Editorial Selecta - 1948 - Barcelona
Hivernenca
De pressa fugen les hores,
de pressa, i no tornen més.
Aprofita l'hora
dels encants primers;
afronta l'hora
que no torna més!
De pressa les flors s'esfullen,
de pressa, i no tornen més.
A collir les roses
de tots els vergers;
a collir les roses
que no tornen més!
Depressa fuig l'hermosura;
marcida no torna més.
De les flors que tomben,
dels amors darrers,
aspirem l'essència
que no torna més!
***
S'escorre l'existència
com fontana d'aigües vives;
la dansa és la volada
de les hores fugitives...
Nit d'estiu
En la cala de Sant Telm
Com balena gegant la Dragonera
vora la cala de Sant Telm descansa;
clara és la nit, superba la bonança,
grat l'aroma dels pins de la vorera.
La barca al clar de lluna fuig lleugera
i a l'ombra de l'illot sa vela atansa;
brilla en el far la llum de l'esperança
i en el cel l'estelada matinera.
Tèbia nit estival, hores volgudes,
amb gemecs de sirena melodiosa
i calfreds de suprema poesia.
Bé hi passeu de plorades i perdudes
si un buit troba, al costat, l'ànima ansiosa
i jamai el sabrà qui l'ompliria!
Les cases senyorials
Entrades famoses
entrades gegants,
totes harmonioses,
totes ressonants,
totes habitades d'ecos vigilants;
arcades i voltes de l'antiga casa
plenes de foscor,
plenes d'emoció,
posades en guisa de decoració
per una comèdia de capa i espassa;
vistosa cisterna
de ferre florit;
polsosa llanterna,
pinya multifòlia
de ferre bogit,
com una lluerna
dins una magnòlia
brillant en la nit,
que d'unes virreines i unes mariscales
vegeren les gales
dos segles abans,
venint a la festa, tornant de la rua,
saltant de l'esvelta cadira de mans;
llarga columnata,
bella escalinata,
gentils galeries
del renaixement,
gràcils teories
d'amors i poncelles;
passamaneries,
calat transparent
de branques i fulles i flors i rodelles;
patis de misteri plens d'amagatalls,
ombres que recorden vespres de difunts,
argolles dispostes per fermar cavalls
i reixes que parlen d'unes fellonies
i unes banderies,
i de Canamunts
i de Canavalls;
porta esculturada,
porta blasonada
de l'estudi antic,
que ara et veig tancada
per fat enimic;
que fores refugi d'uns velles humanistes,
i d'uns vells juristes,
i d'uns vells teòlegs i enciclopedistes;
palaus mallorquins,
imponents i grans,
quasi venecians,
quasi florentins
i entre llevantins
i calderonians...
Ja us veia, fervent,
en la minyonia,
sentint vagament
la vostra elegia!
Ara, us cantaria
una lletania
d'enamorament:
per vostres passades Beatrius i Onisses,
per les ignorades
flors esfulladisses
dels vostres jardins,
mortes de fa estona;
per les balconades
totes perfumades
jo no sé de quins
torbadors i tràgics perfums de Verona,
per les balustrades
totes ennoblides,
totes amarades
de rous i serena,
d'aures exquisidesa,
de veus aflautades
i de lluna plena,
per l'hora radiant
de Julieta pura,
pel cor bategant
i el cel que fulgura;
per les grans parpelles
de passió mig closes;
pel cantar d'aloses
i les albes clares i les nits d'estrelles
i el florir de roses!
Rambla vella
Passeig melancòlic, llarg passeig amic,
com una avinguda de dibuix antic,
com una alameda de litografia,
plena de silencis i de poesia,
plena de pedrissos i de soledad...
Ja passa una vella, ja passa un soldat.
Els arbres segueixen el llit d'un torrent
vorejat de tapies i rotes de convent:
oh passeig benigne per llegir el diari,
per resar les hores amb un breviari,
per fondre en ensomnis i meditació
o fer una admirable bona digestió
tot sentint que toquen vespres o matines
així les Tereses com les Caputxines!
Dins l'ombra, les fulles un alè commou
que un encís escampa de vou-veri-vou:
record de frescura d'una aigua passada
pel solc de l'antiga riera colgada
que entrava sonant,
que entrava resolta, bullent i saltant.
Un noble silenci a tot crit contesta
i les veus fluctuen nedant en la sesta;
clamen endebades uns quants venedors
per la plaça morta sense compradors,
per la pobra via, callada i deserta,
que els difunts saluden, en una hora incerta
camí del fossar.
Cap a l'hora baixa vés-hi a passejar.
Vés-hi, com una obra de la nit entrada,
pels carrers ombrívols de la cantonada,
poblats de llegenda i de patis grans
que els fanals endolen mig agonitzants:
carrers de noctàmbul, d'aire expiatori,
amb llantions que cremen sota un Purgatori,
i horts tancats que envien celestial perfum,
i botigues fredes sense foc ni llum.
Vés-hi en aquella hora
dels desmais que tomben i la font que plora,
quan a les estrelles riuen els jardins
i un encant se n'entra per l'ànima endins;
vés-hi, en les primers fredors autumnals,
voltat de plujoses quietuds espectrals,
quan la tramuntana forceja les portes
i el tropell aixeca les fulles mortes.
Del passeig romàntic és ara el moment.
La misantropia, l'enamorament,
el dol taciturn, la febre , el desvari,
corpresos se senten del lloc solitari
per on de vegades transita a gran pas,
amb un gran paraigua subjecte del braç
una pensativa lànguida figura
d'home que es passeja per la raó pura,
deixant, per una hora, l'estudi i l'alberg:
tal com passejaria Kant a Koenigsberg.
Del castell de Bellver
Allà, de ponent
en la llunyania,
un braç prominent
tanca la badia;
i del gran castell la massa rodona
mostra dalt del cim sa geganta corona,
meitat fortalesa i meitat palau
d'un aire de pau,
difús en la boira d'un cel de Novembre
com escandinau.
Allà pel cantell
de l'ombriu castell,
en l'ampla terrada,
mirant la ciutat corre una murada
plena de troneres
i de garitons
i de satgeteres...
plena d'inscripcions
d'unes guarnicions,
d'uns destacaments,
d'uns fusellaments...
plena de records, amb la melangia
del dolor passat
que guarden, gravat
en la pedra fosca, com una elegia,
les presons d'Estat.
D'aquella miranda seguint tot el mur,
brodaren sa queixa l'infortuni obscurs
i el gloriós i savi:
a punta d'estil,
a punta de glavi,
amb vidre o punxó,
com una incisió
en la roca dura de l'eternitat,
o un clam de llinatge;
com una ferida, com un tatuatge
de la fidelitat.
N'hi ha del tot borroses,
marques apagades, marques misterioses
de la germania,
de la companyia
del cent ballesters;
n'hi ha d'arxiducals,
n'hi ha de botiflers
n'hi ha dels de l'any vuit;
cap any ni cap segle s'hi troba en descuit.
De noms i senyals,
d'escuts i inicials,
he seguit la randa
teixida en la pedra d'aquella miranda:
Roux, Lépelletier,
D'Aubignach, Lavande,
Un jeuen grénadier.
Hélas!... Veus de tedi, ais! de lentitud,
hores que no acaben per la joventut
marcida en les ombres de la reclusió;
renec i oració,
ira i pietat
i plors que han mullat
les pedres sagrades, com una ablució
de misericòrdia...
tot clama, tot vibra, tot deposa aquí
contra el gran botxí
que es diu la Discòrdia.
Els camins
Uns eterns camins
entre figuerals
van endins, endins...
Les ombres vesprals
vénen de molt lluny.
Passa el llenyater
amb la falç al puny;
passa el traginer
de carro envelat
deixant una olor
de droga i ciutat
per dins la foscor.
Ha caigut el vent
de part de garbí
tan somort, que es sent
la remor d'un bri.
Sembla, el món, poruc
de quedar-se sol:
s'escolta un lladruc
i un cant de mussol.
La lluna d'argent
mostra els llargs camins
que es van estenent
pels camps mallorquins,
com desig del cor
que no té aturai,
vers un llumet d'or
que no arriba mai.
El moliner
Moliner que cada dia,
quan el sol ens ha deixat
aquest cel de pagesia
contemples com astorat,
¿no sents la malincolia
d'un altre jorn acabat?
De la torre mal sortada
jo et veig en l'alt finestró
quan comença la vesprada,
morint la dolça claror;
jo et veig, la vista escampada
per la llunyana foscor.
Cel d'eternes meravelles,
nits de lluna i ventolí;
la dansa de les estrelles
per la volta sense fi,
i el belar de les ovelles
pels rostolls on canta el gri...
tot ho sents. Ton cor endola
el crit llunyà del mussol,
el gemec de la corriola,
la tonada del flabiol;
tu sents de la nit que vola
mil cantories de dol.
Se plany en les fontanelles
el granot eixordador;
tarongers de tanques belles
envien perfums d'amor;
quan s'amaguen les Cabrelles
surt l'estrella del Pastor.
Lluny, per hostals i alqueries,
canta el gall dematiner;
sona per les travessies
la cançó del traginer
amb les tres avemaries
del mal despert campaner...
Oh vida! ¡Oh sort delitosa
la que Déu te va donar!
Una madona amorosa
i vent que te guanya el pa.
L'existència és més hermosa
sens tenir avui ni demà.
Ai! A tu no t'emmetzina
l'ambició que a tants ens perd.
Goja d'eixa pau divina
contemplant el cel obert.
Qui a les ciutats s'encamina
troba, sovint, el desert.
Els cementiris humils
Ai els pobres fossars i els rònecs cementiris
de les viles humils, dels pobles sense nom,
que, allà en les soledats voltades de deliris,
des dels trens fugitius ha contemplat tothom!
Ai els pobres fossars, que, sense flors ni ciris,
nedant en la quietud ens reconten quelcom
d'unes vides de pau, sens glòries ni martiris,
en un lloc no sé quin d'uns homes no sé com!
Ai els pobres fossars de les nits de novembre
en què par que la Mort ses collites remembra,
pobres camps d'asfòdels i pluges hivernals!
Al cor de les ciutats vostre dol m'acompanya,
i dins els coliseus, on tot de joia es banya,
sent revenir, furients, vostres terrors vesprals.
El perfum de Sóller
Al trobar-me dalt del Coll,
a tres llegües de distància,
com una ona m'ha arribat,
com una ona de fragància
de la flor del taronger.
Jo no sé,
jo no sé que m'ha passat
que aquella ona m'ha tapat,
que aquella m'ha negat
en un pèlag de delícia;
que aquella m'ha engolit
en la dolça pregonesa
d'unes aigües de l'oblit
He sentit
el perfum que m'invadia,
el perfum que em rodejava
i en la sang se'm transfonia.
L'he sentit al meu entorn
com un torbament nupcial,
com un pes, com el trastorn
d'un gran vent paradisial.
M'ha seguit
de despert i de dormit,
i a la taula i en el llit,
i en tot lloc de tots indrets.
I passava les parets
i filtrava per les portes
i aromava el tapament
amb alenades somortes,
tal que jo m'anés fonent
i la Terra anés nedant
en l'essència omnipresent.
He hagut d'obrir la finestra
i m'ha semblat que l'obria
sobre el propi Paradís
embaumat de poesia
com si jo estés en el centre
d'una gran flor que s'obrís,
com si tot el món florís
per les hortes i les tanques,
i en les fulles i en les branques,
i en la carn de les hurís.
M'he llevat i m'ha esperat;
he sortit i m'ha trobat,
per l'església i pel convent,
pels carrers i per la plaça
i pel marge del torrent.
He trescat tots els camins,
he mirat tots els jardins
de la vila regalada;
i en la tassa de la font,
i en la pica sobre el pont
i en la terra assoleiada
o en els recs d'aigua corrent,
era tot una solada,
era tot una nevada,
tota blanca, tota pura,
de la flor del torbament!
Diu que Sóller ve de Súliar,
en aràbic: la vall d'or.
Ma daurada jovenesa
va gaudir de tal tresor;
i aquesta aura perfumada
m'ha aclarit, d'una glopada,
la memòria consirosa,
la memòria enterbolida
d'una vida
lluminosa
tota joia i moviment;
d'unes festes, d'uns jardins
no sé quins,
per un temps primaveral;
d'una edat tota frisança
que passà com una dansa,
i uns saraus de galania,
fent el ritme de follis
d'un scherzo musical;
flors que plouen, temptacions,
i unes encesors divines
d'unes cares no sé quines,
en deports i en excursions,
i en anades i vingudes
mig incertes, mig viscudes...
tot un rodar de visions
i galans exquisiteses,
i violins i gentileses
d'unes filles de marqueses
que ballaven cotillons.
De retorn a la ciutat
tot l'encís s'ha evaporat
com un món d'encantament;
i és que l'aura m'ha deixat
de la flor del torbament...
M'ha deixat
amb les robes impregnades
d'una olor de joventut,
d'una olor de pubertat,
d'una olor de bé perdut
en les hores del passat.
Georges Sand (fragment)
"Mes, ai! que segles fa moriren els homèrides
i els guardadors d'aquest verger de les Hespèrides
són ara innobles truges, seguides de gorrins
i enlloc com a Mallorca s'hi troben sers mesquins..."
Dins l'escriptor més pur dorm un foliculari;
sortí de l'ou furienta vibra sibilant:
s'alçà, implacable, aurora Dupin dins Georges Sand.
¿Com no, si el bell amic les forces no recobra,
si el pa no és bastant blanc, si la vianda és pobra,
si els vidres mal ajusten i arriba tard la llet?
El sansimonisme trontolla d'aquest fet
i al blasme universal entrega la serventa
i els rústecs camperols que esporugueix la lenta
i els furts de confitura de nenes i veïns,
que fan una olor d'oli com tots els mallorquins.
Chopin
En l'habitació de la Cartoixa de Valldemossa
on va viure amb Aurora Dupin (George Sand) l'hivern de 1837-1838.
M'apar veure'l com ombra delicada
del crepúscol romàntic corrent l'hora,
fonda en els ulls la febre que el devora,
fixa en el Pleyel la cremant mirada.
La gentil cabellera descuidada
un front ombrívol, de malalt, decora:
cabells raülls que la carícia esflora
d'un llavi ardent i d'una mà guantada.
Oh pobre amic de Lèlia, sens ventura!
infant aviciat per la impuresa
de l'adultra passió, corc de sa vida!
En sos nocturns s'esgota l'amargura
d'una amor ideal jamai atesa
i també, com Polònia, destruïda.
A un voltor engabiat a Miramar
Tancat en curta gàbia, fermat a la cadena,
sospira per l'altura sense terme ni aturai:
d'immensos panorames sa vista encara és plena,
sos plomes són humides de l'èter de l'espai.
Al cèrcol dels qui es befen altiu gira l'esquena:
no mirarà l'oruga qui el sol beu amb esglai;
emperador dels aires caigut a santa Elena,
dins llot mulla ses ales, que no es reteren mai.
Així també l'ingeni, voltat de gents mesquines,
com una afronta amaga les ales gegantines
indiferent, sens llàgrimes, sens ira ni gemec.
La tonteria humana convoca sos acòlits;
i, quan no pot ferir-los, fa riure a n'els estòlids
l'escata de ses ungles, la corba de son bec.
Elisabet, emperadriu d'Àustria
El bosc de Miramar
coneix un nou prodigi:
tot ell reflorirà
de misteriós prestigi.
Passava la Visió,
passava l'Estrangera,
i encara es sent olor
de rosa de Baviera.
El sol llatí ha besat
un pàl·lid alabastre:
Antígona ha passat
i encara en queda rastre.
Sobre el vestit de dol,
la boja que no es boja,
estén, sagnanta, al sol
la gran ombrel·la roja.
En amples caminals
s'obria la floresta,
cortines imperials
alçant sobre sa testa.
Lluny del món importú,
trescant per totes bandes,
les aures de Corfú
cercava en les mirandes.
Cercava-les de nit,
cercava-les de dia,
fonent-se en el neguit
d'una malincolia.
Allà, d'un viure xorc
o d'uns ensomnis màgics
(altra muller de York
votada als destins tràgics),
repassa els inclements
records de sa existència
donant a tots els vents
la magna confidència...
Sent, com un cant nupcial,
voltar la seva alcova
el clamoreig fatal
que s'alça de Sadowa;
Maximilià caigut
dins sang a Nova Espanya;
Carlota, el seny perdut
i al seu dolor estranya;
el Rei Lohengrí aixecant
castells de fantasia
i, en l'alta nit, solcant
els llacs de sa follia;
i trucidat l'Hereu
i en flames la Germana...
Mallorca així la veu,
Tragèdia sobrehumana,
tancant amb gest esquiu
la boca dolorida
i amb el posat altiu
de l'àliga ferida,
oh eterna caminant
d'ulls inquiets i nobles!
oh dona fascinant
de joventuts i pobles!
Passava la Visió,
passava l'Estrangera,
i encara es sent olor
de rosa de Baviera.
El sol llatí ha besat
un pàl·lid alabastre:
Antígona ha passat
i encara en queda rastre.