Res a veure amb el posat de les edificacions noves que acabes de passar. La placeta de l'Ajuntament t'aboca a un pendent turmentat i als carrers que et cal fer a peu si en vols treure alguna conclusió.

L'atapeïment de cases i carrerets a banda i banda de l'arteria que és el carrer del Molí Vell només s'estova a baix a l'avinguda dels Portals, la placeta del Toll o la sortida cap a Belianes. La resta: Forn, Abadia, Sant Jaume, etc. d'un costat, i Pregàries, Sant Bartomeu, etc., de l'altre, són un rusc que xoca, si ho compares amb les densitats acostumades dels nostres pobles. És aquí una originalitat.

La placeta Major és la seva millor tarja de presentació: pedres i portals en dimensions mesurades i recolliment en si mateixa. Tot Arbeca es un replegament preservant la particularitat. Ben reconstruït. L'aperiència és bona i agradable.

Tot el poble té aspecte de refet i fins i tot industrialitzat; res a veure amb la pallofa de l'ametlleret característic i el dolç remenar de les olives que li han donat fama mundial. Aquesta gent s'ha espavilat i la son la desen d'hora!

El temple, com sempre i a tot arreu, canta al·leluies; ferm i sobresortint. El peu que es conserva del castell i dóna la mida és acurat, i les flors —les flors que diferencien!— les trobes a cada raconet amb premeditació, embellint. Tots els carrers ben pavimentats i algunes vivendes s'han escapat d'estudi en la modernor. Majoritàriament s'està reconstruint aprofitant les velles façanes que li ressalten la vàlua.

Al peu de la vallada en destaca l'avinguda Montserrat, nova i traçuda i, per damunt de tot, l'esplèndida pista d'atletisme que deu ser única en tota la rodalia. Res de camps a través per entremig de bancals ressecs, no; una pista com cal, ben equipada i per fer clientela.

Des d'aquest privilegiat esportiu que vaig tafanejar (uns vailets corrien per les pistes a les ordres d'un monitor i era obert), Arbeca seu serena repenjada al serrat amb un posat de suficiència, segura de la seva importància.

Les Garrigues, de les quals les Borges és la capital, es caracteritzen precisament per ser una comarca secanera. En canvi, si tot fos com aquí, nedarien en l'abundància del rec.

Deixant a part les partides del sol ixent, tot aquest costat és verd, i no pregona pas les diferències. Ja a dins, el Terrall mateix, és un jardí bellíssim, fresc i regalat amb aigua i arbres frondosos. Quin repte pel nostre Pla! Quin bé de Déu, aquell passeig!

A veure, anem per parts i fem feina. Les Borges té la dissort que la carretera de Tarragona la secciona escandalosament. Una carretera de tant trànsit per l'interior de la població impedeix que puguis fer amb comoditat l'accés d'un costat a l'altre, per semàfors que hi hagi. És clar, el moviment és enganyós si et quedes a la ronda de la carretera, i un malviure. En canvi, així que puges el carrer de la Bassa i accedeixes a l'interior del poble vell, aquest brogit desapareix, la tranquil·litat és la nota i l'equilibri, el to.

El carrer del Carme, el carrer Nou (curullat amb l'espaterrant catedral que és el temple), la porticada i elegant plaça de la Constitució, tots els carrerets d'aquest voltant que porten el segell del naixement del poble, tenen un encant distès. Allí sí que s'hi pot passejar amb tranquil·litat, mirar cases i botigues amb deteniment sense que ningú t'empaiti.

Les Borges és grandet. Molta construcció nova cap a la sortida de Lleida i també cap a Tarragona; industrialitzat. El Tonet me n'explicava avantatges i n'estava enamorat. La Pepita potser tocava més de peus a terra. La pagesia de les Borges, que hi deu ser i ben important si tenim en compte l'oli, no l'ensenyen. Bancs, comerços, garatges, la mateixa cooperativa, l'institut, etc., etc., li donen un posat de poble d'esquena al camp que ha obert les portes als temps moderns amb indústries de tota mena i que li ha tret l'agror camperola.

Per l'interior, evidentment, trobes alguna casa antiga, si bé en conjunt i pel gruix del poble, poca cosa. Més aviat construccions del final del segle passat i començament del xx i cases refetes, algunes aprofitant la pedra vella. Les Borges sembla un poble nou.

Els nostres pobles han fet rutilar la xavalla a dojo, com defugint la subjecció de les estretors que algun dia havien imperat. Tots som en aparença tan rics, que no ens vinguin amb massa romanços d'antiguitats que per quatre dies que hi som... visca Maria!

Me n'emportava la impressió del seu temple tan gran i la verdor del Terrall que deu donar gust de passejar-hi cap al tard, sense pressa. I dos panets de "pa petit" que vaig comprar per la mare i que segurament que ja no fan enlloc més que en aquesta comarca. Quina oloreta tan peculiar!

És un dels pobles més grans de les Garrigues, que té més d'urgellenc que d'altra cosa. Suposo que hi deu haver les raons pertinents per les quals pertany a aquesta demarcació.

El carrer de la Font és el més important i la plaça de Catalunya la faran parc magnífic el dia que hi plantin més arbres i flors, tot i la utilitat que ara té.

Si vols fer la part vella, que és la més important, també és millor que deixis el cotxe ja que, plana com sembla, et pot proporcionar sorpreses que d'entrada no hi comptes. Per exemple, el desnivell considerable dels carrers del costat de la plaça de l'Església: el Calvari porta creu i Carnisseries fa mandra de pujar.

Vull remarcar que a dalt del turó —ja dic que des de fora no el perceps— hi guarden l'original Pou de Gel, que és un giny natural admirable que val una visita tafanera i científica.

L'interior del poble, començant pel bonic carrer Major, porticat, plaça de l'Església, etc., etc., conserva l'estructura llegada pels anys. S'han refet les cases com a tot arreu —el mateix edifici de Casa de la Vila al bell mig del carrer Major—, s'han modernitzat, si bé en queda el posat que el pas del temps li ha deixat. També les velles pedres de la fortalesa que trobes aquí i allà tenen un mirar reconvertit. Evidentment, tot massa nou per plantar-hi canyes.

Vaig entrar a Sant Domènec, que és el primer que val la pena de visitar així que arribes a Balaguer. A més, aquestes coses de "missa" a mi em tiben força. Vaig deixar el cotxe al davant de la residència geriàtrica i m'hi vaig endinsar.

El temple és d'una sola nau sense gaires obertures, i la llum que rep de fora li dóna intimitat. Crida l'atenció la volta sospesa del cancell que va de banda a banda, fent equilibri.

El sostre de fusta i la pedra nua el fan acollidor. Hi canten els sants laterals, pel meu gust, si bé mai plou a mida de tothom.

Sant Domènec batega. Hi ha ciris encesos, hi fan missa, sents la tufereta de l'encens, hi ha flors a l'altar major; reconforta. A mi, és clar.

La plaça Mercadal és de catàleg. De les més boniques del país, sens dubte. Tota porxada, cada tram al seu aire, segons la casa que aguanta —fins i tot els de l'Ajuntament que són els més desafinats— permeten fer l'anella a l'aixopluc. Qui la pogués tenir a prop per gaudir-ne. Plataners esporgats, pavimentació d'utilitat, ja que els mercats setmanals campen aquí, centre vital de la ciutat.

El carrer d'Avall, crec que deu ser únic en el seu gènere. Una banda de carrer és amplament porticat —costat de riu—, passeig fascinant per la seva originalitat medieval, amb botigues rabiosament modernes, al costat d'altres tan antigues que no se'ls ha mogut ni la bombeta penjada al sostre. Admirable. Com un basar recristianitzat que batega fora-temps i a la vegada perfectament sincronitzat. Al cap d'avall, el vell cal Muxi, on ens atipàvem de bracets de gitano sortint del ball de la Rosaleda, quan anava a les festes del Sant Crist.

Tot l'interior de Balaguer és un trenat de carrerets estrets, amb la plaça del Pou i el carrer Major, una mica més oberts. Tots els altres són al celler: un call!

Podia fer-hi hores resseguint el nucli antic, ple d'encant i... de gitanos que l'han fet casa seva. A Balaguer hi vaig trobar molts gitanos. El tarannà comprensiu i humà de la seva gent ho deu admetre exemplarment.

Balaguer apareix davant, gaudint la vora del riu, amb Santa Maria de far a sol ponent i el Sant Crist a ixent, de testimoni. Balaguer. Hi entres pel carrer Urgell, llarg i fins al riu, nou d'estrena; eix comercial important de la ciutat. A banda i banda, carrers i més carrers que no coneixia, acabats de desenfornar. En quinze anys Balaguer s'ha inflat per aquesta entrada.

Abans, l'estació de trens i les casetes barates quedaven als afores i ara són al bell mig de la ciutat. L'estació, una mica deixada de la mà de Déu, i les casetes barates, un privilegi que els anys han revaloritzat evidentment. Qui en pogués tenir una!

La ciutat vella apareix a l'altre costat de riu, encisadora. Les cases menudes, primes, pintades de colors clars, assentades damunt dels porxos, contrasten amb els torrats del tossal del darrera i les muralles del castell Formós, que vés a saber on para!

El riu llisca disciplinat, amb el marge esquerre enjardinat, amb gespa ben arreglada, desmais, xops de jardí i flors. Des que van fer-hi les rescloses, aquest fil d'aigua sembla més important —i ho és!— més respectable.

Mollerussa ara té la catalogació de ciutat que tant se val, no li dóna més mèrit ni li pren el que ja té.

Estesa damunt del Merlet, la franja més beneïda del Pla d'Urgell, sense una minsa pujadeta ni baixadeta de res, esbatanada per la carretera N-II i la via del ferrocarril, ha sabut, com una heura insistent, treure brancatge per on ha pogut, vencent barreres i sortint-se amb la seva.

Com a ciutat —ningú ho pondera això— és lletja amb ganes. Pintada, mudada, perfumada, estocada...; lletja! Només la part nova comença a tenir una mica de cara i ulls; ampla, ben estructurada, amb plantes arreu... La Mollerussa de sempre acabarà per tenir mèrit, si bé de moment, per molta remodelació que hi fan, bons edificis reconstruïts, places esplendoroses com la de l'Ajuntament, és neulada de naixença i no hi pot fer més.

Pels que 1'hem coneguda de sempre: millorada, embellida i tot. Objectivament, sense traça ni relleu.

Plena de bancs, comerços moderns, garatges, indústries, bars i restaurants a cada cantonada, edificacions noves —enderrocades les velles—,  carrers encertadament pavimentats... Té el posat de curullada com cap més altra de la província. Indiscutiblement. Rica, suficient, potentada... i estranyament acollidora a la vegada. Segurament que encara és tan "jove" que no ha après a vinclar-se i és com és; natural.

La plaça Major amb la capelleta de Sant Isidori —si no la saps, no la trobes— és un dels únics racons encara recomanables. El carrer Mossèn Cinto i tota la Vilaclosa, l'arrel. Sí, d'anys ja en té ja, el que passa és que no es veuen.

A la gent de la meva volada —estic segur que coincideixen— ens fa la impressió que s'ha construït una ciutat nova de trinca on era la vella i de la bullida n'ha sortit ramificacions fetes carrers cap on s'ha pogut, a tort i a dret. Només ara, amb 1'avinguda de la Pau i la del Canal, comences a veure-hi una mica d'orientació. S'ha construït tant i tan de pressa que els tècnics municipals — si en tenien— no van collar una trista placeta enlloc, poso per cas. Amb tot, és admirable. L'empenta de Mollerussa mereix tots els elogis.

Un dia de mercat, el centre és un formiguer ple de gent. Pots passar-hi el matí donant tombs sense adonar-te'n, mirant-ho tot de poc veure res, ensordit per tots els sorolls i cridòries.

El convent de Sant Bartomeu fins fa quatre dies estava ple de frares del Cor de Maria, d'abans de "l'ajornamento" que va obrir portes a tot arreu.

Hi estan habilitant les dependències per un magatzem de vells, cosa que trobo prou encertada i m'agradaria de demanar plaça si la jubilació m'ho permet. Prou vaig trucar, però no hi havia ningú. Volia tornar a veure aquells finestrals filabarquinats que li han donat fama. I el claustre, que recordava de quan hi anàvem a veure l'Ernest.

El Parc —comencem— abans era una plaça de terra polsegosa, quatre arbustos mal esporgats i el quiosquet de les begudes que només s'obria per la festa major. Hi plantaven l'envelat i si regaven l'era, respiraves, si no ho feien hi podies contraure una obturació pulmonar. Com a tot arreu en aquests afers.

Ara és un jardí admirable, ben arranjat, ple de flors, arbres i monuments que dóna bo de passejar-hi. Fins i tot el Goya, el teatre del "Teuleret", sembla que llueix més i tot.

La plaça de Sant Roc, on paren el mercat dels dimarts, va des dels porxos de ca 1'Esquius, fins a la vora de 1'Ajuntament. És un carrer botifarrat que ja he vist canviar de fisonomia, almenys tres vegades. S'hi troben els comerços tradicionals del poble i encara perduren cal Victorio, la Perla, cal Carreres...

L'Ajuntament és un casal a to. Més ara, que han utilitzat els baixos per accedir a les dependències municipals i per la biblioteca. Abans servien per guardar-hi els gegants i capgrossos de la festa major. Ho sé perquè des de casa de la tia Carmela ho havia vist mes d'una vegada.

Ja no cal pujar part de l'espatarrant escalinata del temple, si necessites papers municipals i si per dins ho han arranjat com cal, l'edifici dona per a molt.

Els porxos del davant de 1'Ajuntament encara s'aguanten, com els de la plaça de Sant Roc, que donen a la població caràcter i una certa fisonomia medieval.

Ho vaig recórrer tot en cotxe i poc a peu. Bellpuig és massa particular per fer-lo d'excursió. Només hi volia donar una ullada, aquesta és la veritat ja que a casa, hi vas o no hi vas.

Vaig voler tornar a passar pel carreró de ca la tieta i retrobar aquella finestreta de l'habitació, on el Ramón i jo dormíem i tantes bones estones hi havíem fet d'infantesa. 

El temple, al qual pots accedir si tens bona manxa per aquella impressionant escalinata de pedra —gastadeta, la pobra!— amb trencaaigües de rubinada és sens dubte la peça clau. De les darreries del gòtic, enrunat durant la guerra del 36, ben reconstruït i amb el mausoleu de Ramon Folch de Cardona que és de marbre de Carrara; impactant. Llàstima d'aquella mona de pasqua de l'altar major que la bona fe d'algun rector deuria recomanar i que pel meu gust hi lliga com una taca en un vestit blanc.

La capella dels Dolors, ben pintada, al meu parer desentona ja que és de pedra i nua s'adiria més a la resta. És el centre de la devoció bellpugenca. A Bellpuig es pot no anar a missa, si bé la Mare de Déu dels Dolors es porta a la sina de dins. Qui no ha assistit a una processó dels Dolors, no sap de què va l'assumpte de la fe. Aquella processó, mirada amb parabòlica, és una vulgar imitació de les processons d'Andalusia per Setmana Santa. Si t'hi fiques, no hi facis broma perquè la gent la fa amb devoció i agraïment. Ningú que la visqui queda indiferent: és de veritat.

Potser actualment amb tants "passos", vestes i bandes de música, l'estan portant al precipici —tot i que a la gent de Bellpuig l'ornamenta li va— si bé la seriositat és total i fa respecte. Ja feia anys que no hi havia participat i m'agradaria tornar-hi. La mare encara diu: —Verge dels Dolors! Hi aniré a portar atxa!, que vol dir que és ben viva.

Deixem-ho. El Sant Crist de Bornico el guarden en un racó de la capella dels Dolors, mig amagat. Passa desapercebut i tot. No és tan lleig, el pobre!

És una talla nova que va fer el Jaume Perelló, imitació exac­ta del que hi ha a Bornico, a Itàlia, i que va portar a Bellpuig Isabel de Casanoves, ja fa segles. La guerra l'havia malmès i se'n va haver de fer una copia. Encara recordo la festassa del retorn; si en fa d'anys!

Encara es conserva la planta del castell, que ens permet imaginar com degué ser d'important. Quadrat, fort,  segur dalt del seu mirador, amb possibilitats d'ullar l'enemic a molts quilòmetres del Pla d'Urgell, que es d'on venia segurament.

Han habilitat les quadres i sales del peu per a fins culturals del poble i al replà de dalt fa anys que hi funciona un col·legi públic.

Amb tot, vaig tenir l'encert de pujar a Sant Eloi, l'antiga serra del Mor.

Allí, sí que només hi havia els moixons. Per la carretera d'Agramunt hi ha un carrer penjat que hi condueix directament, encara que jo estava acostumat d'accedir-hi pel vessant de solei; pel costat de cal Balcells.

El ventet fregava els pins escardalencs del tossal i l'esplanada deserta tonificava, després del soroll del centre.

L'aroma perfumada de l'entranyable Segarra t'arriba tangible, nítida, sense regateig. I si el dia es clar, pots endevinar la Seu de Lleida.

La verdor desorienta, a la primavera. Després els ocres li do­nen la tonalitat que és el distintiu d'aquesta comarca. L'ordi que s'anava fent gran, arrodonia els bancals i penjats en onades amorosides, de mar d'herba. I qui no em vulgui creure que hi pugi a veure-ho!

Sant Eloi deuria ser un punt de mira estratègic per espiar els moviments de l'invasor, tot i que el Castell i les defenses fossin a baix, ben fornides segons les restes que encara hi queden.

L'esglesiola és nova i el sant té ressonància ciutadana. Molt volgut.

Hi vaig passejar una estoneta, gairebé fins als dipòsits de l'aigua. El parc de Sant Eloi, orgull de Tàrrega, és un jardí urbá que, pinet darrera pinet, baladre darrera baladre; ha esdevingut la realitat que actualment mostra, envejable.

Dilluns, mercat a Tàrrega.

Abans era cita obligada de tot aquell que es bellugava en una certa direcció.

Amb el mercat, Tàrrega es una ciutat transformada. Els petits carrers centrals atapeïts de parades de venedors ambulants, instal·lades segons l'especialitat de l'oferta, li donen una coloraina viva i electritzant. La gent intenta caminar amb dificultat.

Roba al carrer del Carme i al Pati, verdura al carrer Agoders i la plaça de l'Ajuntament, sabates i bacallà on hi ha un forat.

Has de deixar el cotxe lluny del centre i deixar-te portar per la riuada humana que hi campa.

El Pati, que és aquella magnífica plaça tradicional de bon passejar, un formiguer.

No veuràs cal Sobies, ni cal Mateu, ni la Mútua, ni la Creu de Terme, ni res que valgui la pena. També havia agafat un bon dia per tornar a Tàrrega! L'esperó del mercat pot resultar enganyós si vols altra cosa que un carnaval.

El carrer Santa Anna, d'encertat ús per a vianants, conserva l'encant del comerç dignificat i l'elegància de les formes que li han donat els anys. Amb establiments moderns i marcant orientació. Era l'únic lloc amb una certa tranquil·litat.

Han reformat l'Ajuntament per dins, conservant la façana de pedra que guarda testimoniatge. També han completat la façana del temple parroquial que és gran com la catedral de Sevilla. Si arriben a emplenar, quanta gent anirà al cel!

Una mica, vaig poder ullar la creu de terme embolcallada de catifes d'un moro que mig xerrava el que podia i que es va pensar que li volia fer una compra quan em va veure palplantat al davant del monument que, per a ell, només era un punt de recolzament. Esplèndida, meravellosa i tot el que es pugui dir d'aquella creu! Abans, ja en sabien!

Amb el cotxe em vaig plantar a Santa Maria. L'escala que hi puja des del carrer Major fins al replà de dalt em va fer mandra tot i que l'havia pujada més d'una vegada i no em decebia mai. M'havia fet vell de veritat? Una mica de respecte el fa aquella escala!

El gòtic de Santa Maria s'assembla al de Sant Domènec. Potser encara és més sobri. La pedra, per norma, dóna serietat. A l'interior t'hi trobes indefens. Amb poc finestral que, en rebre la llum de sud, no li cal més. A Santa Maria o bé hi dius parenostres o fas via. No conec un altre temple enlloc que et deixi tan desarmat. Quina saviesa arquitectònica! Res et distreu.

La placeta del davant, abocada a les teulades del nucli antic, té una panoràmica que arriba des del Montsec als plans de Lleida.

El cementiri, adossat a les parets del temple. Hi vaig donar un tomb. Carrers de nínxols que son autèntiques galeries de vidre; pels recobriments, passeigs de xiprers harmonitzant amb el temple i un escampall de tombes a terra, des de la més humil de ferro colat al marbre generós dels potentats.

Agafada la carretera de les meves preferències —ho he dit i ho repetiré segurament més d'una vegada—, que és com una ratlla platejada en el paisatge sense entrebancs de corbes, espetegues a la Noguera definida i concreta que, pràcticament fins que ets al creuament de la de Lleida, no la comences a engolir.

Aquells serrats arrodonits que venen de Bellmunt fins a la Ràpita, marquen les diferències. Les serres de Camarasa són allí mateix. El tall del riu i la sentor del seu pas per la fondalada no tenen res a veure, tot i l'agricultura que regeix, amb la nostra Plana.

Així que passes l'empit de la carretera, enfront del castell de la Ràpita, ja pràcticament has dit adéu a una contrada ben definida per endinsar-te en una altra que té la seva peculiaritat.

Les edificacions principals del poble són el temple, amb un magnífic campanar de pedra, cal Blassó (ara cal Rafel) al carrer Major, la Casa de la Vila que presideix la plaça amb senyoria... i poca cosa rai! Passejant pel carrer Major (Carrevall), pots trobar alguna llinda de portalada del 1600, de pedra ben conservada, si bé tot és tan nou que no té cap personalitat. Ni els carrerets malgirbats que a mi m'agraden, arrebossats donen la talla.

És un típic poble de Pla d'Urgell que ha fet la metamorfosi de la tàpia a la totxana, sense traumes, ja que el tarannà de la gent no hi ha posat impediments. La cultura urbanística no donava per a tant i les comoditats són les comoditats. Si ha calgut enderrocar història, doncs a terra! La nostra capacitat d'adequació no té límit. A més, com que som gent de poca estada a casa, tot s'ha de dir, no hem estat per romanços. [...]

Els voltants del temple, amb tres o quatre carrerets que l'encerclen, marquen les poques diferències. Han enjardinat i pavimentat tots els racons, deixant-ho pulcre. I és tan quiet!

Al costat sud de la placeta hi guarden restes de la història monumental: el peu de la creu de terme del Gomà, un tros de la llosa de la tomba de l'abat Carrera... ben mostrat i, "misèria no em deixis"!

Sabia que altres restes de les creus de terme —en teníem dues de magnífiques, presidint els carrers Major i Calvari— actualment són a la sala de cultura de l'Ajuntament. De l'abat Carrera, el darrer abat de Santes Creus que en l'amortització va venir a morir al poble d'on era fill... un historial.

Brillava un sol lluminós, tebió, que s'agraïa. Després de donar tombs per les fredes naus del temple, el seu escalf reconfortava. Me'n vaig anar fins a la Costa, darrera mateix de la plaça de 1'Església, al damunt del pujolet. Allí rau l'iníci del vell Castellnou.

La Costa ofereix una panoràmica ampla. Costaria ben poc de bastir-hi un racó esplèndid ja que la situació és privilegiada. Mai me n'havia adonat.

Tota la Vallmajor és a l'abast, aquella vall ampla, gairebé imperceptible que mena al cor del Pla. Amb la serralada de les Cals a l'altra banda. Al fons la serra d'Almenara i Bellmunt, coronat. Després les crestes de Camarasa al peu del Montsec i al darrera ell, majestàtic, aspre, amical; quotidià tot i la llunyania. El Montsec és la nostra concepció de muntanya quan la referim.

L'aigua ha fet d'aquest vell Mascançà dels nostres avantpassats —desert escruixidor, terra d'escurçons i matahomes— aquest jardí generós de cultius i portes obertes que és actualment la Plana d'Urgell.

La Costa ja no és aquell pendent argilós pel qual, de vailets, ens llançàvem cul avall fins al camí del cementiri vell sense respectar pantalons ni camises. L'han reemplenada, ampliada i sembla una altra. Els minsos pinets que hi han plantat, un dia faran el fet, encara que de moment treuen la panoràmica i has d'atansar-te fins a la vorera de la bàscula per engolir Vallmajor. Quin partit se'n podria treure! Està clar que a la meva gent, què els expliques de jardinets i zones verdes si tot el sant dia estan clavats de sol a sol en el més frondós conreu que es pugui projectar! La jardineria per a les ciutats del ciment!

El cafè de Castellnou —el vell, el gran; el de sempre— és una incòmoda, poc acollidora i mal condicionada baluerna, que més que un establiment d'esbarjo sembla un magatzem d'alfals. El cafè pròpiament dit que et donen per a beure, de vegades raja tan espès que després no dorms. Sovint és aigua de rentar plats que costa d'empassar. Però hi trobes el Jaume, el Pel, el Blai, el Trosset; to­ta la plana major. Et fan lloc a la seva taula, fas la botifarra amb ells fins que et cauen les ganes, discutint la jugada, retalles les cuixes de la Botxaca i els pits de la Sibil·la, hi fas tractes...; no té preu.

Cartes suades, brutes, que si bades una mica, com que tothom se les coneix, veus volar les mules pels tossals, que deia el Ton de l'Ós.

La meva colla, com de costum, hi era al complet i m'esperava perquè sabia que era al poble i si m'hi quedava mes d'un parell de dies, hi trauria el cap. Tenia la tarda garantida, especialment si el Trosset, el meu amic de les barrines, s'ho proposava.

—Vint dies? Fuig, fuig! No tens collons d'aguantar ni una setmana.

—Què t'hi jugues?

Amb el Blai, el Jaume i el Trosset vam engegar aquella primera partida de botifarra, la del retorn, amb "carajillo", després copa, cervesa per remullar i torne-m'hi!