Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest és un carrer ple d'història, o d'històries. En aquesta casa va néixer Guillem Viladot. Aquest fet, li dóna peu per acompanyar-nos en un viatge en el temps per retrobar tota la vida que hi va bategar: el barber Martorell, el sabater Mir, l'estanquer Arturo, la fàbrica tèxtil de cal senyor Magí... Podem complementar la lectura amb una breu prosa que rememora records de quan era infant encisat pel cicle vital de les arnes.
Som al carrer de Sió, Urc, al carrer major del poble. La part més important del comerç és aquí, o gairebé. Si més no la més entranyable. Potser és la memòria que actualitza un passat que magnifica el present. Cansaladeries, drogueries, merceries, estancs i fins i tot uns telers de gèneres de punt. Per què, Urc, s'hi venien tantes espelmes i ciris en aquest carrer? També hi havia un sabater que tocava el clarinet. L'Urc no para d'ensumar les cantonades dels pilars. Deixa'm recordar com a banda i banda hi havia coberts i com hi passejaven els vilatans al capvespre. S'hi feia política, s'hi festejava, s'hi feien amics nous. Aquests coberts encara avui serven aquell fat que embruixa la gent. Aquest cafè, Urc, el regentava un cacic que va ser molt important i contra el qual es va cometre un atemptat en un temps que alguns polítics, o els seus corifeus, portaven a la faixa un revòlver per comptes d'un roc. I una mica més amunt hi havia un cafè cantant on es jugava al monte i on les ballarines ensenyaven generositats privades. I davant per davant, hi vivia un estanquer i cobrador de la llum que els dies de carnaval sempre es disfressava de dona. L'Urc es diria que se sent atret per la memòria que faig d'aquest carrer. Es el meu carrer, saps? En aquesta casa, que ara és una caixa d'estalvis, hi vaig néixer jo, al segon pis. La meva mare va tenir vuit fills i en van sobreviure quatre. Sovint hi somio: les habitacions fosques, en una de les quals, la de l'avi, sempre hi havia xocolata a la tauleta de nit. Aquest carrer, Urc estava ple de trulls i els dies de la verema tot anava de raïms i dels seus sucs. Piar [trepitjar] era un espectacle entre higiènic i eròtic. A més els raïms també es penjaven als balcons per poder-ne menjar hivern endins, sovint fins per Nadal. L'Urc, tot d'una, s'atura i fa com si guaités algun objecte remot. De tant en tant ho fa, això. Quins records, fixacions, imatges deuen revifar-se dins seu? O tot és en un present sempre igual a si mateix? Sempre el temps Urc. De fet esdevé l'únic misteri que ens envolta. Estar, o ser, en el present d'ara, és saber que tu i jo tenim mesura de tot. En aquesta pastisseria hi havia una barberia. El pare i el fill eren músics. Jo hi anava a tallar-me els cabells i a fer amistat. Anar a cal barber era estar al corrent de tot el que passava al poble.
La guineu
Si algun vespre em quedava sol a casa, me n'anava a la saleta del piano a veure la guineu que havia caçat el mitger i que el pare havia fet dissecar.
Encenia el llum i m'asseia davant l'animal i li guaitava la boca, que sempre tenia oberta, per veure com d'ella en sortien les arnes. Si no ho feien de seguida, m'aixecava i tustava l'esquena de la bèstia. No fallava mai: al cap de poc sortien les petites papallones i, ja fora, s'enfilaven cap a la llum, fins que gairebé tocaven la bombeta, al voltant de la qual no paraven de girar.
Tot allò em semblava lògic i normal. Al capdavall, pensava, les arnes només són trossets de l'ànima de la guineu.
Altres indrets de Agramunt: