Autor: Mateu Janés i Duran
Indret: Estació del pla de Beret (Naut Aran)

El pla de Beret

Que et plagui o t'enutgi,
la pau, aquí, exalta:
mordaç, se t'infiltra
fins a entotsolar-te.
No cridis si et trobes
indefens i, encara,
amb fred a les venes
com de maltempsada;
els ecos vindrien
a dur-te enyorança
del que mai no veres
ni veuràs. Atansa
la galta arran d'herba,
l'orella a tocar-la;
i del lloc on jeguis,
com infant entre àngels,
sentiràs que et bresses
entre dues aigües:
Garona i Noguera,
acomiadant-se.

Autor: Mateu Janés i Duran
Indret: El pont de Rei (Bausèn)

Pont de Rei

Tu, Pont de Rei, avui m'encises.
Pont d'un sol ull, escamarleges,
peu aquí i peu allà, rejuntes
el bon sentir de dues Terres.
Però el Garona, amb goig, et passa,
—quan no bramula en la tempesta —
i l'encongeixes perquè canti
la cançó a crits d'un mai per sempre...
Del bell congost que tu traspasses,
del riu brillant que els peus et besa,
de tu, que em brindes pels meus somnis
l'enllà del món a via plena,
breu Pont de Rei, m'enduc la joia
que em besarà alguna hora esquerpa.

Autor: Mateu Janés i Duran
Indret: Claustre (Os de Balaguer)

Bellpuig de les Avellanes

 

Un temps, plàcid sepulcre dels sepulcres

dels Comtes d'Urgell, monestir.

Arca bella, guardadora per uns segles

dels vasos mortuoris d'un esforçat llinatge:

sarcòfags primfilats, joies augustes,

pedra esculpida en randa subtil, obra de fades,

goig permanent dels ulls i de l'ànima...

Ara no hi són, no els tens, monestir!

Quines mans perpetraren, versàtils,

l'indigne escamoteig, tot a mansalva

i per quatre diners, semblantment a Judes?

I a quines altres mans passaren

impunement, avarament, tristament?

Un colós, lluny nostre, llarg de moneda,

riu i mesquí, quan se n'hi parla...

Tu, monestir, encara ets mig de bon veure:

intentes redreçar-te de les pròpies runes,

tens, qui sap, una mica de l'encís

que, temps era temps, del tot et recobria...

En una vall de bosc i torres ben portades,

ets rialler, aixecat, enmig d'altes arbredes

on l'oriol flabioleja amb notes d'or ben espargides.

Abunden als teus voltants l'ametller escardalenc

i l'olivera consirosa, tota grisa, resignada;

i arran de murs, alta i severa, tens fronda on somia l'aura.

Però, del no tenir l'antic joiell que t'ennoblia,

vibres tot tu, monestir, d'una recança oculta

que al més endins del meu sentir em fereix d'antuvi.

Així i tot, amb el cor trist, però amb l'ànima serena,

em plau reverenciar-te amb profunda estima, vell cenobi,

i beneir el meu gran amic que fins a tu em guiava.