Autor - 1988 - Riells del Montseny
A mitja veu
Para l'oïda. Jo
conreo la meva horta
i sóc un breu ressò
de l'Esperit, la porta
oberta al vent arreu
a mitja veu.
Un foc interior
em crema les entranyes.
És un instint d'amor
que salta les muntanyes
del Verb i passa el freu
a mitja veu.
Al bell cor de la nit
treballo l'idioma
que em ve de l'Esperit.
Pren-ne, si et plau, l'aroma
del rastre del meu peu
a mitja veu.
On trobaré l'esclat
del ritme de la vida?
La meva humanitat
no troba la sortida...
Sóc el que sóc: carreu
a mitja veu.
I no trobaré mai
el punt de sal, el rostre.
Em manca temps, espai,
silenci, ombra de sostre.
Sóc d'Ell, però: una deu
a mitja veu.
No perdo mai l'alè
perquè sóc una imatge
d'Ell i forjat de fe,
del gust del seu missatge
i en sóc servent i hereu
a mitja veu.
L'últim bleix
Davant la meva mort,
desfet vers el no-res,
em descobreixo tal com sóc.
La terra em fuig sota els peus
i cau l'arbre
amb la carn i la sang del meu jo.
M'he compromès del tot
i enyoro la mirada eterna
de l'Invisible.