Editorial Gavarres - 2012 - Cassà de la Selva
Encara que el nom de la gola es vinculi amb la mar, el més freqüent és arribar en aquest indret per terra. Hi ha bon camí des de la carretera que va de Torroella a Pals i a Palafrugell. Són unes terres planes, dominades pel promontori de la Fonollera i magníficament cultivades. Camps d'userda, plantacions de fruiters, en particular de pomeres, grans blatdemorars de regadiu. Un paisatge que dóna gust de veure. Són camps extensos, planers, ben treballats, que es beneficien de l'aigua que aporta el riu, cabalós, a tocar, i de l'aire de mar que passa i que tan bo es per als conreus. El mar, aquí, ja es respira, gairebé ja se sent.
Aquesta agricultura mor en un paisatge de dunes i en la vegetació de tamarius i canyers que s'hi cria. Tot esdevé sorrenc, flonjo, agrest. El riu s'eixampla i les aigües sembla que s'adormin, abans d'entrar al mar. El Ter forma com un petit estany immòbil, com si renunciés a fondre's amb el mar, com si li requés. Més enllà de la barra hi ha la blavor de les aigües marines, l'onatge, amb un serrell d'escuma blanca. En contrast, si el vent està encalmat, si no bufa la tramuntana, les aigües del Ter, més terroses, tan de mirall immòbil de les nuvolades del cel. De tant en tant, salta un peix, fa una cabriola a l'aire i torna a capbussar-se a l'aigua, sobre la qual es va expandint i diluint el cercle que ha deixat aquest moviment fugaç. Immòbil, pacient, amb aigua a genoll, un pescador de riu contempla el fet, esperant que una conjunció favorable de moviments provoqui que aquell peix saltador, o un de semblant, s'empassi l'ham.
A l'esquena seva, un altre pescador té la canya tirada a mar. Aquesta és una de les peculiaritats de l'indret, que permet passar de la pesca fluvial a la marítima o viceversa tot just fent quaranta o cinquanta passes. El golf que es forma entre el cap de la Barra, on els penya-segats del Montgrí cauen a ple sobre el mar, i cap Sa Sal és llarg i té la virtut que l'avidesa humana, que tant mal ha fet en aquest litoral, no l'ha poguda espatllar del tot. Per bé que és inevitable veure com les casetes aparellades, construïdes sota el govern d'ajuntaments democràtics, s'enfilen pels turons, en aquesta llarga platja, al nord i al sud de la gola, encara s'hi respira la vida natural en el seu estat propi, l'aire, les aigües, la vegetació, la fauna.
Del panorama han desaparegut les antenes de Radio Liberty, que no sabem si van contribuir gaire a enderrocar el comunisme, però almenys sí que van servir per aturar els especuladors. Sembla una conseqüència secundària però, observant la resta del país, resulta un favor important.
TEXT DE CORTADELLAS
Fa un parell de dies que va arribar la tardor, amb un temps de llevant no gaire sever, amb nuvolades i ruixats de poca durada. Va ser prou, però, per impregnar d'humitat camps i boscos i deixar-hi les primeres olors de corrupció i de floridura, que és la ferum de la tardor. Avui, però, aquella llevantada tímida ha requintat, el cel és gris, s'ha espesseït i a mig matí es posa a ploure. No és pas, però, una pluja constant, sinó, més aviat de deixa i pren. Comencen a caure quatre gotes, el ruixat creix, es torna intens uns minuts, minva i para una estona. Quan és al pic, ens soplugem per deixar-lo passar a l'església de Santa Coloma de Fitor, que té la porta oberta. [...]
A l'interior, l'església és petita, amb els murs nus, amb una mitja dotzena de bancs antics i corcats que duen escrit el nom de les famílies que n'eren propietàries, sovint amb dates del segle XIX. Els Vilanova de Cabanyes, els Cals, els Torroella, els Plaja, amb freqüència emparentats entre ells.
Al cor de les Gavarres, decantat cap a llevant, distant de Calonge, de Palafrugell i de la Bisbal, Fitor ha estat sempre, un terme disseminat, amb veïnats més o menys agrupats a l'entorn d'alguns masos de les famílies principals, aquelles que escrivien el seu cognom al banc que posseïen a l'església. El món pairal, una deu d'històries de tota mena, de disputes per un llindar, de casaments per interès, d'enamoraments prohibits, de contraban, de crims, històries que qui sap com van anar i que el temps ha convertit en llegenda.
La pluja amaina i acaba esvaint-se. Sobre el bosc que envolta Santa Coloma de Fitor s'escampa una boira baixa, esfilagarsada, voleiadissa, que toca els cimals de les alzines, dels suros, del pins. Emprenem el camí de tornada. L'aigua espatlla els camins, solien dir els culs de taverna. Hi tenien interès, és clar, però no és cap mentida. La pluja deixa fangueig i xaragalls. L'aigua de l'última ruixada es va escolant. Sortiran bolets, maduraran les aglans, que ara ningú no cull i que abans tant favor feien. Uns ciclistes, equipats amb vestuari llampant i màquines de tecnologia moderna, baixen rabents, camí de Fonteta, bruts de fang, temeraris. Abans, per aquestes boscúries, només tenien tanta pressa els contrabandistes...
Hem crescut i ens hem multiplicat, amb voracitat i desordre. Resistiu la temptació i, a dalt de Sant Sebastià, no us encanteu guaitant el mar, sinó que mireu cap a terra i en tindreu bona prova. De la banda de Llafranc, s'estén un paisatge de xalets aparellats amb piscina comunitària, tanca i gespa, una geometria d'apartaments, indesxifrable i probablement no gaire euclidiana, que es perllonga cap a Calella. Una confusió de pins i de parets blanques, un domini de segones residències. Aquest panorama no es pot contemplar sense que entrin en conflicte l'idealista ecològic, el pragmàtic econòmic i l'escèptic. «Que bell devia ser aquest país quan no havia estat urbanitzat!», exclama el primer. «Com volies que no es construís si la gent ha guanyat diners i a més té la dèria de viure prop de mar i de contemplar-lo? Per què puges tu mateix a Sant Sebastià, si no és per mirar el mar?» protesta el segon. L'escèptic conclou que, contra determinades passions profundes de l'ànima humana, contra el poder del diner i de l'orgull, barrejat amb la percaça del benestar, poc s'hi pot fer. Potser mirar enllà, vers cap Roig o cap de Planes. La llunyania sol ser més agraïda, sovint ens salva, si més no perquè la vista es torna imprecisa i els disbarats no fan tant mal d'ulls. [...]
Cap a ponent, tanca l'horitzó el perfil boscós dels turons de les Gavarres, on s'enllacen la verdor fosca del bosc amb la blavor del cel, alguns dies entelada per la boirina, d'altres refulgent per la tramuntana. Des de Sant Sebastià albireu el pla de Mont-ras i la concentració urbana de Palafrugell, de les quals emergeixen les fites dels campanars. Un imagina com devia ser aquest pla en aquell 1857, fa prop de cent cinquanta anys. La gent que hi vivia, els oficis que feien. Ara, la gent que hi habita és d'una altra mena, i no ens referim, tant se val, al pas de les generacions sinó a la barreja ètnica, cultural, lingüística. Els oficis també han canviat, han evolucionat fins a un punt que aleshores no es podia imaginar. Què en pensarà d'aquest paisatge algú que pugi a Sant Sebastià d'aquí a cent cinquanta anys més? Què hi veurà? Qui viurà al pla? En quina llengua enraonaran? En un text memorable, Josep Pla va escriure que, per a ell, Sant Sebastià representava l'eternitat. Generalment tenim la idea que l'eternitat és quieta, serena, inalterable, un estany immòbil sense actes ni temps. Però allò que es contempla des d'aquest mirador és just el contrari de la pau eterna. És un dibuix de l'adelerada, tèrbola, complexa peripècia humana, que es regeix per unes lleis profundes, rigoroses. Si doneu a un nen petit un llapis i un full blanc us el tornarà ple de gargots i guixades. Potser finalment, quan se'n cansi, l'estriparà. Els homes fem amb la terra, amb el paisatge com aquest nen. Guixem, esborrem, hi tornem a escriure... La mutabilitat constant, mentre el far gira.
A prop de Caldes de Malavella i apreciat pels caldencs, Sant Maurici és un paratge peculiar. Cimeja, però no gaire. Està situat en un petit promontori, però la vista no és dominant i la perspectiva només relativament extensa. El paisatge que s'albira és, sobretot, de capçades de pins i de cases de les urbanitzacions. La vegetació és variada, composta a mitges per la mà humana i per la lògica natural. Així, a part de la sureda imminent i dominant, als pendents de Sant Maurici hi ha unes esplèndides alzines, esponeroses i fermes, que tenen el veïnatge d'unes acàcies que difícilment serien allà si no les hi hagués plantades la mà humana. Igual que els xiprers, també carregats d'anys, que hi ha davant i darrere de l'ermita i que s'adiuen amb l'atmosfera ombrívola i crepuscular del paratge. [...]
Al peu del promontori hi ha un prat, amb l'herba ben arranada pel bestiar de pastura. El sol es va colgant. Una colla de jovent, asseguts en cercle al costat d'una figuera, encara sense fulla, toquen instruments. El vent espargeix el so mentre l'ermita es va enfosquint, tocada de l'ombra.
El municipi de Pals va ser un precursor a endreçar el nucli antic i a convertir-lo en un indret d'estètica acurada, en un poble empolainat, que vol captivar el visitant, especialment d'origen urbà. No ens enganyéssim, l'Empordà tradicional era força més deixat, polsós, desgavellat. S'hi sentia més ferum de bestiar, per entendre'ns. Però hi va haver un moment en què els pobles es van començar a adaptar a la prosperitat econòmica i als nous costums socials. Vam passar de l'estable al jardí. S'hi va fer una bona despesa de pedra, no solament a les cases, també per pavimentar els carrers. S'hi va posar una il·luminació més artística i es va retirar la trista bombeta grogosa sota un pàmpol. A Pals van ser dels primers a fer aquestes transformacions que després han sovintejat. Per això, ja fa anys que passejar pel nucli antic de Pals crea la sensació de ser a l'Empordà en la seva concepció més recent, turística, residencial, excel·lent escenari per a pessebres vivents ben lluïts, com el de Pals mateix. L'Empordà que enamora.
Si feu una caminada entre el silenci dels carrerons, en sentit ascendent, arribareu, però, un moment o altre, al Pedró, que n'és la culminació. El Pedró, aquella esplanada en què sembla que el poble s'acabi i que, de sobte, s'obri una mena d'abisme circular sobre la plana empordanesa. Fa impressió passar del trenat estret dels carrers immediats, en què les cases, de tan juntes, semblen compartir una intimitat profunda entre elles, redossada i ombrívola, a aquell amplíssim espai obert, de conreus, de boscos, de poblets més atansats o més llunyans. El contrast és colpidor; la sorpresa sacseja el tarannà més indiferent.
L'obertura de compàs del Pedró de Pals és el primer secret de la fascinació que exerceix a la mirada. El segon és la varietat de paisatges que s'hi contempla. De paisatges, en plural, perquè és un i molts. L'agulla del compàs plantada al Pedró us permet fer un gran recorregut visual. D'aquella mar on desemboca el Ter fins al bosc de les Gavarres; de llevant a migdia, tres quarts de volta, del perfil rocós del Montgrí als camps i les boscúries de Llofriu, la plana i els turons.
D'habitual, l'aire el notem a la pell, observem com remou les fulles dels arbres i de vegades en sentim el so, però l'aire no es veu. En alguns indrets del món, però, molt especials, d'una qualitat única, l'aire es veu. El Pedró de Pals n'és un. Allà, sobretot en alguns dies de la primavera o de l'estiu, veieu com l'aire de mar entra a la plana empordanesa, s'hi endinsa, la travessa. L'aire pren una materialitat perceptible, visible, àgil, volàtil. És un riu que passa entre la terra i el cel, un corrent sense marges, lliure, vertiginós. La geometria agrícola va canviant de tonalitat amb les estacions. La forestal no tant, perquè en aquest paisatge hi predomina el bosc perenne, excepte cap a les ribes del Ter. El cel, que des del Pedró sembla més alt, està sotmès als avatars de la nostra meteorologia inconstant. Hi floten bromes, boirines, cúmuls llunyans, però entre cel i terra hi ha aquell gran buit ple d'alè, on veieu l'aire córrer i expandir-se pel país, tocar una església romànica, empènyer els sembrats, escabellar els arbres, sempre lliscant, lliscant. Anem al Pedró de Pals a veure passar l'aire? No hi convideu a segons qui que us prendrà per beneit. És un secret que s'ha de compartir.