R. Saladrigues - 1915 - Bellpuig
Corregué la veu que Mossèn Cinto era a Balaguer i de seguida acudiren a Sant Domingo els catalanistes i amics i admiradors del Poeta a posar-se a les seues ordres, i aixís, en joiosa manifestació se l'acompanyà a visitar la ciutat, per anar després al Santuari del Sant Cristo, a on devíem passar la nit.
La devota Imatge del patró de l'Urgell va impressionar-lo en gran manera; estigué bona estona agenollat mirant-se'l fervorosament i després que sortírem se li preguntà què li havia semblat.
—Molt bé, molt bé, li he demanat perdó per haver-lo cantat tan malament en l'himne de la Romeria.
Mossèn Sebastià Armenté qui n'era custodi havia enviat a Lleida un amic per a recordar a Mossèn Cinto lo gust amb què se'l rebria en la casa-hostatge del Santuari, i amb això ja està indicat los obsequis de que allí se'l féu objecte, i amb quanta recança se'ns deixaria marxar al dia següent, a rebre los nos menys afectuosos que volia dedicar-li Don Josep Maria Vila i de Rocabruna, on dinàrem després de visitar la basílica de Santa Maria.
Los Jocs Florals de Lleida, si cada any són lo mellor número de la Festa Major, en aquell se notava que tenien quelcom més d'extraordinari. Ben bé ho féu notar l'Alcalde D. Roman Sol i Mestre que no es contestà obrint l'acte amb les paraules de ritual, sinó que féu ressaltar l'altíssim relleu de «la personalitat literària del qui aquell dia honrava a Lleida al presidir la festa i també que el poble lleidatà li devia veneració i respecte per ser Mossèn Cinto una llegítima glòria de Catalunya». Prenc aqueixes paraules d'un periòdic de l'època, La Comarca de Lleida que continuava dient: «A l'avançar per a llegir son discurs presidencial l'eminent poeta, una tempestat d'aplausos va ressonar enèrgica i vibrant per tot los àmbits del teatre: tothom posat de peu aplaudia amb fe i entusiasme quines demostracions se repetiren al mig i al final del discurs....» lo discurs de Mossèn Cinto que fou un cant a Lleida patriota i cristiana, devota de la Mare de Déu en lo temps antic i actual.
Amb aquella festa tingué dos sorpreses literàries, una fou la poesia guanyadora de la «flor natural» de Mossèn Anton Navarro titulada En lo cim del Pirineu, en la que hi vegé l'obra afortunada d'un poeta nou que demostrava ben bé estar sadollat del poema Canigó. L'altra fou la de conèixer tota la rica varietat de nostres cançons de collir aulives, de ronda i de pandero que jo vaig presentar a certamen, per a demostrar-li que havia escoltat la recomanació que em tenia feta de recollir tot lo folklore d'Urgell. [...]
Com és de consuetud, aquella nit s'obsequia al President dels Jocs Florals i als autors premiats amb un sopar en la Fonda d'Espanya, i a l'hora del xampany s'alçà el poeta Don Magí Morera i Galícia per a dir d'aquella manera que ell sap fer-ho, tot aquell goig que sentia Lleida d'hostatjar a Mossèn Cinto. Brindà igualment Don Frederic Renyé testimoniant al Poeta l'afecte de Lleida i sos devots, fent notar que mai aquell acte havia cridat a tanta gent com aleshores que hi tenien al cantor de L'Atlàntida.
Quan al dematí següent de sa arribada a Lleida, hagué celebrat missa, sempre acompanyat de nombrós seguici, volgué el Poeta saludar al Sr. Bisbe de la Diòcesis Dr. D. Josep Messeguer i Costa. Amb quina afabilitat va rebre'l i va abraçar-lo! Li féu avinent la seua admiració per ses hermoses poesies sempre tan cristianes, i sempre tan plenes d'amor per la Verge; li digué, que els hàbits episcopals li privarien el plaer de anar-lo a escoltar als Jocs Florals, no per la institució literària que veia créixer i fomentava amb gust, sinó per celebrar-se en un teatre. Ell, no privava a cap sacerdot de anar-hi, mes no vull que es digui—afegí—que han vist al Bisbe de Lleida en un teatre.
Després pujàrem a visitar la Catedral vella, que Mossèn Cinto somiava i estimava per la gloriosa fita que assenyala en la història de l'art català. No es feia l'erudit en matèria arqueològica, però sabia admirablement apreciar totes les belleses de una portada romànica, de una cresteria gòtica, d'un arabesc historiat, i distingia perfectament los matisos d'una transició d'istil. I en la vella, superba i gloriosa catedral que començada a primeries del segle XIII aportà a la construcció totes les filigranes de l'art romanicobizantí influenciat pel mudèjar en los motius ornamentals, fins arribar a les darreres floridures del gòtic del sigle XV, be es pot dir que hi tenen representació totes les escoles i totes les tendències; per això és més de doldre que una tan incomparable iglésia no estigui novament oberta al culte catòlic i per això és tan d'alabar los esforços que ha vingut fent la intel·lectualitat lleidatana per a retornar-la a l'art de la pau, quan ara és enlletgida per l'art de la guerra que hi té son alberg.
També Mossèn Cinto que anava encisant-se davant de les inimitables portes dels Infants i dels Apòstols, del claustre admirable, i de tants i tants capitells, rosetons, claus, arcs i cornises com embelleixen la Seu antiga, tenia paraules de planyença veient seccionades les naus que priven d'admirar tanta grandesa.
Pujarem també al campanar que com n' ha dit son poeta es
...fet per titans
o per hòmens de raca gegantina,
a fi de poder-li mostrar lo panorama que domina, que com gaires de Catalunya pot calificar-se d'esplèndid, i ja guanyats los 76 metres que el separen del pla de la Catedral, des de dalt de tot del campanar de Lleida passà moments deliciosos estudiant lo paisatge: ara enlluernant-se amb l'argentada cinta del riu Segre, ja seguint lo massís de fruiterars i bancals de l'horta que el festonegen, per a fixar-se després en les tossalades de les Garrigues o el gran pla d'Urgell.
Se li mostrà la llunyana silueta del Pirineu, la més propera del Montsec, lo Segrià, la perspectiva de la Llitera, dels Montnegres, és a dir tot, i a tot prestava Mossèn Cinto atenció, i tot l'admirava ...
En un moment de pausa s'ajupí a collir un brot florit de panigroc, mallola, panicrostes o camamilla borda, que amb tots aqueixos noms és coneguda aqueixa pelosa anthemídea que per vegetar en tota mena de terres fins viu en aquelles altures. Mes lo campaner digué a Mossèn Cinto:
—¡Que fa! llenci aqueixa flor que es tornaria cego.
—Ai! ai! feu lo poeta clavant-hi més fixa la mirada, això en diuen?
—Si Senyor.
Mes ell, en lloc de desprendre-se'n la retingué més presonera en la mà, mirant fixament aquell jóc flosculat que s'apreta per a formar botons daurats amb corona blanca, n'apartà després la vista per a dirigir-la Orient enllà cap a la immensitat, cap allà on sa fantasia devia haver volat, si ens atenim al espurneig de la flama genial que semblava guspirejar en sa mirada. Tots nos reteníem l'alè, tement profanar aquell sagrat moment; i àdhuc lo campaner, bocabadant, se'l mira va estranyat. Torna e1 poeta a nosaltres i sense mirar a ningú digué com fent un repàs mental:
—Heu dit que aquesta planta fa encegar al que la toca, veritat?
—Sí senyor.
— Molt bé, molt bé, repetí fent anar el cap en senyal d'assentir, mentre es treia una llibreta de la butxaca i la hi col·locava cuidadosament.
Després, si, mirant-nos a tots digué:
—És curiós, és molt curiós! afegí guardant-se la llibreta.
Qui ho pogués saber lo que aleshores va somiar despert!
Acompanyat de ben nombrosa comitiva on hi figuraven les autoritats i representació de totes les forces vives de Lleida, se dirigí al poeta a son hostatge, a casa de D. Frederic Renyé, que mentres Mossèn Cinto estigué en la capital del Segre, semblava que s'hi guanyés jubileu de tantes visites com rebia a totes hores.
No hi fa res que a l'estació hi hagués anat tothom, allí a l'andén amb la natural confusió, ningú es donà per satisfet, i durant los dies que va ésser a Lleida sentí ofertes generoses, i paraules plenes de admiració, que el tenien contentíssim.
Però, ell volia aprofitar lo temps veient lo més notable de Lleida, i en un moment que aquella tarda minvaren les visites se els digué que Mossèn Cinto tenia d'anar a veure l'Acadèmia Bibliogràfica Mariana i allà l'acompanyàrem una colla.
Al traspassar lo vestíbul i veure-hi l'estàtua de Don Lluís Roca i Florejachs tingué per ell paraules de gran afecte, puix sabut és que l'estimava, com n'és testimoni lo record que li dedicà en lo discurs dels Jocs Florals al següent dia, com igualment la poesia que endreçà a la seua mort, en la que li diu:
Que dolç es quan altres te diuen adéu,
cantor de la Verge de angèlica veu,
lo dir-te arreveure!
Compara la tristor d'aquesta vida amb la felicitat de la glòria, i acaba:
Allí dalt floreixen uns altres rosers,
allí dalt verdegen uns altres llorers,
jo en sento enyorança.
Puix tu t'hi regales, Lluís estimat,
espera-m'hi a l'ombra d'eix arbre sagrat,
que el viure ja em cansa.
L'Acadèmia Mariana li arrencà sovintejades mostres d'admiració; això de que la Mare de Déu, tinga, no sols una iglésia, sinó, un palau rodejat de jardins, un museu, una impremta, per a que Lleida oferís una prova més d'amor a María, l'alegrava «¿Perquè la fundà?—n'ha dit. —Per enviar a tot Catalunya i a tot Espanya lo perfum d'aqueix Lliri immaculat que hi floreix encara. Des de llavors ella és la turiferària i ensems la cantora, i no sé si diga la mestra de capella de la Verge, puix ella es la que prega, i obliga a cantar-la als trobadors del regne, convidant-los a guanyar exquisides flors d'argent i joies d'or en lo torneig anyal en honor de María.»
Quan se li mostrà la Biblioteca i se'l convidà a escriure quelcom en l'Àlbum de l'Acadèmia, hi posà aquestos versos:
Maria
al cel guia
per camí e flors:
anem-hi,
volem-hi
cantant sos amors.
Al dematí següent que era divendres, anà el Poeta a celebrar missa en l'oratori de l'oratori de l'Acadèmia Mariana de Lleida i com va preguntar-nos si era gaire lluny lo Seminari que el Sr. Bisbe li havia recomanat visitar, vulgué anar-hi.
Recorregudes totes ses dependències se li presentà l'Àlbum, pregant-li que hi escrivís un pensament, i Mossèn Cinto va posar-hi aquestes ratlles:
«Un Seminari és un planter; sent, doncs, Lleida la ciutat de Maria, aquest hermós Seminari és lo planter de Maria, i sent son planter, ella el regarà, ella e1 cuidarà i farà sortir-ne belles flors. =Diada de Sant Pasqual Baylon de 1901= Jacinto Verdaguer= Pre.»
Catorze anys més tard he trobat sacerdots que aleshores n'eren seminaristes, i m'han recordat les paraules transcrites i la bella fita que assenyalà l'anada de Mossèn Cinto al Seminari.
En sortint, se l'acompanyà a la capella de Sant Jaume Apòstol recontant-li la tradició lleidatana del «Peu del Romeu», i aquella tarda anà a visitar lo Convent Asil de Mossèn Arqués en la partida de Rufea.
Entre nou i deu del matí del dia següent sortíem cap a Balaguer. Dient que un trajecte de 28 kilòmetres vàrem fer-lo en més de quatre hores, se comprendrà la lentitud amb què anàvem. És degut a que Don Frederic Renyé volgué portar-nos-hi en la seua tartana i menant ell mateix un cavall castany que tenia molt bon hermosa estampa i ple de sang, però la briositat del qual refrenava el seu conductor quan la bèstia volia trotar massa. Estava doncs, Don frederic, prou enfeinat per a cuidar-se de nosaltres i nosaltres prou a plaer per a que ens sapigués greu. Una conversa de mes de quatre hores amb Mossèn Cinto, bis a bis, allí en l'estretor d'una tartana, podeu comptar si em vam dir de coses!