Edicions Proa - 2004 - Barcelona
Sortosament, al cap d'una bona estona de pugnar amb l'animal i les forces de la naturalesa desfermades poguérem trobar una sendera una mica allunyada del torrent i, entre les malediccions del pagès i xops fins al moll dels ossos, arribàrem a la cartoixa. La seva negra presència s'endevinava poderosa en la nit. De tant en tant, la llum esclatant dels llamps ens deixava divisar la grandiosa figura: com un casal d'altre món, el castell deshabitat de tots els espectres que ens precediren, generacions i generacions de monjos arraulits a les tombes, esperant el moment del judici final, de les trompetes que havien de convocar llurs esperits per a retre comptes davant del creador.
Què faria Chopin enmig de tant de silenci, abandonat en les fredes cel·les de la cartoixa? I Solange... quines preocupacions no ocuparien la seva ment en aquelles hores de la nit?
Quan arribàrem a Valldemossa ja era fosca plena. Caminàvem descalços. Maurice s'havia fet una ferida al peu esquerre i avançava amb dificultat, mig plorant pel fred i la fam.
La cartoixa! Un món espectral se'ns obria al davant. Cada vegada que esclatava un llamp al cel amb el seu acompanyament de trons tot tremolava al nostre costat. El sobtat llampec il·luminava per uns instants els llargs i abandonats passadissos del vell edifici expropiat per l'Estat als cartoixans. Se sentien els secs espetecs de les portes d'alguna cel·la abandonada mogudes per la mà invisible del vent.
Maurice volia dibuixar tot el que veia. De cop i volta ensopegàvem amb l'antic cementiri. No hi havia cap inscripció que distingís aquestes tombes que el cartoixà cavava durant la seva vida, i on res no havia de reclamar la seva memòria al no-res de la mort.
Solange, irreverent, jugava a bastir una imaginària bandera pirata amb els ossos dels monjos sense nom. Un dia la veié de lluny estant l'escolà foll, i vengué corrent cap a nosaltres, amb el seu bastó i amb actitud amenaçadora. Record que fugírem pel passadís de l'apotecaria i, sense mirar ni per uns instants al nostre darrere, ens amagàrem per les cel·les en ruïnes de l'indret més abandonat de la cartoixa: les antigues capelles del segle XV. Per allà no gosava anar-hi l'escolà, ja que l'atemoria un sant de fusta pintada que hi havia a la porta. Deia, en la seva follia, que era el dimoni disfressat de sant Bru, i retrocedia fent-se mil senyals de la creu quan el veia en la distància. Però precisament la zona del convent on l'escolà no volia penetrar era la que per a nosaltres guardava més secrets i possibilitats.
Maurice i Solange estaven cansats. Retornàvem d'una excursió fins a la llunyana ciutat d'Alcúdia, emmurallada, prop de la mar. Havia vengut a visitar-nos un amic polonès. Carles Dombrowski i li volíem mostrar les belleses de la nostra illa d'encanteris.
El vent sacsejava les portes que algú havia deixat imprudentment obertes. Moments abans l'escolà foll, que també habitava la cartoixa -mai no descobrírem on era la seva cel·la-, havia vengut a resar, de genolls, davant la nostra porta.
Tot tenia un aspecte fantasmagòric: els xiprers dels jardins agitats pel vent, les oracions del boig, els passos apressats de l'apotecari que, amagat al seu cau, es despullava i es colpejava l'espatlla amb nuoses branques d'olivera i fuets d'aspra pell de brau.
Algún matí, quan anava a cercar malví o agram, i allargava la mà per a cobrar l'elevat preu que ens demanava, encara es podien veure les marques indelebles de la tortura damunt la seva pell.
Chopin, il·luminat per quatre petites espelmes que deixaven veure el seu rostre suat, l'emoció creativa que el dominava, no deixava de tocar el piano sense importar-li gens ni mica el diluvi que queia a l'exterior, els llamps que feien tremolar els vidres que ens protegien dificultosament de les ràfegues de vent gelat que xiulava a l'exterior.
Avui les torxes il·luminen de forma fantàstica els passadissos emblanquinats de la cartoixa. Chopin, entre el vapor vermell que escampen les lluminaries, es dirigeix al fons. Avança vers un alt cadafal decorat amb una gran bandera polonesa. Maurice i Solange són al seu costat. Ambdós, infants encara, porten rams de flors blanques i vermelles. Arreu hi ha garlandes d'heura, llanternetes de paper pintades. Ningú no sap qui ha maquillat el nostre músic que, amb els llavis molt vermells i el rostre extremament pàl·lid, s'asseu davant el piano tot just arribat de París. És dimarts de carnaval. A la dèbil claror que s'escampa per la vasta profunditat de les voltes puc distingir, com en un gran quadre acabat de pintar per Delacroix, el poeta Heine, que amb lents moviments ajuda Chopin a pujar al cadafal.
Munió d'infants porten carabasses buidades amb espelmes enceses a l'interior. Les ombres reflectides a les altes parets dels passadissos converteixen les persones més petites en gegants.
Si a Mallorca hagués existit un altre ambient cultural, un mínim de contacte amb les idees i els projectes de regeneració de la humanitat com els que existien a París... D'haver estat possible unes altres condicions (però Mallorca ja no seria Mallorca!), la cartoixa, amb les seves amples i còmodes cel·les, l'aigua que corria, riallera, per cada un dels jardins, el convent fóra l'indret més ideal que hom pugui imaginar per a la creació. Sempre recordaré la flaire dels tarongers! Cada matí, Maurice s'esforçava a dibuixar les palmeres i els xiprers del jardí des d'angles ben diferents.
Mai no havíem viscut tan intensament la dèria de la creació artística! Spiridon avançava a bon ritme. Els preludis de Chopin eren ja una marxa esclatant vers la immortalitat. Em sentia dominada per l'enveja. Sabia que mai no arribaria a reflectir les emocions humanes de la manera com ho feia ell. Constatava, i m'omplia de tristor, la inferioritat absoluta de les paraules davant el poder immens de les notes. Era per a embogir, comprovar minut a minut com el nostre amic aconseguia enlairar-se fins als cims més altíssims de l'art mentre nosaltres érem per sempre més dins el fang quotidià sense poder amollar les amarres que ens fessin volar. Quina admiració no sentia aleshores per la seva capacitat creativa!
Imaginau la boira baixa davallant gairebé cada dia a posta de sol. Fins a migdia, ens embolcallava l'ombra de la gran muntanya de l'esquerra, i a les tres quèiem dins l'ombra de la de la dreta. Però quins bells efectes de llum podíem estudiar, quan els raigs del sol, entrant per les encletxes de les penyes, o ficant-se entre les gropes de les muntanyes, venien a traçar crestes d'or i de púrpura sobre els nostres segons plans! De vegades els xiprers del jardí, negres obeliscs que servien de pla de contrast al fons del quadre, sucaven els seus caps dins aquest fluid abrusat: els raïms de dàtils de les palmeres semblaven penjolls de robins, i una gran línia d'ombra, tallant la vall al biaix, la xapava en dues zones: l'una inundada per les claredats de l'estiu, l'altra blavenca i freda a la vista com un paisatge d'hivern.