Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'església romànica de Sant Esteve, documentada el 957, fou renovada i consagrada entorn del 1106. Va ser restaurada el 1976 gràcies a la iniciativa dels Amics de Verdaguer i a la banda dreta de l'església hi van instal·lar un bust en homenatge i record de l'estada que el poeta féu en aquesta parròquia entre 1871 i 1873. Aquí, a la rectoria que hi havia a la banda oposada de la plaça, hi va viure uns anys molt intensos, no només perquè es trobava en la primera línia de foc de les lluites entre carlins i lliberals en el marc de l'anomenada Tercera Guerra Carlina, sinó també perquè es dedicà, de nou, després dels primers intents de Can Tona, a redactar L'Atlàntida. Un fragment del pròleg al poema ens pot ajudar a entendre la febre creadora amb què afrontà la tasca, fins al punt d'emmalaltir d'una anèmia cerebral que comportà la seva baixada a Barcelona i, després l'entrada com a sacerdot en un dels vaixells de la Companyia Transatlàntica a fi de recuperar la salut amb els aires de mar.
A l'ombra de sos tarongers, que enciseres me semblaren les Hespèrides, amor de l'antiga Grècia, que feren sospirar tan dolçament les lires de sos poetes! Que esgarrifós lo Pirineu entre les flames, però que temptadores i belles les ones d'or i plata que de ses foses entranyes regalaren! Que gran Hèrcules allargant amb lo sepulcre de Pirene la cordillera a què ha dat nom, batent a colps de clava los gegants de la Crau en la Provença, atuint a Gerió i al líbic Anteu, esparverant les Harpies i Gorgones, i, en son darrer treball, esportellant la muntanya de Calpe, tanca del Mediterrani, i abocant-lo com un riu en la veïna Atlàntida, aqueix pont llevadís que Déu trencà per incomunicar en èpoques de corrupció els mons, tornats a unir en lo més hermós dels segles moderns pels titànics braços de Colon!
Aqueix, aterrant les columnes del Non plus ultra i esqueixant la cortina de la Mar tenebrosa, me semblà la més gentil corona del poema que amb massa coratge gosí empendre, començant-ne d'escriure els primers cants.
Cent vegades volguí recular, com qui entra en una balma esglaiadora d'on ningú ha escandallat los abismes; cent vegades deixí caure, defallit, lo món de mes pobres inspiracions rostos avall, i altres cent vegades, com Sísifo, torní a pujar vers l'alterosa cima lo feixuc pes tan mal midat a mes espatlles de poeta. En eixa lluita terrible en què, vençut o vencedor, sempre era jo qui rebia les espurnes, una malaltia em féu deixar los dolços aires de la pàtria per les ones de la mar, no tan amargues per a mi d'ençà que bressaven mos flairosos somnis, i amb càntics i música m'hi cridaven hermoses visions de jovenesa. Passaren falagueres o aterradores davant mos ulls enlluernats, i, caigudes les barreres de mes muntanyes enyorades, mon horisó poètic s'eixamplà com un cel que s'esboira.
Altres indrets de Masies de Voltregà: