Ajuntament de Vilafranca, IEP - 1994 - Vilafranca del Penedès
Grallers
Amb el pas lent, les Gorres ben calades,
duent davall l'aixella l'instrument,
es congrega l'estol supervivent
a la plaça. Hi ha cares ensonyades.
Del cloquer s'han desprès set batallades
que fan posar la roda en moviment.
La gralla esqueixa l'aire amb plor estrident.
El timbal ronca... Són les matinades.
Desperta't vila! Aboca't pels carrers!
Frueix de l'alegria que els grallers
alcen arreu. Que el teu goig sigui unànime,
I escolta enfervorida el vell batec
de la gralla que, si emmudís, ai!, crec
que ens deixaria diluïda l'ànima.
Plaça de la Constitució
Al meu pare
Qui, mirant vells papers, la vista s'escarrassa
prou sap que antigament eres l'única plaça
que la vila que avui du el títol de «Senyora»
oferia als seus fills, fos clergue o llevadora.
De l'un a l'altre extrem ets una gran botiga.
Els dies de mercat, no hi cap ni una formiga.
Conills, ous, aviram... Amb què no es comercia?
I així fa la viu-viu la nostra pagesia.
La faç del botiguer, el temps, com la trasmuda!:
és d'un parlar eloquaç per més que resti muda:
si el sol somriu, somriu, ja que el calaix s'apuja,
però se'ns desfà en plor si el dissabte és de pluja.
És la vida, senyors, amb els seus alts i baixos:
«Carrers mullats?»... ai las! doncs «eixuts els calaixos».
Els capvespres d'hivern -i més en jorns plujosos-
les teves voltes són refugis amorosos.
Voltes que em sou estoig de records immarcibles:
closos o oberts els ulls, tostemps se'm fan visibles.
Al teu clos he nascut i això mai no s'oblida.
Mentre em resti un alè, sigues-me, o plaça, vida!
Record de Cal Noi-Noi
Al meu pare
La gent, què en sap? Mes jo ho recordo encara
perquè, durant llarg temps, em fou camí
aquell, pel corraló, anar i venir
de casa a cal Noi-Noi amb el meu pare.
La imatge, si bé llunya, em pervé clara:
amb l'eina als dits vèiem, absorts, sorgir
el testimoniatge d'un ahir,
plenes de pols les bates i la cara.
Que el nostre goig fou d'entaular batalla
contra els gruixos de guix i calç, mortalla
que envilia els carreus del vell palau.
Avui, l'antic casal, fita assolida,
què té a envejar? No així la meva vida
que el retorn al passat, sovint, l'atrau.
Arqueologia i vi negre
(Sonet amb paraules de Josep Maria de Sagarra)
Quan hom diu «Vilafranca», sol pensar
fatalment en un tros de terra grassa
i compacta on la vida encara hi passa
entre mitres i bótes i tartrà.
Si és que hi fas cap, no et cal sinó emmenar
carrer de Sant Bernat amunt la passa,
i et trobaràs de sobte en una plaça
on sents que és important ser català.
Per tots cantons es nota la fragància
que neix de tanta i tanta pedra rància
i del vi que es consum a cal Noi-Noi,
palau-taverna on, plens de gosadia,
s'aiguabarregen l'arqueologia
i el vi negre que vessa d'un bocoi.
Als castellers
Camins enllà de l'aire us somriu un estel
o és fruit d'aquest orgull que ens costa de colltòrcer
que agermanant-se Seny, Agilitat i Força
alceu aquestes torres talment altra Babel?
Sou la plasticitat d'un somni, d'un anhel,
que abril darrere abril un clam de fe reforça
o plagieu el pi, de vermellosa escorça,
que fervorós arrela davall del nostre cel?
Sigui quin sigui el plor que us mena a aquest desfici
sigueu, o castellers!, fidels a l'exercici
que ens llega aquesta terra que ens ve donant el pa
que cada cop que us veig dreçats com una flama
us sé talment la veu que arreu arreu proclama
l'esperit inquiet del poble català.
No em deixeu pas colgat en terra estranya
si mai la Mort, que sempre ens ve a l'encalç
-el rostre ben ocult, el peu descalç-,
m'hi revelés la seva horrible ganya.
Vull ser pols de la pols que m'acompanya
al llarg d'aquests camins que entre bancals
em duen a la joia d'uns tossals
que emmarquen vinya i blat, arbre i cabanya.
Oh!, ser fidels, tostemps, amics, al lloc
on hem après el nom de cada cosa,
el gust per la complanta, per la rosa,
per la paraula trasmudada en foc.
Lloc que, dins meu, projecta una llum blanca,
repòs ja dels meus avis, Vilafranca!
Plaça de l'Oli
Pot ser que passi algú pel teu passeig
i no s’adoni del que jo ara hi veig?
Si és així, deu dur als ulls la son encara.
O pitjor: que no té la vista clara.
Que avui, o plaça, ets tan rica de llum,
i encara, alhora, exhales un perfum
capaç d’extasiar qualque novícia,
que als meus sentits no els cal altra delícia.
D’anys ha que ens coneixem, no tinc present
d’haver viscut en tu un millor moment.
És que ja no eren prou les teves gràcies
que ens sorprens amb la flor de les acàcies?
Plaça Major d'Arbeca
A la meva neboda Maria Fernanda
O plaça Major d'Arbeca,
tan càlidament m'aculls
que, en justa correspondència,
et faig centre dels meus ulls.
La meva passa s'hi atura...
Et contemplo... Com m'atreu
la pedra, la pedra nua
que per tots costats es veu:
als pilars, a les arcades,
a les llindes dels portals,
als pedrissos i façanes...
Te n'adones de quant vals?
L'ombra del temps, emmandrida,
sota els teus porxos s'ajau.
Bé prou comprenc que em convida
a submergir-m'hi en la pau.
I així ho faig. Deixo que passi
l'instant, i l'hora, i la sent...
Només tu, com un oasi,
al fons del meu pensament
Des d'ara, plaça d'Arbeca,
no em caldrà més dir-te adéu:
la teva imatge, serena,
que viva la duc dins meu!
Plaça de l'Església d'Arbeca
Per un carrer pujador,
que m'afeixuga la passa,
sóc arribat a una plaça
tota rica en antigor.
Si uns pòrtics en un cantó,
enfront molt gran balustrada
i al damunt, prenent volada,
la nau de salvació
que el meu ull, absort, contempla
la gran fàbrica d'un temple
amb coronament de blau.
N'he pujat l'escalinata:
la llum d'un estel de plata
m'ha vingut a dar la pau.