enamorat de si mateix; lo colom bosquetà rucuador a prop del botxí que penja els escorpins en los tarongers, i la rústega tórtora al peu de la puput, que per sa hermosa cresta, ses plomes virolades i trajo enlluernador i per la ferum de les immundícies de què viu, és una imatge perfecta de les dones de mal viure.

Allí tot sovint se veuen los aucells tot just sortits del niu, si no amb lo niu i tot, crueltat que m'esborrona; fins per uns quants cèntims, s'hi veu lo pobre rossinyol en paga de cantar en nostres jardins i boscs la cançó més hermosa que els homes han sentida des del paradís.

Pobres aucellets! Al costat de sa presó, més o menys bonica i daurada per defora, a on esclaus viuen i moren, veuen vendre, sens poder protestar, altres presons per sos germans i tal volta per sos mateixos fills que resten lliures encara en son bosc nadiu, i fins los llaços, teles i filats per agafar-los i els bossarrons per fer-los presoners. Pobres aucells! Si poguessen parlar, ne dirien de fresques de la llibertat que corre per la terra.

Per la vigília dels Jocs Florals de la primavera vinent farà vint anys que jo atravessí per primera vegada aqueixa hermosa plana barcelonina tan oberta i diferenta de la de Vic, d'on acabava de sortir, com un pollet de l'ou. Quina impressió em feren aqueixos camps, no sé si diga jardins, que verds i florits s'escalonaven, des de la mar al Guinardó, enquadrats per les blaves ones i la muntanya i per sos dos altres respectables veïns, lo Besòs i Barcelona; aqueixes masies que es tornaven barris, que es tornaven pobles, inflats pel vent de la civilització, que bufa sempre més fort, de la banda de ponent! Vegí les portes de vostra antiga i hermosa església parroquial adornades amb les ferradures del cavall de sant Martí; vegí el palau dels comtes de Provença, per malnom la Torre del Fang, amb ses finestres gòtiques, interessantes i belles encara que mig espatllades; amb ses dues palmeres que li fan costat, una a cada banda de portal, aconhortant-la de l'oblit dels homes i de la mudança del temps. A migdia vegí, i també per primera vegada, les serenes ones del Mediterrà, a ponent una altra mar, mes d'onades blanques, que anava pujant, pujant, amenaçant abrigar abans de gaire tot aqueix pla amb una marejada d'edificis: i podeu pensar si me'n deien de coses una i altra.

Jo anava vestit mig d'estudiant, mig de pagès, i qui m'ho havia de dir llavors que un dia, deixada la barretina pel solideu, vestit de capellà, presidiria, gràcies a vostra amabilitat, un dels certàmens amb què vostre jovent lletrat festeja cada any la bella musa catalana!

Que bé ho feu, joves poetes de Sant Martí, d'entusiasmar-vos amb ella vosaltres, i d'entusiasmar amb vostres poesies a aquest poble laboriós, que d'agrícola es torna industrial, retirant-se dels amples i sanitosos camps per encofurnar-se en la fàbrica, on se respira l'aire viciat i es veuen lo cel i les terres i la mar per les enllorades vidrieres d'una finestra escafida! Les cançons ajuden a treballar.

A últims d'octubre de 1891 me donaren avís de que s'anava a malvendre una capella de la Mare de Déu, al capdamunt de Vallcarca, cinc minuts més enllà dels "Quatre Camins" a mà dreta en lo punt en què la carretera d'Horta s'embranca amb la de Sant Cugat. Desitjós d'evitar aquella venda que a mi em semblava un sacrilegi l'aní a visitar. És una capella pobra i senzilla, situada en la falda d'una de les estribacions orientals de Tibidabo. Té part davall una cova de penitència i davant un rengle de xiprers que, com sentinelles, semblen guardar-la i fer-li companyia en aquella soletat. En l'altar major hi havia una devota imatge de la Verge del Carme, que en altres temps havia sigut passejada en processó per aquells camps i carreteres i pujada en triomf per tots aquells cims. En un altaret lateral hi havia una imatge de santa Teresa i en quadros i estampes plantades a la paret s'hi veia el místic sant Joan de la Creu, sant Elies i altres sants penitents del Carmelo. Com més jo els mirava, mes s'encenia en mi el desig de salvar aquella ermita, costàs lo que costàs. [...]

Avui aquell tros de terra encara és venal amb la condició que es conserve per a la Mare de Déu la seva capella. ¿Quan sortirà un comprador que no es deixe influir per los qui en lloc de dar-me la mà, voldrien veure'm aixafat sota ma creu terrible?

Aquella possessió que fou lo cadafal de mon suplici, ha sigut una de les causes més amagades i fondes de ma persecució, puix segons tots los indicis i tots los parers, algun de mos contraris la pretenia.

De l'altra banda de cap Formentor, ses serres també es veuen pelades, de caient més suau cap a la mar, mes entre elles verdegen los boscos de negres pins que han bressat la inspiració d'un de nostres més joves i més valents poetes que ha cantat cabalment aquells pins i els negres clapers.

Cap Ferrutx i Formentor entren, especialment l'últim, dins la mar com dos llargs i amples braços de l'illa, com per rebre los pocs vaixells que hi fondegen, i per guardar la segona capital de Mallorca, Alcúdia, qui s'amaga vergonyosa darrere una muntanya que s'aixeca sola i dominadora quasi al centre de la baïa. Per darrere d'ella, en èpoques primitives, los dos braços de mar tal volta s'han trobat, i de sa reculada ne queda l'albufera que acaben d'eixugar uns inglesos, fent un benefici que el país mai los podrà pagar.

D'Alcúdia poc ne puc dir per no haver-hi estat més que dues hores i no gaire ben aprofitades. De l'església que ara refan no en resta més que una capella aon no vegí cosa notable.

Davant del cementiri n'hi ha una dedicada a [...]. A part esquerra, té un altaret gòtic representant lo Naixement i l'Anunciació. Sos caladets i petits retaules són dignes d'ésser tancats dins d'una capsa, tanta bellesa hi campeja. Llàstima que el temps los va devorant i tornant pols i quera! [...]

Lo senyor rector, mossèn Joan Ferragut, té en sa casa tres retaulons gòtics bonics. L'un és sant Martí compartint la capa amb Jesucrist en figura de pobre, lo segon és l'oració de l'hort de Getsemaní, bell per les gracioses siluetes de Jesús i l'àngel; i el ters [...]

Anant cap a Pollença, en Miquel Costa, que trobàrem casualment vora un claper de gegants, nos en mostrà un que en tenia en lo seu ço i allí a la vora. És un piló de pedres colossals posades en forma de formigó, sens altra concavitat que un forat d'uns sis palms d'alt per sis o set d'ample, en forma de claveguera, i no arriba més que a mig claper. Quin camí tan bonic lo d'Alcúdia a Pollença! Quins fruiterars i quins camps de blat! Los rocs (macs) que blanquegen pels camps no aturen als arbres de créixer, i, sota les oliveres i ametllers que s'abracen en los aires, verdegen les xeixes i els ordis com si fossen tots sols en aquelles feixes i quintanes.

Més enllà, vora l'horta que en altre temps fóra baïa, se veuen tres o quatre escalons d'un teatre romà, formats en la roca blana del país. En estos mateixos escalons hi ha cavades algunes sepultures de les moltes que allí es veuen. Tot aquell turó n'és cobert, estan ofertes en totes direccions i n'hi ha de totes mides. En l'última descoberta lo masover de la masia nos ensenyà una calavera sencera.

Cinc setmanes he passat en aquesta ermita, situada al cim d'un turó, dominant tot l'Empordà, Banyoles, Girona i Olot i la meitat de Catalunya; per la banda que té menos vista se descobreix lo Pirineu des de la mar a Cerdanya, coronat pel majestuós Canigó, que per cert m'ha enviat més vents i temporals que inspiracions. Mes la musa no ha estat sempre adormida.

Demà passat és  la festa del santuari, que espero amb més por que goig per la multitud de gent que puja. ja estic aconsolat de dormir a terra o sobre la palla [...] Sento que vostè no conega aqueix santuari; no sé al món un mirador més bonic; sols trenquen sa dolça  soledat los aucells, los pagesos i devots amb ses oracions. Lo vent amb ses remors, i de tant en tant algun llamp que parteix aqueixes roques sense fer mal a ningú.

L'espectacle que es descobreix, tant des del terrat de la casa com des del pedró, que està al cap de la serra, darrere el santuari, és meravellós. Des d'ací es veu tota la serralada del Pirineu, des de Puigmal fins a la mar, renglera d'enormes muntanyes que, des d'ací, semblen dominades per l'ample i alterós Canigó. Aqueixa té a llevant les de Maçanet de Cabrenys, que amb sos merlets recorden les de Montserrat; les Salines, lo coll de Panissars, dominat pel castell de Bellaguarda; Requesens, trono de la Verge d'aquest nom, a la qual demanen los figuerencs la sanitosa tramuntana; lo coll de Banyuls, per on passaven fa trenta anys, a rua feta, los contrabandistes; les dues muntanyes de Sant Pere de Roda i Pení, aquesta ficada de peus dintre la mar de Roses. Davant eixa filera de gegants n'hi ha una altra de menys important, mes que no és pas de requetens: Bassegoda, Montnegre, de França, les cingleres de Sant Aniol, i altres que s'allunyen cap a trobar lo turó de Sant Antoni i lo Taga, formant l'antemural dels Pirineus.

Santuari de la Mare de Déu del Mont, a la primeria de setembre de 1884

Estimat Jaume,

He estat un moment indecís al rebre ta carta; mes l'he tornada a llegir, i m'ha semblat que ets tu qui m'ofereixes lo pendó que a tu et toca; i me quedo a obsequiar la Verge en eix turó, que sento haver trigat tant a conèixer. Fa molts anys que no havia passat dies tan tranquils i solitaris i dolços; verament jo no he nascut per viure a les ciutats i sento un ver sentiment d'haver-hi de tornar. [...]

Vine tu, a dar una volta per l'Empordà. Dilluns penso baixar al Segueró, per un tridu que fan, i després de dos o tres dies tal vegada aniré a Peralada i després no sé si a Begur. Tot això si des del Noguer de Segueró no me'n torno a aquest niu d'àligues aon no pugen sinó oracions, i aon no veig més que pastors i pagesos, mos mestres.

Vine, et torno a dir, i aniré allà on vulles.

Santuari de la Mare de Déu del Mont, 6 de setembre de 1884 (fragment)

Mon respectable i caríssim amic,

La ploma mateixa se me n'ha anat a escriure en català, i seguesc en lo mateix llenguatge, que és lo que Déu m'ha donat i m'ha ensenyat la mare, que al cel sia.

Demà passat és la festa del santuari, que espero amb més por que goig per la multitud de gent que puja. Ja estic aconsolat de dormir a terra o sobre la palla. [...]

Sento que V. no conega aqueix santuari; no sé al món un mirador més bonic: sols trenquen sa dolça soledat los aucells amb sos càntics, los pagesos i devots amb ses oracions, lo vent amb sos remors i, de tant en tant, algun llamp que parteix aqueixes roques, sense fer mal a ningú.

Santuari de la Mare de Déu del Mont, 28 de juliol de 1884

Estimat Jaume,

Fa deu dies que he sortit de la Babilònia, aon mos pecats m'han portat a viure; me n'aní de dret a Banyoles aon he estat set dies, deixant tan hermosa vila i una dolcíssima companyia de capellans i seculars, per la més dolça encara de la Verge Reina de l'Empordà. Aquí em trobo bé i planto ma tenda per dies, si no hi ha res de nou, i en aquest cas si ho sabem, puix aquí no puja un tro de diari de cap mena, gràcies a Déu.

Veig lo Canigó de cara a cara i faig amb ell algunes enraonades. No sé cap santuari de més vista.

Conserva't bo i memòries a ton pare i aqueixos bons amics vigatans de cor i d'ànima pura.

Teu sempre en lo cor dolcíssim de Jesús,

Jacinto, pvre.

Oh dolça soledat!

La serra del Mont és comparable, per sa estranya figura, a un enorme i bonyegut camell que baixa del Pirineu en direcció del golf de Roses, vora avall del Fluvià. Amb lo cim del gep sosté lo santuari, i, al cim del cap, lo castell de Falgars.

L'extrem està tan espadat i és tan rocós, que els romeus delitosos s'entretenen a estimbar-hi grossos penyals, sens pensar que llancen a perdre el bosc de pins de més avall, i que, com la pedra fora de la mà no se sap on va, poden ser i han sigut causa, més d'una volta, d'alguna desgràcia. A dreta, l'aiguavés és més suau, i la boscúria el vesteix de cap a cap, exceptuant algun clap de conreu, des de Sant Martí fins a la reclosa i bellíssima vall d'Espinau. A esquerra, la muntanya està molt accidentada: hi ha planells, còrrecs i fondalades; boscos de roures i alzines, i, sobretot, cingleres, que semblen fetes expressament per niar-hi los roquerols, los voltors i les àligues. Al cim d'un serradet del repeu del Mont es veuen les runes del castell de Beuda dominant el poblet d'aquest nom.

L'astre d'or s'enfonsa darrera les muntanyes al temps en què l'astre de plata llambrega sortint de les onades a l'altra banda de l'horitzó; avui fa el ple, i no cal dir que, usant lo llenguatge de les endevinalles, és «rodó com una poma, i no cap en tot Barcelona». Rodona com una poma, o com un sedàs tot nou, comparació que em semblava millor quan era petit, la lluna s'aixeca volta del cel amunt, des del mig del golf, justament entre Empúries i l'antigua Rodes, com una llàntia que s'eleva en un gran temple per i il·luminar dos cadavres. Lo far de Palafrugell [el de Sant Sebastiá], com una estrella de llum vermellosa que va a pondre's, llança de tant en tant una encesa llambregada. A la mateixa banda de Girona, un xic mes ençà, blanqueja l'estany de Banyoles com un llarg i mal arrodonit escut d'argent que aqueixos colossos ajaçats, Rocacorba i coll de Finestres, haguessen deixat a terra, a entrada de fosc, per dormir una estona. Les aigües estancades de la font intermitent d'Esponellà semblen des d'ací la fulla d'una espasa que rellueix a la claror de la lluna entre l'estany de Banyoles i el Fluvià, que es veu anguilejar i blanquejar, en la foscor des de Castellfollit a Espinadesa [Espinavessa] com una ratlla blanca feta per un infant a través d'una negra pissarra.

Pruit, 5 o 6 d'agost de 1886

Mon respectable i estimat amic,

Molt grata m'ha segut la seva del 16 del passat juliol, parlant-me d'antigues tradicions i històries d'aqueix hermós país, abrigat per lo mantell de la Mare de Déu del Mont.

Ella fou la causa de que conegués lo país i a vostès, i no penso oblidar en la vida ni un ni altres. Visquen molts anys vostè i son germà don Francisco, per alabar-la i per recordar les tradicions antigues que la joventut deixa perdre.

Avui fa un any que em trobava en la bona companyia de vostès. Don Joan m'ha convidat per lo dia de son casament, mes estic molt lluny i tinc alguna peça al teler, que no puc deixar. Ja li acompanyaré amb les mies pobres oracions.

Memòries a tots, son germà, a Joan i Estanislau, i disposen de son afectíssim q. s. m. b. i a ses oracions s'encomana.

Jacinto Verdaguer, pvre.

Pruit, 6 d'agost de 1886

Mon estimat amic,

Una circumstància especial m'atura d'assistir a sos desposoris, i és que el dia 10 arriba el senyor bisbe de Vic, aon trobaria molt estrany no trobar-me. Dispense'm, doncs; ja l'acompanyaré amb lo cor i demanaré per vostè al bon Jesús la seva santa benedicció.

Veja vostè que en sa boda, com en les del Canà de Galilea, assistesquen Jesús i Maria; i, com Ells hi sien, jo no faria sinó nosa. Com a poeta, mon amic mossèn Joaquim Dalmau me suplirà.

Sento perdre tan bona ocasió de conèixer lo mestre Valentí, a qui agraesc que hagi posat en música un de mos càntics.

Me sap molt greu no poder-lo acompanyar en eixa gran diada de sa vida; mes alabat sia Déu.

Seu sempre de cor,

Jacint Verdaguer, pvre.

Quantes dotzenes de pobles i viles se veuen des d'aqueix incomparable mirador: des de Figueres, la reina del Pla, fins a la immortal Girona, que, recolzada a la serra dels Àngels, sembla repassar lo compte de ses glòries, tot emmirallant-se en el Ter, que corre a ses plantes!

Ratafia

Si no sabeu de què li ve el nom a aquesta estranya i gustosa bevenda tan catalana i pagesívola, jo us ho diré prou. Mes, abans d'esbadir lo nom, parlem de la cosa.

Què és ratafia? És una aiguardent adobada amb un tros de pell de llimona, quatre o cinc clavells, una nou moscada, una pell de nou verda partida a tallets i un bocí de canyella d'Holanda, a què alguns afegeixen un brot de menta i de marialluïsa, segons los graus d'aroma que se li vulguen donar. Tot això es posa uns quants dies a sol i serena. Aixís, mica ençà, mica enllà, puix en això, com en totes les coses, cada terra fa sa guerra, aixís ho fan los pagesos de Catalunya, únic país en què és coneguda la ratafia.

Ara vejam de què li ve aqueix nom, tan estrany com lo licor mateix.

Diu que una vegada, en una masia de nostra terra, s'hi trobaren tres del seus bisbes, lo de Vic, lo de Barcelona i l'arquebisbe de Tarragona, esbrinant i aclarint algun assumpte en petit concili territorial.

Quan, després d'enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren firmat la composta, demanaren al masiaire alguna cosa per a fer-se passar la set. Ell, com a gran requisit, los tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall que els presentà en una sotacopa.

La beguda era nova per ells, i els agrada, com sol agradar a tots los qui la tasten.

—Quina beguda és aqueixa tan bona? —li preguntaren—: com se diu?

—És una beguda que nosaltres nos fem -respongué el masover.

—I no té nom? -replica un dels bisbes.

—Jo no n'hi sé cap —respongué el pagès.

—Doncs, ja que ningú li ha donat nom encara, donem-1'hi nosaltres —digué el bisbe—. Quin li posarem? Si en trobéssem un que fos com lo segell del tractat que acabam de fer, aqueix verament seria el millor.

Los tres senyors bisbes pensaren una mica fins que un d'ells se donà un colp de mà al front dient: —Rata fiat (queda firmat)

Amb l'aprovació dels altres dos bisbes, qui celebraren l'acudit, aqueix licor català, que és lo més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i amb ell és conegut en totes bandes.

Pujàrem al Calvari de Pollença, mes, ai!, ni hi poguérem orar, ni aprofitar-nos de la grandiosa vista d'aquell panorama encisador. Tan de pressa anàvem! Per altra part, ningú nos mostrava ni ens anomenava en aquells curts moments les valls i turons que el rodegen. Sols coneixíem la cadena de serrats que forma la cordillereta de Formentor i el turó de la Verge del Puig que s'alça allí davant com un castell roquer espadat i inaccessible.

A la posta del sol sortíem a més córrer cap a Alcúdia i en lo camí trobàrem acorriolada la gent de la vila (que ens havia semblat deserta), venint de llurs conreus. La cara de bondat dels vells, l'aire de respecte dels joves, l'aire d'ignocència de les donzelles no es veu com aquí ja gaire enlloc. Cada família anava en son carretó, tirat per un bon matxo, cap a la llar, a gosar, al costat dels avis i dels nens, del fruit de ses suades, a l'hora en què els aucells, cansats de volar i cantar, volaven a ajocar-se a voliors en les fulloses arbredes. L'avi o la mare amainadada que els espera encenent lo foc començarà el sant rosari a l'asseure's ells a l'escó.

És lo poble de Mallorca on he vist més trajos antics, pellisses, bufes i albarques, que són soles de cuir lligades per davant, des del dit xic al nu del dit gros amb un rivet també de cuiro, i per darrere amb dos cordills.

Los homes casi tots van vestits de blau.

Des de Cap Vermell (aon estan les Costes) cap a Artà, hi ha, mitja hora lluny, un talaiot.

Al cap d'una serra no molt alta se veu una torre antiga. És, segons me diuen, la Talaia de Formentor. Fins al cap d'aquest nom, totes eixes muntanyes són abruptes com pastades per la tormenta o dades a llum per la terra en ses primitives i terribles lluites amb la mar. Com la terra no s'hi sosté gaire, se veuen pelades a grans trossos.

Sota la Talaia, en Illot Colomer, vora lo cap Catalunya, mirant des d'entre ella i lo cap de Formentor, se veuen cinc o sis muntanyetes de peus dintre la mar. Cada una té dues o tres puntes, com pals d'un vaixell, i totes estan inclinades cap al nord com empeses pel vent de l'illa. Com lo sol està sobre lo cap, a l'altra banda ses ombres s'allarguen prenent la figura de veles llatines. Llur forma singular de vaixells al donar l'embranzida i llur situació me fan recordar l'esquadra gloriosa del gran i inoblidable don Jaume anant a la conquesta darrera i definitiva de l'illa.

Aquí la mar ha obertes grans coves en ses falconades contra la terra i se n'entra a conversar amb ella de ses amors, guerres o misteris desconeguts. En sa part del nord totes eixes muntanyes són tallades com a colp de martell per les ones i els temporals.

Los aucells marins aquí trobaran llocs amagats per penjar sos nius, segurs de que cap noi entremaliat lo vindrà a traure.

Després d'acabar lo vell la malastruga rondalla, sortírem de la muntanya, per un collet de roca de foc, a la Guilleria. No sentíreu descriure mai aquella terra dels llops i bandolers? Afigurau's-la que la veieu amb mi des de la pelada roca d'on la mireu, gran i immensa, estendre's a vostres peus fins a les altes muntanyes de Serrallonga, que lluny s'obiren a petits turonets coberts d'alzinars i pinedes, en què blanqueja sols alguna caseta com una blanca vela en la mar d'ones verdoses que brama a mos peus, comparables, per sa munió i rodonesa, als que fan en temps de pluja les formigues pels camins; tots amb sa vermellor de foc que ofèn los ulls, sols amagada per la gran espessor d'arboços i pins que s'encreuen i es fan ombra d'un cap fins a l'altre. Algun cabanyot o campanar vermell com la terra i sos habitants mateixos se veu de lluny en lluny apuntar entre la verdor, i sols la veu respectuosa de ses campanes podrà donar-vos entenent de que no estau en terra d'alarbs ni en cap desert de l'isarda Llíbia, puix sols lo terrabastall de l'arbre que s'esqueixa, l'aüc inarticulat del cabrer vestit amb la samarra, i l'udol del llop que en les vesprades d'hivern, quan està afamat i la naturalesa està més adormida, fa de mal sentir, se senten sonar i trametre amb tremolor de serra en serra. La pastora que us hi veurà passar vos aguaitarà de garbí, sense dir-vos paraula, com si us cregués un llop que volta la ramada.

A mà dreta s'alça espadat i superb, com un gegant de tres caps, Montseny, qual negra ombrassa i alè gelat fa venir los dies d'hivern abans d'hora, i glaça en sa florida los fajols i fenasses vermelloses. Per l'altra banda, com un dret i seguit mur de roques tallat amb ferro, s'aixeca una continuació de les serres de Cabrera, que es veuen oscades més lluny, i allargant-se més fins a on só, en arrocat i altíssim cingle anomenat de la Minyona, per haver-n'hi saltat, segons diuen sense fer-se mal, daltabaix, amb tot que té més de cent canes d'alçària, una donzella, sols per a ésser a temps a casar-se, puix l'hora anava a caure.

Afins los records d'aqueixa terra apar que sien de mala mena. A la dreta del que, venint de Vic, mira a llevant, hi ha les muntanyes en què solia córrer Roc Guinard i la seva cova, que és en la baga del mas anomenat d'Espinzella. Davant, al cor de la Guilleria, hi ha la d'en Serrallonga í la seva casa pairal, que és tal com estava en lo seu temps. Encar més enllanet, un xic a l'esquerra, la del Comerma, que va matar el rector d'Osor, i entre uns pins altíssims que s'hi obiren raja la font, que se li eixugà després, a l'ajupir-s'hi per a beure, tornant-se-li carbó lo pa que al sarró portava, i aon féu vot d'anar a Roma a buscar l'absolució.

Los aucells, que n'hi ha molts i de tota mena, apar que hi canten tristament, de manera que més que refilades semblen ses cantúries sospirs d'un desterrat. I açò que ho tinc ben reparat, per meravella s'hi troba una cara bonica!

I ara que l'heu vist amb mi, tornem a nostra tasca.

Era festa major. En conseqüència, tot era tragí a la masia. Aquell migdia s'havia d'aparellar la taula grossa de roure, encendre els canelobres de plata i sacrificar bona part de l'aviram. Tot això suposava, lògicament, una frenètica dedicació de la minyona, plomadora, escorxadora, rostidora i cuinera en cap. La minyona era, en aquest cas, una noia sanitosa vinguda, d'un poblet del Ripollès.

Aquesta dedicació la retingué més temps de la raó a la cuina. Fins al punt que quan la campana parroquial convocava a la missa primera, ella encara no havia acabat de socarrimar el borrissol dels capons. La donzella, tan feinera com devota, cuità a posar-se el mantell de seda, a treure el davantal, a passar-se les mans pel vestit fent voleiar pols i volaines de ploma i a emprendre camí cap a l'església. Que l'obligació no perdona la devoció, i menys el dia de festa grossa.

Ella prou sabia el camí de memòria. L'havia resseguit en solitari i, algunes vegades, en companyia del fadrí del Pujol, que li feia l'aleta, o amb el masover de la Verneda. Però ara la pressa li donava ales. La minyona no anava al pas, sinó al trot. La pressa és mala consellera. Just quan s'esqueia ran el descasador ensopegà amb un esquei de roca o amb una arrel d'alzina sortida de la terra com una urpa. La minyona feu tintines intentant, a la desesperada d'arrapar-se a un arbre, a una mata, a l'aire que respirava. Tot, de bades. Llençà un xiscle esgarrifós i es va abatir, com un esparver ferit de mort, cingle avall. A plom. Els braços oberts com una aspa de molí.

Però el sant de la parròquia devia vetllar per ella. Prodigiosament quan, segons després, s'acabà la dramàtica volada i la minyona tocava la gespa sota el cingle, el seu cos no s'estavellà : sinó que aterrà amb suavitat, sense una esgarrinxada, sense un cop al seu cos de donzella. De manera que aquella volada, en lloc de significar-li la mort, li suposà la drecera. Arribà a l'església.

La minyona, de retorn a la masia, contà la seva història increïble. El món es dividí automàticament en dues parts: els qui donaven fe a la seva història i els que creien que la fantasia és fruit del cervell d'una minyona.

I la noia, anava explicant el seu salt prodigiós! I prou portava els seus oients prop el descasador, tot apuntant l'abisme amb el seu índex. Donzella: Aquí... aquí vaig ensopegar! I vaig anar a parar al fons, mireu!!!

I senyalava, ufanosa, aquelles alzines de la profunditat que, des de dalt, semblaven mates de farigola.

I passà el que tenia que passar : un dia la minyona, que a més era de bon veure, estava envoltada per un grup de fadrins i donzelles del poble. Una vegada més resseguia el fil de la història, una vegada més, s'oblidava de les circumstàncies del salt: la missa, la campana, el patró... i una vegada més s'adjudicava tot el mèrit de la volada.

Fadrí: -No ens ho faràs creure, bona minyona!

Minyona: - Us dic que tinc concedit el poder d'anar a raure a les alzines del fons sense fer-me ni una esgarrinxada!!!

I com que el moviment es demostra caminant, ningú no tingué temps de retenir la minyona de la masia de Sau. Obrí els braços com un ocellàs i emprengué el vol sobre l'abisme. L'enterraren l'endemà. El fèretre arribà puntualment a l'església: sense davantal, ni caputxa, ni esclops.