Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Originàriament, en bona part del lloc que ara ocupa l'església parroquial de Sant Jaume el Major, s'hi va construir, al segle XIV, l'església de Santa Llúcia, la qual fou gairebé destruïda durant la Guerra dels Segadors (1640-1654). Posteriorment, l'any 1683 es va començar a edificar una nova església per tal que exercís les funcions de temple parroquial. El temple, d'estil neoclàssic, té planta de creu llatina, de proporcions harmòniques i majestuoses. L'edificació, però, es va anar construint i perfeccionant amb el pas dels anys. S'enriquí amb obres artístiques procedents d'altres esglésies veïnes. Actualment, al seu interior destaca el retaule de l'Altar Major, que allotja una escultura de Sant Jaume.
Al davant de la portalada principal, podrem llegir-hi un poema d'Antoni Massanell, així com la descripció que Francesc Pascual Greoles fa de l'edifici i de com aquest contribueix a modelar el paisatge d'Arbeca, a més de la narració de Francesc Pané (les Borges Blanques, 1955), en què relata la seva confirmació. Finalment, completarem la lectura amb la breu descripció de Vidal Vidal sobre la plaça.
Encimada dalt d'un replà artificial, amb una escalinata a cada banda, construït per salvar el desnivell del tossal, l'església de Sant Jaume impressiona per la seva envergadura, però no pas per la seva elegància. De dimensions enormes, la façana i en realitat el conjunt de la fàbrica estan desprovistos de tota gràcia o vàlua monumental. Grossa i feixuga, sense altre interès que el de la seva vastitud, és rematada per un campanar que havia de ser enlairat i de perfil distingit però que va quedar escapçat perquè mai no va passar del primer cos, en ser interrompuda temporalment la seva obra, sense que s'hagi posteriorment reprès la construcció del segon tram.
Plaça de l'Església d'Arbeca
Per un carrer pujador,
que m'afeixuga la passa,
sóc arribat a una plaça
tota rica en antigor.
Si uns pòrtics en un cantó,
enfront molt gran balustrada
i al damunt, prenent volada,
la nau de salvació
que el meu ull, absort, contempla
la gran fàbrica d'un temple
amb coronament de blau.
N'he pujat l'escalinata:
la llum d'un estel de plata
m'ha vingut a dar la pau.
El temple, com sempre i a tot arreu, canta al·leluies; ferm i sobresortint. El peu que es conserva del castell i dóna la mida és acurat, i les flors —les flors que diferencien!— les trobes a cada raconet amb premeditació, embellint. Tots els carrers ben pavimentats i algunes vivendes s'han escapat d'estudi en la modernor. Majoritàriament s'està reconstruint aprofitant les velles façanes que li ressalten la vàlua.
Al peu de la vallada en destaca l'avinguda Montserrat, nova i traçuda i, per damunt de tot, l'esplèndida pista d'atletisme que deu ser única en tota la rodalia. Res de camps a través per entremig de bancals ressecs, no; una pista com cal, ben equipada i per fer clientela.
Des d'aquest privilegiat esportiu que vaig tafanejar (uns vailets corrien per les pistes a les ordres d'un monitor i era obert), Arbeca seu serena repenjada al serrat amb un posat de suficiència, segura de la seva importància.
Recordo que vaig anar amb desgana a l'església. Hi vaig anar tot sol. Les naus eren plenes a vessar perquè el dia era un esdeveniment singularíssim: el bisbe visitava el poble només cada tres o quatre anys. Algú havia dit que ja en feia més de cinc, tanmateix, que sa eminència no havia entrat a Arbeca. De joves preparats a rebre la confirmació, certament n'érem una colla llarga. El rector ens anomenava des de l'altar i cadascú sortia del banc assignat fins al passadís central, caminava les deu o dotze passes que el separaven del reclinatori, a l'altra banda del qual el bisbe era una imponent estàtua vestida de grana pel damunt de l'alba blanca, resplendent.
Jo vaig agenollar-me, poruc i tímid, com ho havien fet els que em precediren. Tenia el rostre abaixat, fit en les lloses del terra de la nau. El bisbe va demanar-me, amb un gest del seu braç, que aixequés el cap. Vaig sentir una intensa vergonya, una torbació tremenda que venia fent tomballons des de molt endins, barrejada amb una por tofenca, fràgil; amb una angúnia dessagnada. Vaig alçar els ulls fins a trobar els del bisbe, i hi vaig veure un candor capaç de sostenir amb quietud la meva mirada. La seva mà, amb el dit polze untat amb oli, es creuà sobre el meu front. Va aixecar lleugerament, delicadament, el serrell que jo tan m'estimava —i que era l'únic vestigi de cabell llarg que el pare deixava viure sobre el meu cap— i va fer lliscar el seu dit gros sobre la pell del meu front. No vaig sentir rubor, ni estremiment: va ser una percepció fugaç de tendresa, una calidesa gratuïta, madura, dolcíssima... Després, immediatament després, va acaronar-me el cap, a penes tocant-lo amb el palmell de la seva mà i em mirà novament, amb una mansuetud magnífica, reverencial i adulta.
Altres indrets de Arbeca: