En aquest indret acabava el poble. Sembla que les petites cases que fins ara hi restaven eren habitacles supervivents al servei de l'antic castell. D'aquest, ara, només es pot veure el pedestal d'argila que el servava.

Aquest és un carrer que evoca un temps molt reculat. Al capdavall, aquest temps es concentra en una veritable relíquia: el Portal. El Portal ja no existeix; en tot cas, en resta un tros de muralla damunt del qual es recolzava l'arc del portal, sembla. A la primavera, a la seva capterrera, hi neix el lliri blau que l'heràldica ponentina ha incorporat al seu patrimoni. A l'altra banda de la muralla, hi ha la plaça de l'Escorxador. De nit, les pedres, els arbres, la gespa i la llum groga inventen una màgia entranyable. I em descuidava una cosa: el silenci. Mentre escolto, l'Urc no para de voltar. A cops, però, es para en sec i s'asseu vora meu i, com jo, resta aspectant. Aquest és potser, l'indret de Riella on es percep més bé la temporalitat, és a dir, el temps sense temps, o sigui un temps sempre distint a ell mateix, amb un sentit nou.

Quan es tracta de sortir al carrer, l'Urc es posa literalment histèric, vull dir que demostra una eufòria que a cops resulta fins i tot agressiva. Davant de casa, el carrer de Sió fa una colzada i el vial recte que n'hauria de ser continuació canvia el nom: és el carrer de Vila Vella. A cops, segons la bonhomia del batlle de torn, se n'ha dit Vila Bella. En aquest carrer hi vivia un manescal que jo, amb dos amics meus, vaig ajudar a ben morir. Un que, era metge, procurava, amb les mans, de retenir-li la llengua per evitar que l'ofegués. Així donava temps al capellà, l'altre amic, que no parava de dir: «Senyor Pep, senyor Pep, oi que es penedeix de tots els pecats?» El senyor Pep, per tota resposta, emetia una mena de ronc. Jo, en aquella cerimònia, servava un santcrist de llautó muntat en una creu de fusta al peu de la qual es podia llegir: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida». A les dues de la nit, l'Urc s'hi atura uns instants i diposita unes gotes d'orina al llindar de la porta. [...]

L'Urc es posa a caminar i jo, mecànicament, el segueixo desfent el carrer de Vila Vella. Ens aturem davant de casa i, sense saber molt bé per què, contemplem com el carro de les escom­braries passa carrer de Sió avall. Potser alguna cosa nostra se'n va amb ell, sense voler, sense saber. Dejuns de la deixalla, la gosseta i jo entrem a casa. L'Urc salta plena de joia, perquè sap que aquest és el seu palau on són complagudes totes les seves necessitats. Dalt, a l'estudi, al cap d'una estona, gira un disc i sona la veu de la Bàrbara Streisand que canta «Beau Soir», de Claude Debussy.

Som al carrer de Sió, Urc, al carrer major del poble. La part més important del comerç és aquí, o gairebé. Si més no la més entranyable. Potser és la memòria que actualitza un passat que magnifica el present. Cansaladeries, drogueries, merceries, estancs i fins i tot uns telers de gèneres de punt. Per què, Urc, s'hi venien tantes espelmes i ciris en aquest carrer? També hi havia un sabater que tocava el clarinet. L'Urc no para d'ensumar les cantonades dels pilars. Deixa'm recordar com a banda i banda hi havia coberts i com hi passejaven els vilatans al capvespre. S'hi feia política, s'hi festejava, s'hi feien amics nous. Aquests coberts encara avui serven aquell fat que embruixa la gent. Aquest cafè, Urc, el regentava un cacic que va ser molt important i contra el qual es va cometre un atemptat en un temps que alguns polítics, o els seus corifeus, portaven a la faixa un revòlver per comptes d'un roc. I una mica més amunt hi havia un cafè cantant on es jugava al monte i on les ballarines ensenyaven generositats privades. I davant per davant, hi vivia un estanquer i cobrador de la llum que els dies de carnaval sempre es disfressava de dona. L'Urc es diria que se sent atret per la memòria que faig d'aquest carrer. Es el meu carrer, saps? En aquesta casa, que ara és una caixa d'estalvis, hi vaig néixer jo, al segon pis. La meva mare va tenir vuit fills i en van sobreviure quatre. Sovint hi somio: les habitacions fosques, en una de les quals, la de l'avi, sempre hi havia xocolata a la tauleta de nit.  Aquest carrer, Urc estava ple de trulls i els dies de la verema tot anava de raïms i dels seus sucs. Piar [trepitjar] era un espectacle entre higiènic i eròtic.  A més els raïms també es penjaven als balcons per poder-ne menjar hivern endins, sovint fins per Nadal. L'Urc, tot d'una, s'atura i fa com si guaités algun objecte remot. De tant en tant ho fa, això. Quins records, fixacions, imatges deuen revifar-se dins seu? O tot és en un present sempre igual a si mateix? Sempre el temps Urc. De fet esdevé l'únic misteri que ens envolta. Estar, o ser, en el present d'ara, és saber que tu i jo tenim mesura de tot. En aquesta pastisseria hi havia una barberia. El pare i el fill eren músics. Jo hi anava a tallar-me els cabells i a fer amistat. Anar a cal barber era estar al corrent de tot el que passava al poble.

És plaça o és carrer aquest tros de poble? L'Urc encara exulta i m'omple els turmells de mossecs. Diuen si es tracta d'un costum ancestral que assistia els seus avantpassats navarresos per dominar el ramat agafant les ovelles pel garró. Interpreto aquest gest i entenc que l'Urc intenta de dominar el temps o, si més no, de donar un sentit a l'espai de la nit, o potser fins i tot als meus passos.[...]

Trepitjar aquesta plaça m'emplena de gaudi. Recordo Camus quan diu que «respirar és pactar amb l'Estat» o quan Cioran li replica que «respirar es una aberració fascinant». Jo els parodio amb aquest pensament: trepitjar el meu poble es pactar amb la meva història. Quina història, però? La història del que de debò hem estat, del que ens pensem que hem estat, del que els altres diuen que hem estat? Tot d'una trepitjo un objecte que em crida l'atenció: sembla una moneda. Té un cos petit i pel tacte endevino que l'ús l'ha gastada molt. Mentre la servo amb els dits, ve l'Urc i me l'ha pren. Se l'emporta. No protesto. Ja me l'ha tornarà. Ell sap que és una cosa meva. En l'extrem del sol ixent, la plaça s'eixampla com si volgués atorgar espai a aquesta casa d'estil gòtic civil, exquisida relíquia d'un temps que ha deixat unes pedres que haurien de ser objecte de molta veneració. Una bombeta de l'enllumenat públic s'ha fos.

Aquesta és una plaça perfecta, Urc. El que passa, és que la tenim tan vista que gairebé no la veiem. Però a aquestes altes hores de la nit, o potser de la matinada, i quan no hi ha cap cotxe al carrer, aquest esdevé un espai exquisit. Mentre l'estic contemplant des d'un pedrís de Ca la Vila, m'imagino que James Joyce i Samuel Beckett hi haurien pogut passejar amb el mateix silenci que els acompanyava per les vores del Sena, a París. Per dialogar, estimada Urc, només cal silenci i saber escoltar. Escoltar allò que existeix i que batega mes enllà de les paraules. Perquè no t'ho creguis pas que amb els mots es pugui aconseguir la possessió de la realitat. Només el silenci pot assolir aquest tros de realitat que se'ns escapa. Aquesta plaça, Urc, ha estat testimoni de grans esdeveniments històrics. Les pedres de Ca la Vila podrien parlar de reis, de presidents, de revolucions, de lluites polítiques, de batlles que  han  imposat  l'arbitrarietat  de  la  seva autoritat... Perquè el poder sempre és arbitrari, o sigui que depèn de l'arbitri, això és, de preferir una resolució i no una altra. I el temple parroquial, que a aquestes hores sembla bastit amb transparències ambarines, una barreja de nacre i mel, ha estat, pel seu compte, paradigma triomfant de la fe secular. No saps quin m'impressionarà més de tots els actes religiosos que s'hi han celebrat, en aquesta plaça? Les tres reverències que les banderes i estendards feien la tarda del Corpus Christi davant del Santíssim. Era l'acatament del poder davant del Poder. Una exaltació i humiliació del domini davant el Predomini. Els manadors  que ara fan les lleis, per què l'han esborrat dels calendaris de les commemoracions? És bona aquesta dessacralització, Urc; aquest allunyament del sagrat, és a dir dels emblemes sants que intenten de conduir-nos, a la seva manera, cap al misteri? El professor Oró, un dia, ens deia que tot allò que existeix abans de l'hidrogen, és misteri. "Jo, almenys, no en sé res...", confessava amb humilitat de savi. En aquesta plaça, Urc, s'hi han celebrat els carnestoltes, els tres tombs, les cucanyes... Urc, de sobte, s'aixeca i fuig, però torna i alça els ulls cap a les arquivoltes del temple i es fixa en els nius de les orenetes que ja formen part de les brodadures esculpides pels picapedrers del romànic lleidatà. Una ve­gada, un arquitecte saberut, els féu destruir tots perquè volia les arquivoltes netes...  Destruïren nius i cries... L'art no pot ser el contrari de la naturalesa. Urc es torna a seure prop meu com si li interessés força tot el que rumio.

L'Urc, avui, va net i polit. Amb el pel estarrufat presumeix molt i fins i tot camina d'una altra manera. Em complau de veure'l tan envanit, i no em sé estar de dir-li que és la gossa més bonica del món. I unes quantes coses més. L'Urc sempre m'entèn, i em remercia els mots amables amb grans llepades a la mà. Com si sabes on vull anar, engega a córrer i, al cap d'una estona, me'l trobo plantat a l'entrada del carrer del Castell. Quan comencem a transitar-hi, l'Urc es contorneja com si presumís de ser un ca que acompanya el seu amo antic des del castell fins a l'església. Deu ser més tard, avui, perquè noto una mica de fresca. L'Urc es topa amb un gat i encara que el felí engega a córrer, no fa res per empaitar-lo. Es diria que mes aviat sent fàstic pels felins, o potser és incapacitat per barallar-s'hi. L'Urc, em sembla que és un gos pacífic, que no busca mai raons, i si al seu voltant hi ha massa soroll, s'ajeu pla a terra i amb les potes es tapa les orelles. [...]

L'Urc ha fugit carrer del Castell avall, si bé no tarda gaire en tornar. M'assec en un banc de la veïna plaça de l'Onze de Setembre. És un altre racó entranyable: un espai verd de gespa i arbres de fulla que no mor mai. Al bell mig, hi ha un petit monument, hiperrealista, al torronaire. És artístic aquest monument? És massa real, potser massa supeditat a l'anècdota establerta i al seu monopoli. Com el deu veure l'Urc? L'art és alguna cosa més que un calc d'allò que veiem. Què veiem, però? Si hi ha un daltonisme per als colors, també hi és per a les formes? L'Urc es menja unes herbes. Li faig un xiulet perquè no vull tocar les conseqüències d'aquestes menges laxants. Tot d'una m'entren ganes de trencar el silenci, encara que no sé pas com ho podria fer. Al fons són ganes d'emplenar la nit per a la qual ni l'Urc ni jo no som suficients. Empès per una força, em poso a córrer amb l'Urc al darrera.

En aquest punt, dic a l'Urc, el poble, fins no fa gaire, acomiadava els seus morts. Potser seria millor dir difunts. A partir d'aquí s'encetava el camí cap al misteri. L'Urc no para d'ensumar les bases dels pilars, que queden en aquest carrer com una relíquia. A la portada del meu llibre «Memòria de Riella» hi és fotografiat bellament. De bona gana li diria, a l'Urc: para i escolta. La gosseta m'esguarda un instant com si endevinés el meu pensament. I si mes enllà de la mort fóssim com déus? L'Urc em gira l'esquena i fuig com una massa negra, lluent. Aquí hi havia un cisteller i un forn de pa. A mà esquerra encara s'aguanta una llinda que indica que hi havia hagut un ferrer. Tot d'una sento flaire de cera com si haguessin ressuscitat aquells ciris que acompanyaven els difunts fins aquest lloc on la comitiva s'aplegava ordenadament i amb un repòs que il·luminava aquest espai. Et lux perpetua..., anunciava el capellà durant l'absolta. La caixa podia ser blanca si es pressuposava innocència, puresa, castedat... Del contrari, la caixa era negra, com la culpa. L'Urc regressa esverat, es diria que fugint d'alguna cosa que l'ha espantat. Un soroll? Alguna ombra que s'ha bellugat? Alguna porta que s'ha obert? L'ànima d'algun difunt? Deu ser divertit de creure en la reencarnació. O potser més aviat resulta penós. L'Urc em llepa la mà perquè sap que, passi el que passi, jo el defendré. Les persones, si més no, ens mereixem, en tant que premi, convertir-nos en déus a l'altra banda de la mort.

Et puc ben assegurar, Urc, que de bona gana em quedaria a viure en aquesta plaça tan insignificant. Potser perquè a cops necessitem sentir-nos abrigallats encara que no sabem ben bé per quines coses. Saps, Urc, durant aquest circuits nocturns, allò que tu i jo fem és reinventar el poble. Potser perquè, fet i debatut, només existeix allò que som capaços d'imaginar. Embolcallats, per tant, per la falòrnia. On deu parar, Urc, l'om primigeni que atorgà identitat a aquesta placeta? Per descobrir-ne la màgia caldria que despulléssim els mots fins a convertir-los en l'essència que els origina. Munyir l'escriptura, aprimar-la, bufar damunt els significats immediats i descobrir la memòria de la significació primerenca. No és aquesta la feina dels poetes? Urc no em fa cas; corre d'un indret a un altre sense atendre la meva esma. L'Urc més que mai, té una nit iconoclasta. [...] En una d'aquestes cases, Urc, hi havia viscut un home coix, amb una fesomia que recordava la de Sòcrates, i que sempre feia flaire de farmàcia. Coix com era, una vegada el van venir a detenir vint-i-cinc guàrdies de la república. Quan es produeixen aquests actes, on rau la força, Urc? En els fusells, en les idees? I quan les idees es tornen dures, tossudes, inflexibles, no creus que es converteixen en una mena de fusells terribles?

Aquesta, Urc, és una de les places més boniques de Catalunya i demostra com feien pinya la gent d'aquell temps. A força de simplificar, et diré que aquesta era una plaça de senyors. Un veí n'era tant, de senyor, que no sortia mai de casa ni quan s'hi plantava l'envelat o s'hi ballaven sardanes. Jo, en un racó d'aquesta plaça, vaig aprendre a cantar solfa i a tocar el violí. Els envelats que s'hi plantaven venien a ser una mena de catedrals hedonistes que duraven tot el que allargava la festa major. Mentre hi ballàvem, les famílies ens esguardaven mogudes per l'instint de perpetuació del patrimoni. N'érem tant, de bons, que abans d'incorporar-nos a la ballaruga ens trèiem de la solapa la insígnia d'Acció Catòlica. En un pis d'aquesta plaça hi va existir un petit teatre on em van fer recitar una faula de La Fontaine. Va ser la meva estrena de recitador. Me la sabia molt bé, però va ser un fracàs. Per què a cops, Urc, quedem bloquejats davant allò que coneixem però que som incapaços de traduir en mots? Aquí va viure un cafeter que va ser un gran violinista. Alguns hiverns donava concerts acompanyat al piano. La mainada no hi anàvem mai, però la gent gran en parlava i la nostra fantasia hi afegia tot allò que ens havia estat vedat. Veus allà a la dreta, Urc? En aquest taller s'han construït carros de tota mena i tartanes de gran luxe. Són molt bons artesans, i jo de tant en tant hi vaig i hi trio ferros que m'han de servir per a bastir els meus «objectes de companyia». Veure funcionar aquest taller és una de les coses més singulars que encara se'ns permet de contemplar. Les institucions l'haurien de conservar com una reliquia.

Som en el recinte, Urc, on els xiprers enlairen la nuesa de les persones, la fi dels afanys, la derrota de l'omnipotència. La seva imatge, però, no ens commou mes enllà de l'anècdota perquè, fidels a nosaltres mateixos, continuem estimant la vida i proclamant la memòria de les persones i de les coses que han estat amb nosaltres un himne de llum. Les teves despulles no hi podran entrar aquí. Per poder estar junts en l'eternitat del no-temps, ho he previst tot, Urc, i des d'ara deixo escrit que un cop incinerats els nostres cossos, les cendres siguin esventades des de dalt de tot del Pilar d'Almenara perquè així es puguin perdre per damunt dels timons, dels fonolls, dels garrics, de les alzineres, o perquè es puguin barrejar amb el vol de la garsa, de la perdiu, de la cadernera. I un cop acomplert el testament, puguem descansar plegats en la infinitud del no-res, en l'indret on els mots es confonen, en tot cas amb la remor del firmament. El vent a penes fa moure les herbes que voregen aquests murs blancs i muts.