La vila de Prades és aclofada en el centre d'un extens altiplà envoltat de pics d'una alçària considerable. Uns pics que, en dir de Casas i Ferrer, semblen donar-se les mans per ballar una sardana.

El planell que acull l'antiga capital del comtat medieval és dominat pels tons rogencs de l'arenisca que conforma gairebé en la seva totalitat la composició geològica del seu sòl. I dels estrats de pedra d'esmolar, vermella com el rovell, se n'han extret tradicionalment els carreus que han servit per construir els edificis de la població. Aquest to rogenc que impera en les cases i els bastiments públics de Prades, i que atorga harmonia i caràcter al seu conjunt urbà, és un color viu, sangonós, que Iglésies i Santasusagna identificaven amb el de les mares de vi. Vila de Prades, prorrompia Joan Santamaria, lúcida i roja com una gemma encastada en un relleix de la muntanya.

La tonalitat vermella és la que sens dubte predomina també en un dels racons més característics de la vila dels comtes, reproduït en innombrables fotografies i estampes, quadres a l'oli i targetes postals: el portal de l'antiga muralla que dóna a la plaça, l'accés més habitual al centre de la població, tocant d'una treballada creu de terme i adossada al mur lateral de l'església, de la qual s'aprecien els robustos contraforts. El portal, de fines dovelles, conserva en la seva part superior els matacans de pedra blanca, que contrasten vivament amb la carnació dominant a la fàbrica del temple i el llenç de la muralla. Per damunt del conjunt sobresurt el campanar, de dos cossos molt distints, roig com el foc, amb els seus airosos finestrals i la teuladeta piramidal. Repenjat a la paret lateral de l'església, hi ha un banquet de fusta. Els matins assolellats, hi seuen els vells, la gorra calada, a tafanejar els que entren i surten pel portal, a xerrar del preu de l'avellana o de política internacional.

El portal dóna directament a la plaça Major. Aquesta plaça de Prades és un espai quadrat, envoltat de porxos sostinguts per embigats de fusta. Lleugerament desnivellada, la seva superfície és emmarcada per arbres i bardisses, i algun que altre banc de fusta. Sota el porxos, infinitat de botigues i bars-restaurants. A les botigues hi podeu comprar mel del país o castanyes. Als restaurants degustar-hi uns antològics enciams amb romesco o bé els gustosos rovellons d'aquestes serres.

Les cases que circumden aquesta magnífica plaça són de comport senyorial, amb molts balcons i algunes motllures. Van ser edificades amb la típica pedra esmoladora, però posteriorment van ser arrebossades, possiblement perquè la pedra nua era considerada un pèl indigna, molt pobra, però per sort darrerament comencen a saltar de les parets algunes plaques d'argamassa, i per entre els grisos i torrats de les façanes sorgeixen bocins d'un vermell roent, noble, el vermell de la maçoneria original que és d'esperar que algun dia recobri el seu protagonisme ornamental.

En un racó de la plaça davant per davant de l'església, l'aigua brolla incessant de la monumental font renaixentista, esfèrica, completament insòlita. La font va ser reproduïda, com a curiositat innegable, en el Poble Espanyol de Montjuïc. Pels quatre canons de bronze d'aquest artístic brollador de la plaça Major de Prades normalment salta aigua. Excepcionalment, els dies de festa senyalada, també hi raja xampany.

La façana de l'església és rosada i blanca com un gelat. És de línies renaixentistes, per bé que la resta del temple conté elements romànics i gòtics. Aquesta parroquial de Santa Maria gasta una compacitat una mica ruda, inèdita, si més no de portes enfora, en bona part per causa del color dels seus murs. Té un regust de monestir medieval, postil·la Antoni M. Casas.

El 12 d'agost de 1956, la Verge de l'Abellera va ser solemnement coronada pel cardenal arquebisbe de Tarragona. Va ser una festassa, a la qual van assistir les autoritats polítiques i eclesials, i l'abat de Poblet. La corona va ser adquirida per subscripció popular i és obra de l'orfebre barceloní Jaume Mercadé, que hi va muntar cinquanta abelles de plata, presidides per una reina i l'escut de Prades. El 9 d'octubre de 1960 va ser aixecat a l'entrada del recinte un pedró en recordança al poeta Melcior Font, autor de la lletra dels goigs de la Mare de Déu, de l'any 1925. És aquella una composició molt inspirada, d'un profund lirisme, farcida de natura i paisatge.

Tota branca se us decanta,
i tot bri s'alça per Vós,
vostre xiprer es remorós
com el doll que al peu hi canta.
Vianant que sedejava
llavi fresc i bon camí.
Feu-nos ésser romaní
de la vostra sorra blava.
Aclariu-nos la mirada,
si heu fet clarejar la mel.
Sobre espines la rosada,
sobre abims posen l'estel.
Que el somriure que esclatava
nostre ull no el vegi marcir.
Feu-nos ésser romaní
de la vostra sorra blava.

Una làpida fixada en la roca, darrere mateix de l'ermita, explica que en aquesta cova de l'Abellera va fer vida d'ermità, entre 1484 i 1493, fra Bernat Boïl, el primer missioner que va evangelitzar Amèrica. Boïl havia nascut en un mas del terme de Vilanova de Prades anomenat el Molinet, per bé que no tots els seus biògrafs estan d'acord en aquest punt.

La població originària de l'oliva arbequina és Arbeca, tal com dóna entenent el seu nom. Situada a sis quilòmetres de les Borges, per la carretera de Bellpuig, la vila —que Henry Cock aventura que en temps reculats s'havia anomenat Vibiena, alhora que la qualifica de muy linda, ell sabria segurament per què— es troba just en el confí dels contraforts garriguencs i enfront de la dilatada plana que s'estén cap al nord fins la serra d'Almenara, prop de la ratlla entre les comarques de les Garrigues i del Pla d'Urgell. El canal, que cenyeix el tossal en què es reclina el caseriu, delimita de forma ben evident el territori accidentat i eixut del secà, dominat pels tons sípia i sumit en una mena de silenci immemorial, i a la planúria feraç de l'antic Mascançà, terra dinàmica i pròspera. A llevant, com una prolonga­ció matisada dels relleus garriguencs, els secans es perden devers un horitzó incert d'ocres serrats, per les poètiques comalades del Corb.

Si des de la placeta de davant de l'actual ajuntament, presidida per un monòlit de pedra plantat en el centre d'un breu jardinet com a homenatge a la vellesa, adreceu les vostres passes cap a l'esquerra, ben aviat fareu cap a la plaça Major, que té for­ma allargada i porxos als dos cantons. Especialment remarcable hi és la casa Turguet, tota de pedra i amb un magnífic porxo apuntat a peu pla, que va hostatjar les dependències municipals fins a la guerra.

En aquesta típica plaça Major i en els seus entorns, se celebrava antany la concorreguda fira de Santa Caterina, cada 25 de novembre. Era especialment animada i s'hi venia de tot, des de teixits fins a mules. Era tradicional —i últimament ha estat recuperat aquest costum— de preparar uns suculents esmorzars multitudinaris, a base de llonganissa a la brasa i mongetes.

Des de la plaça Major, pel carrer de Sant Jaume s'accedeix a la placeta de l'Església. Aquest carrer senyorial és porxat per un dels seus costats. Una vivenda d'aquest tram, l'antiga casa delmera, llueix una magnífica llinda esculpida, d'un gran mèrit artístic.

Encimada dalt d'un replà artificial, amb una es­calinata a cada banda, construït per salvar el desnivell del tossal, l'església de Sant Jaume impressiona per la seva envergadura, però no pas per la seva elegància. De dimensions enormes, la façana i en realitat el conjunt de la fàbrica estan desprovistos de tota gràcia o vàlua monumental. Grossa i feixuga, sense altre interès que el de la seva vastitud, és rematada per un campanar que havia de ser enlairat i de per­fil distingit però que va quedar escapçat perquè mai no va passar del primer cos, en ser interrompuda temporalment la seva obra, sense que s'hagi posteriorment reprès la construcció del segon tram.

Qualsevol carreró que puja des de la placeta de l'església o la plaça Major us menarà fins a la plaça del Mercat, sota mateix de les muralles del castell, i des d'allí fins dalt del turó on s'havia aixecat l'imponent baluard que més d'un cronista anomenava insigne alcàsser. D'aquell poderós castell-palau d'Arbeca avui ja no en resta més que una torre lateral, la base d'alguna altra, i diversos panys de muralla, alguns dels quals han estat recuperats en els darrers temps gràcies a l'enderrocament d'uns quants cor­rals que havien estat edificats a recer dels històrics carreus, i a l'acondicionament i enjardinament d'una part de la cara meridional del recinte murallat. És a dir que les restes actuals no poden de cap manera fer imaginar al visitant l'esplendor d'aquella antiga fortalesa i la vastitud i monumentalitat de les seves construccions. Lo castell qui dominava la vila ha sigut tan maltractat en los temps moderns, es lamentava ja Ceferí Rocafort al principi del nostre segle, quan encara algun bocí important del conjunt es mantenia dempeus, que en prou  feynes pot donar-nos idea de la sumptuositat d'aquella construcció lo poch  que'n resta; y suposan fundadament seria de gran vàlua y riquesa. El d'Arbeca era tingut en el seu temps com, si no el més, almenys un dels més grans i eminents castells de tot Catalunya. Només per fer-se càrrec de la seva enormitat val la pena re­cordar les insòlites dimensions del seu perímetre, que tenia quatre sumptuoses torres cantoneres —de les quals coneixem el nom de tres: la dels Vents, de les Dones i la del Porgador— i encara una de central, de l'homenatge, la qual contenia nombroses dependències, que el voluminós edifici estava aïllat per un fossar fondo i ample, i que l'accés al seu interior s'efectuava per un portal denominat dels tres reis, a través d'un pont llevadís.  Es conta que en aquest castell hi havia un total de 365 finestres, tantes com dies té l'any (la tradició diu que els primers raigs de sol del matí entraven dins del casal per una finestra diferent cada dia), i que aquestes finestres estaven protegides per reixes daurades, i que hi havia quatre sales d'es­tar, una a cada extrem de l'edifici, habitades pels ducs en cada estació de l'any.

El centre neuràlgic d'Arbeca és l'avinguda dels Portals. Rep aquest nom perquè antigament hi donaven, a un i altre extrem, dos dels portals de la mu­ralla exterior de la vila vella. És a dir, aquest avui cèntric carrer era una mena de ronda que resseguia el perímetre emmurallat. En un d'aquests portals, el de Sant Joan, va ser penjat en una ocasió el cap de l'assassí del rector de Castellots, que havia estat ajusticiat i posteriorment decapitat en unes forques que la senyoria d'Arbeca tenia vers el terme dels Omellons, a l'època en què la comarca de les Garrigues era un veritable cau de bandolers.

L'avinguda dels Portals —fins fa uns anys, lògicament, avinguda del Generalísimo— era coneguda tradicionalment com carrer de les Fonts, per cau­sa de les fonts que hi havia en cadascuna de les dues placetes que ocupen les puntes d'aquesta via princi­pal. La més important de les dues era la que fins fa unes dècades hi va haver al portal d'en Rovira, o sigui el de baix. L'aigua hi afluïa a través d'una mina que naixia a les comes de Maldà. Era una aigua que en deien molla, que no desfeia el sabó ni permetia coure els llegums. Aquesta font la gent l'anomenava darrerament la font del metro, perquè per arribar fins als brolladors s'havien de baixar unes escales, igual que a les estacions del ferrocarril metropolità de les grans ciutats.

Davall mateix del portal de Baix s'obre la plaça del Toll, un espai reclòs i ensotat, que darrerament ha estat remodelat segons la més moderna tendència urbanística de les places dures. Un parell de pedrots palplantats prop d'una font hi evoquen la grossa roca damunt la qual es troba assentada aques­ta singular plaça.

Prop de la plaça Major de les Borges, l'església de Santa María aixeca arrogant la seva envergadura. Pujada a la segona meitat del segle xviii amb pedres provinents del vell castell local, és una edificació excessivament glacial, d'un classicisme aclaparador. Al capdamunt d'una sumptuosa escalinata, una es­tructura de columnes estriades i fornícules buides es decanta amenaçadorament cap a la dreta, segons el punt de vista de l'espectador. El campanar, més modern, és vuitavat i de tres cossos, altíssim. Com el temple, apareix excessivament fred, sobri sense el to ornamental o de rústica majestuositat que llueixen les torres de les campanes de la Granadella o Llardecans, per no moure'ns de les Garrigues. Aquest de les Borges és massa acabat, massa perfecte. Però sense gràcia. Al seu cim hi ha una llanterna, que antigament era alimentada per l'electricitat que es produïa en un salt del canal. Mirant de nit la punta del campanar de les Borges —visible des de tota la plana, de tan altiu com és—, la gent de Puiggrós o d'Arbeca sabia si pel canal baixava aigua o estava sec, segons si la llanterna estava il·luminada o a les fosques.

Les Borges Blanques presenta en el seu centre actual un al·licient urbanístic gens corrent en localitats de similar importància. Es tracta del Terrall, pintoresco y aristocrático parquecito que se ve su­mamente concurrido en todas las épocas del año y principalmente durante los meses de estío. Aquesta excepcional extensió de jardins enclavada en el cor de la població provoca l'admiració i l'enveja dels habitants de les localitats dels voltants, que arriben a insinuar que els borgencs no es mereixen una meravella com aquella. I és que no n'hi ha per menys. Sortidors d'aigua, unes quantes pórques de gespa, monuments de pedra, avingudes de plataners i dues grandioses basses d'aigua componen una esplanada deliciosa, un lloc ideal per al passeig i la divagació, per a la tertúlia i el festeig amorós.

Les dues basses actuals formaven part d'una de sola, no fa pas tants anys. Era molt gran i estava situada més cap a la carretera, gairebé a tocar de les cases de l'altre costat. Servia, com totes les basses dels pobles de les Garrigues, de dipòsit de l'aigua de pluja —de l'escassa i tan anhelada aigua de pluja— i per abeurar-hi els animals. També hi posaven a estovar la fusta els boters que tenien el seu taller en un cantó de la plaça.

Fa uns anys, hi havia unes barquetes, en les dues basses del Terrall, i els enamorats podien llogar-les per navegar una estona per les aigües mandroses de l'amor.

Darrera els estilets de l'atzavara,

els salzes desmaiats, i tot un món... [J. Querol i Calvis]

En un costat del recinte hi van plantar fa uns quants anys les voltes de pedra provinents del claus­tre de l'antic convent de les carmelites. Enmig del verd relluent de l'herbei s'aixeca majestuosa una antiga premsa d'oli, monument al pagès de les Garri­gues. En els dos extrems meridionals del parc, més enllà de la segona bassa, hi ha en un cantó l'edifici de la casa de cultura i a l'altre el quiosc, que és el nom amb què es coneix un bar de línies avançades i les parets de vidre. La seva terrassa sota els plàtans gegantins i a tocar de l'aigua, és una de les més privilegiades de tots aquests rodals. L'últim dia de la festa major —que se celebra a començament de setembre— té lloc a l'entorn dels dos estanys bessons un vistós castell de focs. Les espumes de colors s'emmirallen, efímeres, en l'aigua negra. És un espectacle d'una gran bellesa, que atreu any rere any una multitud provinent de tota la comarca. Mentre dura la Festa Major, les basses estan engalanades amb unes rècules de bombetes de colors, penjades d'arbre a arbre, que reflecteixen la seva diversitat lluminosa en la superfície tibada i obscura. Els borgencs, amb aquell toc indiscutible de bonhomiosa petulància que els caracteritza, anomenen aquesta decoració refulgent i festiva il·luminació veneciana.

L'altre centre urbà de les Borges, no gaire lluny del Terrall, és la plaça Major. Es tracta d'una plaça allargassada i completament circuïda de porxos, amb un lleuger desnivell. Denota una gran distinció, una noblesa molt harmònica, homogeneïtzada per la disposició de les voltes. Alguns casals que voregen la plaça són força remarcables, com ara cal Ferrer de Tall, que llueix uns magnífics balcons renaixentistes, del segle xvi.

Hi havia hagut antigament la casa de la vila, en aquesta plaça, abans que fos instal·lada en la seva seu actual, en el palau del marquès d'Olivart, fent cantonada amb les carreteres de Tarragona i Mollerussa. Al cantó de la casa comunal hi havia la presó. Una de les seves cel·les va ser escenari d'un episodi singular. El 20 d'agost de 1481, el batlle de les Borges va fer empresonar un veí, acusat d'adulteri. L'endemà mateix, aprofitant que la màxima autoritat mu­nicipal va haver d'absentar-se a Lleida, un germà del detingut, comptant amb la complicitat d'alguns companys, va simular que portava un càntir d'aigua al pres per atacar el carceller i facilitar l'evasió de l'acusat d'empaitar la dona d'altri, el qual fugiria a Juneda, població que no es trobava sota la jurisdicció de Lleida, i després a Puiggrós. Més endavant s'arribaria a saber que l'acusació que havia motivat la detenció era totalment injusta, sense cap fonament, i obeïa només a antigues gelosies entre el reu fugitiu i el seu denunciant. L'incident, però, provocaria una forta disputa entre el senyor Puiggrós i el batlle de les Borges. Aclarida la qüestió, les dues parts van haver d'avenir-se a la conciliació. Van cri­dar un jurista de la universitat de Lleida, que va castigar el batlle a donar al seu contrincant dos parells de pollastres en satisfacció de l'ofensa comesa. El condemnat no va apel·lar la sentència.

El carrer Major, que va des de la Creu fins a la placeta de l'Església, és una via estreta, enxubada, però d'una bella rusticitat. Possiblement el punt de més mèrit de Juneda, el més pintoresc. Representa, en paraules de J. M. Albaigés, "un exemple perfecte d'equilibri d'estils, d'harmonia funcional arquitectònica". En un principi, era només el primer tram del camí de la Font, que comunicava la vila closa amb la font pública de la Canonada, vora la riera de la Femosa.

Especialment en la part més baixa del carrer, aquest és flanquejat per uns magnífics porxos de pedra, gòtics. Caminar sota la seva ombra un pèl mústia produeix subtils esgarrifances en el visitant.

Hi ha casalots d'una certa categoria, en aquest carrer ombrívol. Com la rectoria, amb data de 1745, o cal Ceprià, sumptuós i de línies neoclàssiques, d'una freda elegància. O la mateixa Casa de la Vila, fruit de la restauració i recreació d'un casal antic: vidre negre darrere unes arcades de pedra d'estils diversos. L'arc lateral de la planta baixa, apuntalat amb un pilar una mica tosc, "resulta d'una gràcia ingènua única" (segons Albaigés). Fins a les acaballes del segle passat, aquest casal allotjava en els seus baixos la carnisseria comunal i en la planta noble les dependències municipals. Per sobre els esplèndids finestrals d'aquest primer pis, una barbacana corona l'edifici, una de les cases consistorials més monumentals d'aquestes rodalies, a desgrat del pastitx i la confusió de gustos arquitectònics.