Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A la cel·la número 4 de la Reial Cartoixa de Valldemossa varen residir el compositor polonès Frédéric Chopin i l'escriptora francesa George Sand entre el 15 de desembre de 1838 i l'11 de febrer de 1939. Fruit d'aquella estada, és el quadern de viatges autobiogràfic Un hivern a Mallorca, que George Sand (pseudònim d'Amandine Aurore Lucile Dupin, baronessa Dudevant) va publicar per primera vegada el 1841 en la Revue des Deux Mondes. Durant l'estada, Chopin va acabar els seus preludis i va iniciar la composició d'obres que enllestiria després a París. Ho va fer en el seu piano Pleyel, que el compositor va manar portar a Mallorca i que, per problemes de trasllat, es va quedar a la illa, concretament a casa de la família Canut resident a Palma, que l'hi va comprar directament al compositor. Hi podem llegar fragments dels poemes que Miquel dels Sants Oliver va dedicar als dos cèlebres estadants, un passatge d'El perfum dels cedres, de Gabriel Janer i Manila i dos més d'El darrer hivern de Chopin i George Sand, Miquel López Crespi.
Georges Sand (fragment)
"Mes, ai! que segles fa moriren els homèrides
i els guardadors d'aquest verger de les Hespèrides
són ara innobles truges, seguides de gorrins
i enlloc com a Mallorca s'hi troben sers mesquins..."
Dins l'escriptor més pur dorm un foliculari;
sortí de l'ou furienta vibra sibilant:
s'alçà, implacable, aurora Dupin dins Georges Sand.
¿Com no, si el bell amic les forces no recobra,
si el pa no és bastant blanc, si la vianda és pobra,
si els vidres mal ajusten i arriba tard la llet?
El sansimonisme trontolla d'aquest fet
i al blasme universal entrega la serventa
i els rústecs camperols que esporugueix la lenta
i els furts de confitura de nenes i veïns,
que fan una olor d'oli com tots els mallorquins.
Chopin
En l'habitació de la Cartoixa de Valldemossa
on va viure amb Aurora Dupin (George Sand) l'hivern de 1837-1838.
M'apar veure'l com ombra delicada
del crepúscol romàntic corrent l'hora,
fonda en els ulls la febre que el devora,
fixa en el Pleyel la cremant mirada.
La gentil cabellera descuidada
un front ombrívol, de malalt, decora:
cabells raülls que la carícia esflora
d'un llavi ardent i d'una mà guantada.
Oh pobre amic de Lèlia, sens ventura!
infant aviciat per la impuresa
de l'adultra passió, corc de sa vida!
En sos nocturns s'esgota l'amargura
d'una amor ideal jamai atesa
i també, com Polònia, destruïda.
Passaven els dies i en Frederic estava més malalt. Tenia febre i els estossecs es repetien contínuament. L'excitació nerviosa el feia sentir dèbil. El metge parlava de sagnar-lo; però m'hi vaig oposar de bon principi i no ho vaig permetre. Em deien que, si no el sagnaven, podia morir-se. 1 estava convençuda que, si l'haguessin sagnat, l'haurien mort. Crec que tots els que ens envoltaven ho haurien fet, només per fer desaparèixer el perill de contagi. La meva cel·la, escrivia Chopin a Jules Fontana, cap al final del mes de desembre, se sembla a un fèretre. És com si visqués tancat en un taüt: les voltes estan plenes de pols, pel finestró puc veure els tarongers, uns quants xiprers i algunes palmeres. Sota la finestra, en un nínxol excavat a la paret, hi ha el meu llit. Aquí tinc les obres de Johann S. Bach, els meus manuscrits i alguns pocs papers: observacions i notes de treball. Això són els béns materials de què dispòs... Tinc, emperò, un silenci absolut. Com als cementiris, per molt que cridassis ningú no et sentiria. T'escric des d'un lloc misteriós.
Veien en mi una dona dominant, que fumava cigars i immoral, perquè vivia de forma declarada amb un home que no era el meu. Els capellans l'aplicaven a tots els francesos, l'estigma de la immoralitat, i asseguraven que la malaltia de Chopin era un càstig que ens enviava Déu a fi de condemnar el nostre pecat. Arribaren a dir que era una bruixa, ja ho veus, una mala dona sense vergonya. Ell vivia obsedit amb la idea que els frares enterrats al petit cementiri sortien de les tombes, de nit, disposats a prevenir-lo de la mort que vindria, de la condemna al foc etern. Tenia por de morir-se. I vaig arribar a pensar que podien assassinar-lo, només per evitar el possible contagi. I, alhora, destruir aquella parella de depravats capaços d'habitar en un lloc en altre temps santificat per la penitència i la pregària dels monjos. Una d'aquelles nits, vaig passar per davant la cel·la on habitava l'apotecari, el frare que la gent no havia consentit que partís exclaustrat, i vaig sentir les veus de dues dones, insistents, obsedides. Em vaig aturar a l'indret de la porta i vaig acostar l'orella prop del pany, durant molt poc temps. El suficient per entendre la part essencial de la conversa. Vaig apartar-me'n de manera ràpida i vaig fugir de pressa. Em vaig tancar a la cel·la i em vaig asseure a pensar el que havia sentit. Les veus que parlaven amb el frare m'eren conegudes: eren la veu de na Maria Antònia i la de na Catalina. Li demanaven que els preparàs un verí, un beuratge emmetzinat que abocarien en la tassa de llet que en Frederic prenia de matinada, molt abans d'aixecar-se del llit. Li deien que ho havien convingut amb altres persones de bé, perquè no fos cosa que tot el poble s'infectàs de la malaltia de l'home que vivia en un lloc sagrat amistançat amb una mala dona. I asseguraven que potser Déu els castigaria a ells per haver-ho permès. El frare els deia que no és lícit enverinar una altra persona, encara que ens sembli que això ens reportaria un gran benefici.
—El fi que perseguim —afirmava—, el propòsit que ens mou a realitzar una acció, no autoritza l'ús de qualsevol mitjà. No totes les accions humanes que tendeixen al bé poden ser lícites. N'hi ha que no ho són.
Però, com que l'apotecari va negar-se a donar-los el verí que li sol·licitaven, decidiren seguir una nova estratègia: espantarien Chopin fins que es morís de por. Aquells dies en què estava més greu, perquè la febre li prenia força i tenia la percepció que el cap se li estellava, compareixien elles, recorrien el claustre i s'aturaven al nostre recés. Deien:
—Aquest home està tísic, es morirà prest i anirà a l'infern, on van a caure els pecadors públics, sense confessió ni penediment. Si això succeeix, quan serà mort, deixarem el seu cadàver sense enterrar en terra sagrada, ni en cap altre lloc. Ni al corral dels penjats l'enterrarem. Ningú s'atrevirà a donar sepultura a un condemnat. Que se'l mengin els voltors, que el destrossin les genetes.
Vaig treure-les defora. Els vaig dir que marxassin, que ja ens havien robat a bastament, que fugissin de la nostra vida, que, malgrat la seva intimidació, si en Frederic s'hagués mort a l'illa, jo mateixa l'hauria enterrat. Hauria plantat cara a aquell ramat de bèsties, al poder de l'obcecació i del fanatisme, a la tirania. Elles i ells, aquelles persones de bé amb qui les nostres serventes havien convingut l'assassinat de Frederic Chopin, exercien l'opressió més cruel sobre nosaltres, justament perquè volíem fer ús de la nostra llibertat. Tanmateix, els vaig dir, jo l'hauria enterrat.
Chopin, il·luminat per quatre petites espelmes que deixaven veure el seu rostre suat, l'emoció creativa que el dominava, no deixava de tocar el piano sense importar-li gens ni mica el diluvi que queia a l'exterior, els llamps que feien tremolar els vidres que ens protegien dificultosament de les ràfegues de vent gelat que xiulava a l'exterior.
Avui les torxes il·luminen de forma fantàstica els passadissos emblanquinats de la cartoixa. Chopin, entre el vapor vermell que escampen les lluminaries, es dirigeix al fons. Avança vers un alt cadafal decorat amb una gran bandera polonesa. Maurice i Solange són al seu costat. Ambdós, infants encara, porten rams de flors blanques i vermelles. Arreu hi ha garlandes d'heura, llanternetes de paper pintades. Ningú no sap qui ha maquillat el nostre músic que, amb els llavis molt vermells i el rostre extremament pàl·lid, s'asseu davant el piano tot just arribat de París. És dimarts de carnaval. A la dèbil claror que s'escampa per la vasta profunditat de les voltes puc distingir, com en un gran quadre acabat de pintar per Delacroix, el poeta Heine, que amb lents moviments ajuda Chopin a pujar al cadafal.
Munió d'infants porten carabasses buidades amb espelmes enceses a l'interior. Les ombres reflectides a les altes parets dels passadissos converteixen les persones més petites en gegants.
Altres indrets de Valldemossa: