El volum humà de Benidorm és inversemblant. Hi ha gent arreu, acaramullada, en situació de caminar, seure o jeure. Una quantitat esgarrifosa de persones. De cotxes, val més no parlar-ne. I paletes, turistes, cotxes, ràdios, dimonis, tot plegat arma un aldarull inaguantable. El personal, la pols, la calor i el soroll són nefastos. És clar que donen pessetes. El poble sembla a punt d'explotar. Vessa. Si no el descongestionen, rebentarà. No en dubteu. Però, en lloc de fer-ho, el carreguen més, amb festivals de cant i altres mandangues.

A llevant i a ponent té platges dilatades, de corba fina, arena al seu punt, poca fondària i aigua de temperatura agradable a l'estiu i a l'hivern. Sembla que Benidorm és el punt on el sol dóna preferència en aquest litoral. De fred, tampoc no n'hi fa, diuen. Calor, a senallades. Els vents que més hi toquen són els del sud, càlids. El portet és petit, està bé. Hi ha moll especial per a canoes de gent rica. S'agraeix. Entre les dues platges, s'aixeca el morro del Castell, un pedrot abrupte, ara civilitzat per a ús d'estiuejants i que domina una panoràmica quilomètrica, de paisatge sense estridències. Per terra, amenaça Puig Campana.  [...]

Davant Benidorm, l'Illa, un promontori fet a talls, aspriu i rogenc. Té uns quatre-cents metres per dos-cents i porta llum. Les embarcacions petites el poden abordar tranquil·les; les grans, amb precaucions, pels baixos. Quatre milles i mitja avall, als dos-cents divuit graus, s'hi aguanta una boia gran, negra: assenyala el naufragi i derelicte d'un vapor italià. Amb mal temps, sembla un animalot estrany.

Les cases del poble s'allarguen damunt la cresta de la muntanya. Vallvidrera va rebre embranzida i caràcter cap al tombant de segle, directament de la puixança burgesa de la gran ciutat, segura en les seves fàbriques tèxtils i engrescada en la reconstrucció del país. Aquí, hi visqué Prat de la Riba, hi venien Santiago Russinyol, Miquel dels Sants Oliver, Joaquim Folguera... Llavors Vallvidrera és una colònia d'estiueig i les cases adquireixen formes modernistes que encara perduren en moltes façanes, carregades de rajoles multicolors, d'aspiracions gòtiques a base de maó, d'arcs mig bonyeguts. L'estació del funicular és un templet que imita Gaudí, un Gaudí, però, pacífic, en to menor.

Les postes de sol, a Vallvidrera, són sempre un espectacle prodigiós, viu, tan repetit com inèdit. La muntanya de Vallvidrera, més de tres-cents metres d'altura dominant Barcelona i la mar, s'enfronta terra endins amb una teoria de valls i puigs que se succeeixen, imperiosament verds, fins a les llunyanes i abruptes elevacions del Montserrat. Si el dia és clar, amb aires del Montseny, es veu el monestir montserratí, a mitja muntanya, pàl·lid entre blavor esclarissada. Des d'allí, arriba fins a Vallvidrera, travessant el Vallès, un ample corredor na­tural, per on baixa el vent rascant els cims vallvidrerencs per estendre's, obert, damunt Barcelona. O pugen les brises marines, bufant carena amunt. Sobre l'esquena de Vallvidrera topen els vents, passen aspres i violents i els ocells lluiten, batent ales, per no ésser arrossegats. O arriba un oratge suau, lleu, sempre fresc. Vallvidre­ra és lloc ventós.

I aquests vents, amb el seu continu arrossegament de núvols, crea els capaltards i uns cels de ponent de coloracions fabuloses: grisos delicats sobre un blau tènue, de lluminositat taronja; roigs al·lucinats, de pinzellada feréstega; blaus foscos sobre fons de morats a penes insinuats; negres sòrdids, tancats; acumulació de blancs, límpids núvols; caramulls de masses tètriques; cabdells lleugers, esblanqueïts; gases només insinuades... I davant la visió, volta el molí de vent de Mont d'Orsà, pacífic o frenètic, volta.

En una façana del carrer Corberes, la carretera que travessa el poble, hi ha un rellotge de sol entre maons i mosaics, i

presideixen uns versos de Miquel dels Sants Oliver:

De pressa fugen les hores,

de pressa, i no tornen més.

Aprofita l'hora

dels encants primers;

afronta l'hora

que no torna més!

Tot el poble té aquest encant suau, evocador, dels versos del poeta illenc, un aire nostàlgic i bell, dolç.

Si el vent és del nord, del Montseny, una claredat diàfana proporciona a l'atmosfera aquella portentosa nitidesa que permet —Montserrat, a mitja muntanya...— apreciar cada detall, cada edifici de Barcelona, allí sota: els carrers, els terrats, miniatures de relleu evidentíssim i amb colors on predomina el blau i el vermell. La faro­la del Llobregat, un vaixell. La llarga fortalesa de Montjuïc. D'un terrat, un nen amolla un estel.

A la nit, per entre les valls i la planura llunyana del Vallès, brillen llums. Llums solitàries, grups de llums, immòbils i guspirejants. A vegades, una corrua de llums camina, imprecisa: és el tren. Llums que són, entre els blocs negres dels boscos, com una mena d'il·lusió temorenca i indefinida. I davant, l'extensió lluminosa, titil·lant, de Barcelona, milers i milers de minúsculs calius, una mar fantàstica, alegre, rutilant. Un espectacle que, si fa boira, queda submergit, aquós.

Dins l'hivern, envaeixen la muntanya sobtoses descàrregues de boira, que omple el poble de fantasmagories flotants, humides, diluint els perfils de cases i per­sones. Balla la boira, esvalotada i grisenca. De cop et salta un gos davant, borda espantat, fuig. S'alça una columna de boira sota els fanals de la plaça de Pep Ventura. Se sent el soroll del funicular, que puja de Barcelona, i s'entreveuen les finestrelles il·luminades, gairebé simples reflexos.

Devora les torres finiseculars n'han construïdes d'altres que continuen essent de propietaris barcelonins que pugen cada estiu. Els homes van i vénen de la feina, les dones vesteixen amb guarniments d'elegància vilatana, els nens armen un guirigall animalesc. Ara netegen i ordenen la part de muntanya que dóna a les Planes, obren camins i fabriquen torres amb jardins, més luxoses. El Tibidabo es veu al fons, lleig i sorollós, i a les nits s'il·lumina la basílica, il·lustre pastanaga, i uns altaveus expel·leixen càntics i resos.

El drug-store anomenat "Drac", al carrer barceloní de Tuset, està en la tradició del país: és un cafè-restaurant i sala de festes català. Jo hi vaig anar una nit d'atmosfera clara i freda, lluna gairebé plena, i cel d'una blavositat delicada i lluminosa. Els carrers de la barriada eren deserts, i hi deambulava un sereno d'aspecte marcial.

I això del "Drac" funciona. Vull dir que, de sobte, ha estat fabricada una sala de festes i que rutlla comercialment. En lloc de contractar cantants cabelluts i napolitans o d'altres, igualment cabelluts però francesos, es nodreix d'un escamot de membres de la nova cançó catalana. El fet és important, penso, ja que es tracta com si el món dels cantants s'institucionalitzés. No són ja els festivals esporàdics, per bé que a vegades resultin magnífics, ni tampoc la difusió dels discs, en ocasions vasta. Aquí és la prova de cada dia, de cara a un públic de sala de festes que paga trenta-cinc duros per un whisky escocès i que té ganes de ballar una estona sota la llum esmorteïda. [...]

Al "Drac", a la cova, no hi trobareu, però, entre l'assistència, aquells senyors que voregen la quarantena, de bigoti ben retallat i un principi de calvície, que van en grup i fumen amb petulància, que riuen amb una copa a la mà i saben moltes coses sobre futbol, automòbils i temes de revista il·lustrada, com, per exemple, l'emirat de Kuwait o les fugues cèlebres del penal d'Alcatraz. Són senyors de càrrec burocràtic o funcionaris oficials. Tampoc no s'hi veuen els matrimonis més o menys burgesos, enriolats ells, i elles vermelles de galtes, que solen anar guarnits de visita dominical i tenen els tremolors dels qui corren una gran aventura. Ni tampoc hi trobem senyores escotades, de mirada orgullosa i collarets de cristall de roca, acompanyades de senyors de fosc i corbatí, encenedor d ' or. Al
"Drac", seguint aquesta línia, no hi figuren tampoc, entre les atraccions, senyoretes més aviat grassones, que van, diguem-ne, amb un vestit de bany i piquen l'ullet emetent cançons d'ingenuïtat xopa de dobles sentits. El "Drac" no és, en definitiva, el clàssic cabaret —que no és detestable, compte. [...]

Això era a la sala de festes, com deia. Es tracta d'un soterrani quadrangular, la major part del qual és ocupat per tauletes en semicercle al voltant d'una pista diminuta darrera la qual s'alça el cadafal de l'orquestra. El local ha estat decorat amb gust, i té unes certes pretensions vuitcentistes, diuen, a base de seients envellutats i globus voluminosos penjats del sostre. En un costat, un bar amb provisió abundant.

La part de dalt, a nivell de carrer, és el bar-restaurant d'urgència-cafè. Un lloc que queda excel·lentment muntat. S'hi combinen elements tradicionals i moderns: rajoles de voravia al terra i vaixella de la Bisbal a la barra, amb taules de bastiment de ferro colat i llums de sala de billars. Serveixen des de botifarra de la Garriga amb mongetes fins a pernil dolç amb salsa americana. El servei, a tot l'establiment, és eficient.

Hi ha, després, aquí dalt, una mena de trones o botiguetes, que governen senyoretes d'educació agradabilíssima, i on venen llibres, discs i objectes de regal. És magnífic.[...]

A la pista de la cova s'efectuen cada nit dues passades d'atraccions. El vespre que vaig acudir-hi, un d'aquests números sobresortia en l'espectacle: els "Joglars". Eren dos homes i una dona, joves, vestits amb una malla negra i amb la cara pintada de blanc. Van fer tres historietes: dos bombers que van a un incendi, un senyor que vol fer una truita i, per últim, una sàtira de l'amor a través dels temps. Les dues darreres eren veritablement gracioses, vivíssimes. Aquests "joglars" dominen el gest, l'expressió d'una manera superba. No sé quin deu ésser llur grau de perfecció artística, si hom els compara amb altres grups mímics, però tenien traça de posseir una categoria internacional.[...]

L'últim de la sèrie era Guillem d'Efak, que fa una carrerassa com a cantant. Canta un tema sobre un amor exaltadament febrós, un altre d'una noia espavilada a la qual agradava un cotxe americà, una tercera que explica l'ajusticiament al garrot d'un manacorí que es deia Jordi Roca i, al final, una cançó d'esperit desgraciat i pidolaire composta per negres del Mississipí. Guillem d'Efak té una veu de tro i canta i recita interpretant la lletra d'una manera teatral, barroca, dins l'escola del difunt Enric Borràs, amb profusió de gestos i d'inflexions de veu. Té una carota molt feréstega, que sap explotar divinament: li llancen un focus vermellós o blavenc, no ho recordo, al rostre, que ell belluga i contreu amb múltiples gestos, amb un moviment de llavis exorbitant, llavis de morros gruixidíssims, i amb molt joc dels seus ulls grossos, plens i espavilats. Ell procura de repetir que és negre —la seva mare era de la Guinea, i en Guillem té un físic negroide, sens dubte—, però jo no l'hi veig. Més ben dit: em sembla un típic pagès de Manacor, el seu poble, un home vitalista i extravertit, mallorquí de cap a peus, que actua de cantant a la clàssica manera com a l'Illa s'interpreta el teatre: una forma directa, eloqüent, de carregat accent en el sentimental, amb un punt d'ingenuïtat. Per a mi Guillem d'Efak és un típic mallorquí, crec. La seva actuació agradà molt.[...]

La funció durava fins a quarts de quatre, però jo en vaig sortir abans, ja de matinada. M'ho vaig passar bé, i, com ja he dit, aquesta semblava la impressió general. El "Drac" és, per definir-lo, un ambient molt agradable. Li falta, encara, perdre tanmateix una mica del que en podríem dir to casolà. Però tot just comença, i esperem que un dia rutllarà absolutament.

Saltada la desembocadura del rierol Vinalopó, s'entra dins les esglaiades llacunes de l'Albufera d'Elx o de Santa Pola, de geografia anàrquica, solitària. També s'hi fa la sal, en extensions o munts de blancor quasi artificiosa, guspirejant. La traginen amb vagonetes estirades per lentes, fermes parelles de bous. La gent que hi treballa presenta el tipus menjat, les faccions consumides, el posat esquerp, que es dona a les salines comunament, no comprenc per què. És estrany: també s'hi barreja algun anormal, que us observa amb expressió concentrada. Dins l'esplendor de llum i blanc, produeix una angúnia sobtada i aclaparadora.

Una quantitat immensa d'ocells voletegen pels estanys i entre les herbes flàccides. Hi ha flamencs, amb la seva esvelta elegància; garses, de camallarga negror; gavines, que aquí semblen vulgars; zancarues —nom del país, que absorbeix les d en les paraules que la tenen en la seva terminació, i que són com els flamencs, però molt més petits: tenen un cos magre i gràcil, blanc, i cames llargues i vermelles. Pul·lulen a grans estols, pescant i fent els nius entre la brossa.

Santa Pola és el nucli urbà que dona una impressió més viva, en aquesta zona. Els seus habitants no passen dels sis milers i té un territori municipal petitíssim. De l'antigor, Santa Pola és autènticament un port: la gent menja de la mar. I de la sal i ara del turisme, factors també lligats amb la mar. D'hotels, és pobre, però té força estiuejants i una sèrie de construccions aparatoses en marxa que fan créixer la vila amb rapidesa. Pels carrers, s'hi manifesta un aire turístic pur, compost per una mena d'estat entre d'improvisació i de festa major. Veig  un lloc únic i irrisori on es venen novel·les i revistes: la gent no tira a catedràtica.

Trobem una fàbrica arquitectònicament remarcable: una fortalesa quadrada i vasta, amb una plaça central assolellada i amable. Encara que reformada, les pedres tenen anys i una bella rusticitat mig casolana. Forma part del poble i dins la plaça hi ha, a més de la Guàrdia Civil, botiguetes. Fou bastida el cinc-cents, llavors de tot allò de l'Ímperi i del sol que no es ponia, mentre al Mediterrani ens moríem de por i de cops de simitarra musulmana. A Santa Pola, al meu poble mallorquí, a qualsevol punt del litoral, la van passar negra.

El port és al cul-de-sac de la badia, a l'abric del cap del mateix nom. Així, queda a resguard dels vents des del NE al ESE, o sigui: gregal, llevant, xaloc i els seus derivats. És oberta, en canvi, als que van de l'ESE al SSO, és a dir: del xaloc al llebeig, passant pel migjorn. Però també amb aquest temps és arrecerada, la badia, i a causa del fons, que és d'arena i algues i una profunditat que va dels sis als setze metres, que aplaca els temporals, els frena. Enmig de les aigües tranquil·les del port, a penes s'hi mouen moltes embarcacions fondejades. Cap al tard, l'entrada dels estols de barques de pesca té un pintoresquisme acolorit i mogut. El port tot és una meravella de regust mediterrani, brillant i lluminós, plàcid i promiscu. Els mariners van aparatosament vestits de mariners: mal afaitats, roba vella i fosca, aspecte patibulari.

Arenys abundants s'allargassen pels costats de Guardamar, plans o en forma de dunes, on creix una multiplicada vegetació de pins, palmeres, salzes, eucaliptus. El poble era afectat de temporals d'arena, que l'enterraven i tot. A base de vegetació, han impedit que el sorrim s'esvalotés. A més, dóna frescor, cosa apreciable en aquesta costa tan assolellada. També comencen a abundar els horts, on es veuen els primers tarongers, amb el vermell aigualit i brillant de les taronges.

A la vila hi ha un parc extens, ornat de dunes on salzes probablement romàntics es desmaien. La floresta dóna a la població un aire reposat i senyorívol que contrasta amb la insignificança —estèticament parlant, i també en qüestió de pedres historiades— de l'indret. L'hosteleria és com a Torrevieja. La platja s'estira, deserta i plena de còdols, amb casetes de fusta de coloraines i indiscutible vulgaritat. Fa calor i ha sortit el sol, que cau rutilant damunt un estol de barques varades. La visió, malgrat el seu adotzenament, té una mena de força vital curiosa. Tot el País Valencià més o menys ric tendeix al barroquisme, a la cridòria, al moviment i al multicolor. Però una vida grassa, sana, adolescent, el salva sempre. El tipus humà dels horts n'és la manifestació típica. Ara la gent té més greix que a la part murciana i més espatlles, i una gran expressivitat de gest, contundència en el parlar. Guardamar ja és València, o Alacant, tant se val. La gent parla català, claríssim i dialectalitzat.

Crec que els mariners d'aquest tros de costa poden agrair d'haver-se inventat el motor: amb vents de fora no els seria gaire fàcil, anant a la vela, de guanyar terra. Els pescadors tenen vivers, on es belluga peix blanc i crustacis. Si no fos pels fons de fang, tindria més categoria, aquest peix. Les anguiles, en canvi, estan més en el seu element, i juntament amb els llagostins constitueixen la glòria de Guardamar. La gola del Segura és propícia a aquestes bestioles.

El Segura, que ve de Jaén, és un riu minso, a l'estiu. A l'hivern, a vegades porta torrentada. Les seves aigües formen una barra d'arena i còdols davant la gola, que s'obre enfront de la costa i s'endinsa un terç de milla. No té una situació escrupolosament fixa i sembla que al llarg del temps ha estat la causa de la formació de La Manga, o sigui la màniga que tanca el Mar Menor.