Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A més a més del poema inscrit en la senzilla estela que presideix la tomba a terra de mossèn Pere Ribot, podem llegir dos altres poemes extrets de llibre A mitja veu (1988) i dos breus retrats que li feren Tomàs Roig i Llop i Albert Manent.
Sembla un pagès emmorenit i alhora un asceta d'altre temps. És prim i fort com de fusta de roure o de faig, el nas prominent, el cabell arranat i amb una coroneta enmig, ben natural. Camina encorbat i té un aire taujà, que podria semblar, de lluny, esquerp. Però un somriure endolcidor i un tarannà un poc infantívol fan que sempre us rebi amb alegrois i sovint fa una riallada franca, sobretot quan acaba de contar un dels centenars d'acudits que té arxivats a la memòria i que ragen a desdir. Traspua un esperit de fermesa i de mansuetud espiritual perquè espera sense temença el traspàs i la Resurrecció de la carn. Convertit en un oracle, en un llarg període de postguerra va exercir dues funcions que ell anomenà presència i resistència i de les quals no ha abdicat mai.
Cap al tard. Remor d'ocells als xiprers que vetllen l'esglesiola. L'aigua es fa sentir enllà, a mitja veu, esmunyedissa. La pau del Cel és ací.
Passa, de pressa, el rector mossèn Pere Ribot —rústec petit abat de Riells—, emmorenit pel sol, cellajunt, cap cot. És un grumoll d'«argila trencadissa», tancant una ànima càndida, olorosa de ginesta i d'alegria, plena de Déu.
Tot d'una s'atura i escriu, sota la resplendor de la «Llengua de Foc». Dirà: «Si el gra no ha mort...». I, sense adonar-se'n, ell és el gra que mor cada dia per fruitar poemes que exalten els misteris de Déu i de l'home.
A mitja veu
Para l'oïda. Jo
conreo la meva horta
i sóc un breu ressò
de l'Esperit, la porta
oberta al vent arreu
a mitja veu.
Un foc interior
em crema les entranyes.
És un instint d'amor
que salta les muntanyes
del Verb i passa el freu
a mitja veu.
Al bell cor de la nit
treballo l'idioma
que em ve de l'Esperit.
Pren-ne, si et plau, l'aroma
del rastre del meu peu
a mitja veu.
On trobaré l'esclat
del ritme de la vida?
La meva humanitat
no troba la sortida...
Sóc el que sóc: carreu
a mitja veu.
I no trobaré mai
el punt de sal, el rostre.
Em manca temps, espai,
silenci, ombra de sostre.
Sóc d'Ell, però: una deu
a mitja veu.
No perdo mai l'alè
perquè sóc una imatge
d'Ell i forjat de fe,
del gust del seu missatge
i en sóc servent i hereu
a mitja veu.
L'últim bleix
Davant la meva mort,
desfet vers el no-res,
em descobreixo tal com sóc.
La terra em fuig sota els peus
i cau l'arbre
amb la carn i la sang del meu jo.
M'he compromès del tot
i enyoro la mirada eterna
de l'Invisible.
Altres indrets de Riells i Viabrea: