Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Sant Miquel de Campanet està situada al Pla del Tel, essencialment, conserva la factura gòtica de les esglésies de repoblament catalanes edificades a l'illa després de la conquesta, amb l'afegit d'una espadanya vora el portal d'accés del segle XV. És documentada per primera vegada el 1248 com a parròquia, amb jurisdicció sobre els actuals termes de Campanet, Búger i sa Pobla, on hi havia l'oratori de Crestat. El 1315, la parròquia fou traslladada a la Pobla d'Huialfàs i fins a 1362 fou vicaria sufragània; aquest any, en un context de separació de les viles de sa Pobla i Campanet, recuperà la condició de parròquia que mantingué fins a 1425, any en què l'església parroquial queda ubicada a l'actual emplaçament dins el nucli urbà. Ens podem servir d'un poema de Miquel dels Sants Oliver en què valora la ruralitat enfront dels canvis moderns, de dos textos de Llorenç Riber, un que evoca uns oncles que hi foren soterrats i un record d'infant i, un altre, que el dedicà a fer una glosa líricament entusiasta de la vall del Tel i, finalment d'un sonet de Miquel Colom al conjunt monumental.
Els cementiris humils
Ai els pobres fossars i els rònecs cementiris
de les viles humils, dels pobles sense nom,
que, allà en les soledats voltades de deliris,
des dels trens fugitius ha contemplat tothom!
Ai els pobres fossars, que, sense flors ni ciris,
nedant en la quietud ens reconten quelcom
d'unes vides de pau, sens glòries ni martiris,
en un lloc no sé quin d'uns homes no sé com!
Ai els pobres fossars de les nits de novembre
en què par que la Mort ses collites remembra,
pobres camps d'asfòdels i pluges hivernals!
Al cor de les ciutats vostre dol m'acompanya,
i dins els coliseus, on tot de joia es banya,
sent revenir, furients, vostres terrors vesprals.
Ja fa moltets d'anys, que aquests dos oncles meus també passaren d'aquesta present vida: ben confessats i combregats i pernoliats i plorats per les campanes. El cementeri rural, on dormen, és al peu d'una gran muntanya blava. I quina pau! Presideix el seu repòs una esglesiola gòtica; el vigilen dos xiprers, emmantellats de foscúria, que totes les nits s'omplen d'aucells. L'església és consagrada a l'Arcàngel Sant Miquel, el qual, a sos peus, hi té encadenat un dimoni negre. I aquest dimoni negre és innocent. Figurau-vos que tots els anys, quan jo era infant, en venir el maig, una caça-mosques tímida anava a enganxar el niu entre les seves banyes.
[La Vall de sant Miquel, de Campanet] (fragment)
Jo sé una vall llunyana
amagada en el fons de l'alta serra;
tot temps, fresca i galana
vestida de verdor està la terra.
Així cantava la musa juvenil de Costa i Llobera la vall de Ternelles, soterrada entre verdor dins un freu de muntanyes fatigades d'història. Una altra vall, que jo sé, no ha tingut un cantor tan gran; tampoc no té història; però la pau hi té el niu, tota l'anyada. I l'idil·li sa del bestiar i la immortal epopeia dels treballs del camp i la divina agricultura sempre seguit hi sojornen.
Chateaubriand va dir que hi havia quelcom més bell que una obra bella i és la ruïna d'una obra bella. Aquesta vall és tota ornada de turonells que li donen moviment i gràcia. Damunt cada turonell s'aixeca un molí truncat. Aquesta filera de molins truncats donen al paisatge una suau i aconsolada malenconia, com d'una casa on fa temps que hi hagué un mort. Entorn de les esmotxades torres encara hi esvolateguen ales blanques. No són les ales de les veles qui cridaven el vent; sinó les ales de candor viu d'un esbart de coloms blancs. Del camp amarat, de les vores de la riera tota remorosa de les aigües recents, de sobte han alçat el vol amb una gran ovació d'ales. Són anats a perdre's entre les pàl·lides oliveres i els penyalars grisencs.
Mentre la vegetació feréstega d'alzines i de pins s'aferra a les galtes del coster, la vall és una garlanda d'arbres afrenellats. Hi triomfa la verda pompa dels tarongers. Les parres s'hi mariden amb els oms. Els pollancs s'agiten amb una tremolor nerviosa. Els xiprers hi fan processons en rengleres fosques i encaputxades; o aplegats a redols, de dos en dos o de tres en tres, parlen ells amb ells de coses de l'eternitat.
Damunt de cada turó, una masia seu amb un repòs de madona o de masovera. Cada masia serva encara el seu nom aràbic: Santiani, Bonnàber, Gabellí... Però reben una gràcia clàssica de les oliveres àtiques i de la murta de Venus que aquí creix espontània i abundant. Aquesta murta espessa em donarà un coixí viu i perfumat, més blan i dolç que la son.
El silenci que per tot arreu és una cosa morta, és aquí una cosa vivent i vigilant. El ritmen l'insecte i l'ocell; el fa bategar la paraula alada de l'home. Mai la paraula no és tan alada com quan pren la forma de cançó. I de cançons que acompanyen el treball humà tota la vall en ressona.
Sant Miquel de Campanet
Campanet, Sant Miquel i el lloc sagrat.
D'ossos de segles tombes estibades.
Temple i Santcrist amb joies de besades;
pregàries, records, ulls que han plorat...
Pertot, arreu, olor d'antiguitat.
Parets de melangia i sol colrades;
espadanya amb dolor de batallades:
un veí mort! ¿Vellet o encara albat?
Oh quin enyorament, quina tristesa:
mesclada ma vellesa amb la vellesa
del vetust Sant Miquel de Campanet!
Xiprers de soledat, despulles, cendra...
Cor meu, esdevengut tan i tan tendre,
que exhales un llagrimós sonet!
Altres indrets de Campanet: