Claustre

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Obra: Les rutes de Ponent III. La porta del cel , 1989

Immediatament recuperada del trauma que va suposar l'assalt del convent pels soldats felipistes, la comunitat de Bellpuig, que a poc a poc veia re­tornar els germans fugitius, va entrar decididament en una etapa florent. Va coincidir, aquesta revifalla, amb l'accés a l'abadiat, el 25 de juliol de 1728, de l'inoblidable Daniel Antoni Finestres.

De família summament religiosa (tenia un germà canonge a Lleida, un a Girona, un altre de monjo a Poblet i encara un altre de professor a Cervera), el pare Finestres va arribar a Bellpuig després de doctorar-se en la recentment creada universitat segarrenca, fogar que abastiria d'elements valuosos i d'alta preparació les promocions subsegüents d'abats bellpuigencs. Quizá sea la Universidad de Cervera quien haya de apuntarse un tanto en este renacer bellipodiense, constata Corredera, no pas sense gran part de raó. Finestres va morir relativament jove, a 42 anys, víctima en part del disgust derivat del cisma produït en el si de la comunitat per causa de la commutació d'una sanció que anteriorment havia estat imposada a un germà, disgust que li va anar debilitant una salut ja de per si prou malmesa. Els seus escrits, malauradament, van ser cremats per un frare irresponsable, que pretenia així conjurar el perfil d'una possible infecció de la tisi que va acabar amb la vida de l'abat, pensant que calant foc als papers i llibres del difunt aniquilava els microbis. Però unes noves generacions de frares erudits i pietosos vindrien aviat a substituir dignament el restaurador de l'esplendor de Bellpuig. Noms prestigiosos de prudents administradors i formidables estudiosos com els dels pares Caresmar, Pascual i Martí centrarien en el convent de les Avellanes la mirada de tota la Catalunya culta, que emprenia balbucejant els primers passos de la seva renaixença.

Jaume Caresmar, Jaume Pascual i Josep Martí, que havien de compondre la cèlebre tríade de les Avellanes, els frares muntanyencs, com eren reconeguts en els cercles acadèmics i culturals, van si­tuar el monestir en un lloc preeminent en l'àmbit científic, especialment en el camp de la historiografia.

Autor: Mateu Janés i Duran
Obra: De sobirans indrets , 1996

Bellpuig de les Avellanes

 

Un temps, plàcid sepulcre dels sepulcres

dels Comtes d'Urgell, monestir.

Arca bella, guardadora per uns segles

dels vasos mortuoris d'un esforçat llinatge:

sarcòfags primfilats, joies augustes,

pedra esculpida en randa subtil, obra de fades,

goig permanent dels ulls i de l'ànima...

Ara no hi són, no els tens, monestir!

Quines mans perpetraren, versàtils,

l'indigne escamoteig, tot a mansalva

i per quatre diners, semblantment a Judes?

I a quines altres mans passaren

impunement, avarament, tristament?

Un colós, lluny nostre, llarg de moneda,

riu i mesquí, quan se n'hi parla...

Tu, monestir, encara ets mig de bon veure:

intentes redreçar-te de les pròpies runes,

tens, qui sap, una mica de l'encís

que, temps era temps, del tot et recobria...

En una vall de bosc i torres ben portades,

ets rialler, aixecat, enmig d'altes arbredes

on l'oriol flabioleja amb notes d'or ben espargides.

Abunden als teus voltants l'ametller escardalenc

i l'olivera consirosa, tota grisa, resignada;

i arran de murs, alta i severa, tens fronda on somia l'aura.

Però, del no tenir l'antic joiell que t'ennoblia,

vibres tot tu, monestir, d'una recança oculta

que al més endins del meu sentir em fereix d'antuvi.

Així i tot, amb el cor trist, però amb l'ànima serena,

em plau reverenciar-te amb profunda estima, vell cenobi,

i beneir el meu gran amic que fins a tu em guiava.