Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest far fou creat el 1851, obra de Josep Maria Faquineto, amb un cost final de 463.939,20 rals, i va ser inaugurat el 1857. Està situat a una altura de 167,13 metres i, aleshores, tenia un abast de 22 milles Deixà de tenir faroner el 1999. Totalment automatitzat, continua essent el que té un pla focal més alt de tot el litoral català i el més potent, amb un abast de 32 milles (uns 59 quilòmetres). Hi podem lligar la lectura de dos textos: un poema, de Ferran Agulló que tracta del far i les seves utilitats; també una prosa de Marc Soler (Barcelona, 1950) que ha inventariat i descrit tots els fars de la costa catalana, i una altra de Miquel Pairolí (Quart, 1955-2011) que registra els profunds canvis que s'han operat en el paisatge del pla de Palafrugell. També hi escau un fragment d'Ànima de tramuntana, de Núria Esponellà.
El far de Sant Sebastià
Estrella nova de la nit serena,
sol de la nit en fosca i tempestats,
el dia acaba, ve el foscant, llumena
illes i esculls, planasses i espadats.
Guia la ruta incerta del navili,
consola la tristesa del marí;
digues-li bé,encomençar l'exili,
que de lluny et veurà quan torni aquí.
I digues-li amb tos raigs que ratllen l'ona
estrafent un mig cercle d'horitzó,
que quan ta llum movible l'abandona
no ha de témer els perills de la foscor.
Que un altre llum els greus perills li evita,
que aclareix l'esperit tant com el mar :
la dolça llum del sant de l'alta ermita
que s'alça, arran del cingle, vora el far.
Mentre els ecos dels visques a la reina s'apagaven fins a perdre's rodant pels vessants de la muntanya i anaven a trobar el general Prim, que els apagaria definitivament, els assistents, ara més distesos, aprofitaven les darreres clarors del dia per contemplar —podem si més no imaginar l'escena— el paisatge, fer un darrer cop d'ull a l'edifici o mantenir converses mentre passejaven pel jardí abans d'emprendre el camí de tornada. Mentrestant, el torrer, que en el curs dels parlaments havia tingut el seu moment de reconeixement gràcies a les paraules que li havia adreçat l'enginyer, esperava pacient que tothom desfilés per poder tancar el reixat d'accés al recinte i passar la primera nit de servei.
Ara ja no dorm ningú al far. El reixat que circumda l'edifici amb una lleugera curvatura ascendent fins a arribar a la mateixa altura dels pilars que franquegen l'entrada i subjecten les fulles de la porta coronada per l'escut reial, encara es conserva tal com era. El silenci de la tarda m'envolta. Es respira una quietud que l'oreig que remoreja entre les capçades dels arbres sembla bressolar. A través dels barrots de la porta d'entrada contemplo el jardí abandonat que té forma de semicercle. Recordo haver pensat en una de les reiterades visites a l'Arxiu Històric de Girona que fóra relativament fàcil retornar-li l'aspecte original. Passant làmines del far, vaig topar amb les del jardí, que inclouen, a més del disseny de l'espai, valuoses indicacions sobre el tipus de vegetació i arbres que calia plantar a cada parterre. Em dic que no costaria refer l'aspecte del jardí. Ara, però, dret davant l'edifici m'assalta la mateixa sensació d'estranyament que he experimental en altres llocs del territori on els fars no tenien cap protagonisme. La memòria recula i dirigeix la meva atenció cap a unes imatges antigues. Són fotografies fetes davant mateix d'aquest reixat. Els faroners i les famílies respectives posen amb el far com a teló de fons. De vegades també s'hi pot observar la presència dels altres dos torrers situats als balcons que voltaven la torre i la llanterna. En algun cas era el jardí el que estava en un primeríssim pla, emmarcant el grup que posava davant la façana principal de l'edifici.
Hem crescut i ens hem multiplicat, amb voracitat i desordre. Resistiu la temptació i, a dalt de Sant Sebastià, no us encanteu guaitant el mar, sinó que mireu cap a terra i en tindreu bona prova. De la banda de Llafranc, s'estén un paisatge de xalets aparellats amb piscina comunitària, tanca i gespa, una geometria d'apartaments, indesxifrable i probablement no gaire euclidiana, que es perllonga cap a Calella. Una confusió de pins i de parets blanques, un domini de segones residències. Aquest panorama no es pot contemplar sense que entrin en conflicte l'idealista ecològic, el pragmàtic econòmic i l'escèptic. «Que bell devia ser aquest país quan no havia estat urbanitzat!», exclama el primer. «Com volies que no es construís si la gent ha guanyat diners i a més té la dèria de viure prop de mar i de contemplar-lo? Per què puges tu mateix a Sant Sebastià, si no és per mirar el mar?» protesta el segon. L'escèptic conclou que, contra determinades passions profundes de l'ànima humana, contra el poder del diner i de l'orgull, barrejat amb la percaça del benestar, poc s'hi pot fer. Potser mirar enllà, vers cap Roig o cap de Planes. La llunyania sol ser més agraïda, sovint ens salva, si més no perquè la vista es torna imprecisa i els disbarats no fan tant mal d'ulls. [...]
Cap a ponent, tanca l'horitzó el perfil boscós dels turons de les Gavarres, on s'enllacen la verdor fosca del bosc amb la blavor del cel, alguns dies entelada per la boirina, d'altres refulgent per la tramuntana. Des de Sant Sebastià albireu el pla de Mont-ras i la concentració urbana de Palafrugell, de les quals emergeixen les fites dels campanars. Un imagina com devia ser aquest pla en aquell 1857, fa prop de cent cinquanta anys. La gent que hi vivia, els oficis que feien. Ara, la gent que hi habita és d'una altra mena, i no ens referim, tant se val, al pas de les generacions sinó a la barreja ètnica, cultural, lingüística. Els oficis també han canviat, han evolucionat fins a un punt que aleshores no es podia imaginar. Què en pensarà d'aquest paisatge algú que pugi a Sant Sebastià d'aquí a cent cinquanta anys més? Què hi veurà? Qui viurà al pla? En quina llengua enraonaran? En un text memorable, Josep Pla va escriure que, per a ell, Sant Sebastià representava l'eternitat. Generalment tenim la idea que l'eternitat és quieta, serena, inalterable, un estany immòbil sense actes ni temps. Però allò que es contempla des d'aquest mirador és just el contrari de la pau eterna. És un dibuix de l'adelerada, tèrbola, complexa peripècia humana, que es regeix per unes lleis profundes, rigoroses. Si doneu a un nen petit un llapis i un full blanc us el tornarà ple de gargots i guixades. Potser finalment, quan se'n cansi, l'estriparà. Els homes fem amb la terra, amb el paisatge com aquest nen. Guixem, esborrem, hi tornem a escriure... La mutabilitat constant, mentre el far gira.
10 d'agost, 2018
Ja l'hi he dit. Al matí hem anat al far de Sant Sebastià. Estic millor i volia celebrar que he acabat la història d'Ekinar i la feina d'excavació, una doble coincidència que em tranquil·litza i m'anima. Hem passejat entre les restes del poblat ibèric de Sant Sebastià de la Guarda, just al costat de l'ermita i el far Després, pel caminet que voreja la muntanya, tot solcat d'arrels nerviüdes que fan d'escalons, hem vorejat el penya-segat. M'he repenjat a la barana de fusta, contemplant tot el que es veu des del cingle i, en mirar cap avall, he sentit vertigen. Només una bafarada de vertigen, però concentrada i intensa. Als nostres peus es dibuixava un salt mortal sobre les roques. És un panorama que impressiona: la costa abrupta, les pinedes espesses, els roquissers que cauen en picat sobre la mar oberta, punxeguts com agulles... Allà dalt sents la salabror que puja dels esquitxos d'ona que s'enfilen després de xocar contra el rocam.
He estès els braços, petrificada davant tanta bellesa. «L'antic poblat de Bekuro, avui dia Begur; queda allà darrere al nord -he dit-, i si anéssim en direcció al sud trobaríem el poblat de Castell a Palamós, el Fortim de Sant Feliu de Guíxols, l'Agulla de Pola a Tossa de Mar, el Puig de Castellet, Montbarbat, a prop de Blanes, el Turó Rodó a Lloret de Mar...».
Altres indrets de Palafrugell: