Més aviat baixa, ulls blaus, acostumats a la llunyania dolorosa, faccions correctes, cabell abundós en petites ones, més blanc encara pel contrast amb el rosa-pàl·lid del rostre.

En conjunt, una harmoniosa presència molt femenina, que amaga, darrera la claror de la cara, pures alegries dels temps que fou.

Plau-li deambular pels jardins vora la mar. I si hi troba Colometa i Cecilia, millor.

I li ve com un aire d'enyorament si veu Alo­ma reflectida en un mirall trencat, tota sor­presa de viure encara; en una mà, cues de seda i, en l'altra, un pom de geranis blancs.

Camina a passes breus i ràpides, un xic corbat per la vuitantena i el Mestratge en Gai Saber, mentre us va parlant tot apartant-vos amb la mà dreta.

Colrat pel sol de la poesia càndida i frescal, broda els versos que tenen ressò d'esquelles de ramats, lluminosos somriures de pubilles muntanyenques, fumarel·les de masies encara no desertes i perfum de roses bosquetanes, en Èglogues on Virgili se sentiria feliç.

Vincladís com un vímet. Corre Com un núvol lleuger, a l'encalç de l'accent del seu nom, per tal que no es faci escàpol.

Plau-li viure, tranquil, dins L'aire daurat, bo i fent versions de Shelley, Keats, Eliot i d'altres bones companyies.

Agermana La collita en la boira amb lírics accents xinesos d'ingràvida gràcia.

I, enamorat de tota harmonia creada, en­cara afegirà una estrofa més a la meravellosa figura de la seva Noia russa al Montseny.

Bru. Trets pagesívols. Esquerp. Parla queixalant les
paraules i amb un lleu trèmol reverencial. Escriptor raçat i cansat,
profund i clar, com un abisme assolellat, reposa damunt la Pell de
brau, sintètic i profètic, mentre li vetllen el son Esther i
Esperanceta Trinquis, amb brises de Sinera.

Gras i pàl·lid, sensació de burgès, no essent-ho. Galtes d'una flonjor agrisada, gris de San­tiago Rusiñol.

Tímid, bondadosament sensible, quequeja una mica, endut pels nervis «interiors». Correctíssim, incapaç d'ofendre un mosquit.

Arxiu vivent de records d'escenaris i artistes barcelonins d'abans del 36, els fa reviure, agudament, dins d'un nimbe romàntic, tenyit d'humaníssima melangia.

Prim. Bru. El rostre un xic infantil, amb un somriure surrealista si li fan pessigolles literàries.

Veu velada, feta de llargs silencis. Presència, en conjunt, ingènua, sovint capficat per «Allò que no digué La Vanguardia».

Prosa i vers, estranyament imatjats, sota l'estrella d'en Perris, amb sabors d'expert pastisser que elabora sarrianencs tortells de paraules, mentre es pregunta obsessivament: «¿On he deixat les claus?».

Ara gras, ara prim, amb la mirada un xic esbarriada i uns nervis que li fan ballar el bigoti.

Intrèpid pintor literari de paisatges urbans i rurals, i de la vida dels camionistes.

Peoner de la cançó catalana, ha exaltat Georges Brassens i ha teixit ironies amb les cordes de la seva guitarra fidel i popular.

Puntual a totes les cites de la sensibilitat catalana, sota el lema de «És perillós fer-se esperar».

Tirant a alt. Rostre rodó, amorosit pel somriure que els torterols de la pipa aureola. Paraula concreta, tallada, de fonètica incisiva, que aflora amb les mans a l'espatlla.

Impulsador inoblidable de la Biblioteca de Catalunya. Ferm caminant pels senders medievals; humanista octogenari, en plena joventut, i gloriosa síntesi, en continuïtat vitalíssima, de tres generacions de patriotes rigorosament intel·lectuals al servei dels millors destins de l'ànima catalana.

Mig calb, cara-rosat, parla en to fosc, accelerat, entre pauses. Editor lent, detallista, primmirat, però sempre eficaç, amb la sobrietat calmosa d'un cartoixà lletraferit.

Un dels 50.000 Artís.

Rabassut, arrugat de galtes, i amb ganes, encara, de créixer. Amb el cap més important. Mirada eufòrica, de lluitador que no s'escarmenta.

Irònic, sense ferir. Tan enamorat de Ca­talunya, que fins i tot s'hi enyora.

Té prohibides totes les evasions, llevat de la de la bonhomia. I el diverteix —en la simbiosi Tisner-Artís—, tot dibuixant o escrivint, veure com els altres fan la tercera funció del circ.

Cap al tard. Remor d'ocells als xiprers que vetllen l'esglesiola. L'aigua es fa sentir enllà, a mitja veu, esmunyedissa. La pau del Cel és ací.

Passa, de pressa, el rector mossèn Pere Ribot —rústec petit abat de Riells—, emmorenit pel sol, cellajunt, cap cot. És un grumoll d'«argila trencadissa», tancant una ànima càndida, olorosa de ginesta i d'alegria, plena de Déu.

Tot d'una s'atura i escriu, sota la resplendor de la «Llengua de Foc». Dirà: «Si el gra no ha mort...». I, sense adonar-se'n, ell és el gra que mor cada dia per fruitar poemes que exalten els misteris de Déu i de l'home.