Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta ermita, situada a dos quilòmetres del poble, s'alça en una cinglera de 1.020 metres d'altitud, bo i aprofitant una balma on abans de la seva construcció havien viscut eremites, entre altres Bernat Boïl, fill de Prades i primer llegat apostòlic a Amèrica el 1493, que el 1484 havia volgut fundar un monestir benedictí i que morí essent abat de Cuixà. Segons la tradició la imatge de la Mare de Déu fou trobada per un pastor entre les branques d'una alzina voltada de ruscs, quan anava a cercar mel. L'edifici actual fou construït cap al 1570. La clau per accedir-hi s'ha de demanar a la parròquia. Quatre textos són de bon llegir en aquest indret, tenint a sota l'espessa boscúria que encatifa el paisatge. El primer, un poema de Josep Aladern; el segon, una breu descripció d'Antoni Rovira i Virgili; el tercer, un sonet de Rafael Vila Barnils (Arbúcies, 1907–1988) i, finalment, una anotació de dietari de Marià Manent.
El 12 d'agost de 1956, la Verge de l'Abellera va ser solemnement coronada pel cardenal arquebisbe de Tarragona. Va ser una festassa, a la qual van assistir les autoritats polítiques i eclesials, i l'abat de Poblet. La corona va ser adquirida per subscripció popular i és obra de l'orfebre barceloní Jaume Mercadé, que hi va muntar cinquanta abelles de plata, presidides per una reina i l'escut de Prades. El 9 d'octubre de 1960 va ser aixecat a l'entrada del recinte un pedró en recordança al poeta Melcior Font, autor de la lletra dels goigs de la Mare de Déu, de l'any 1925. És aquella una composició molt inspirada, d'un profund lirisme, farcida de natura i paisatge.
Tota branca se us decanta,
i tot bri s'alça per Vós,
vostre xiprer es remorós
com el doll que al peu hi canta.
Vianant que sedejava
llavi fresc i bon camí.
Feu-nos ésser romaní
de la vostra sorra blava.
Aclariu-nos la mirada,
si heu fet clarejar la mel.
Sobre espines la rosada,
sobre abims posen l'estel.
Que el somriure que esclatava
nostre ull no el vegi marcir.
Feu-nos ésser romaní
de la vostra sorra blava.
Una làpida fixada en la roca, darrere mateix de l'ermita, explica que en aquesta cova de l'Abellera va fer vida d'ermità, entre 1484 i 1493, fra Bernat Boïl, el primer missioner que va evangelitzar Amèrica. Boïl havia nascut en un mas del terme de Vilanova de Prades anomenat el Molinet, per bé que no tots els seus biògrafs estan d'acord en aquest punt.
L'ermita de l'Abellera
Com rusc clavada dins la cinglera
s'alça l'ermita de l'Abellera,
sembla una rosa dins del penyal
que fa descloure la primavera
mentre verdeja el castenyeral.
Jardí de roses és la solana,
sa flaire dóna la flor boscana
on beu l'abella la dolça mel,
i la poesia que tot emana
d'aquella terra fa un tros de cel,
Un vellet cuida la vella ermita
vellet que porta en sa cara escrita
tota una vida de soledat;
en contemplar-lo, el cor palpita,
sembla una imatge d'eix lloc sagrat.
L'excursionista passa i contempla
el bosc i el cingle, el vell i el temple
i tot li queda gravat al cor,
mentre li dóna el vellet l'exemple
besant la Verge del seu amor...
Quan els anys passin i el bosc no hi siga
i el vellet mori, sa cara amiga
l'excursionista recordarà,
que el bosc i el cingle i el vell, tot lliga,
tot és l'ermita que visità.
Si en la vostra visita a Prades aquestes idees us entenebreixen el pensament, i per esvair-les voleu veure un paisatge ric i alegre, arribeu-vos, caminant, a l'ermita de la Mare de Déu de l'Abellera. No hi fa res, que hi aneu al bat del sol; el vent fresc de les altures neutralitza els efectes de la solellada. Dins una cova natural, a la vora d'un cingle, hi ha l'estatge d'aquella Mare de Déu miraculosa, menuda com una nina. Abans de tornar-vos-en, fareu bé de sortir a guaitar al balcó que, des de la cambra posterior de l'ermita, dóna a la magnífica fondalada verda del bosc de l'Abellera, espès de roures i de pins...
Avui
Encara sou a dalt de la cinglera
meretriu de la casta quietud,
i amb la clau a la porta de l’espera
ens oferiu el vas de la salut.
El solc multiplicat de la drecera
ens duia vers la vostra solitud
i el Camp, agònic al renec de l’era,
era una serp de llum quan hem vingut.
Ben lluny del timbaler de la guerrilla,
havíem oblidat la mà senzilla,
el timbre fulgurant del mot antic.
Avui, però, la flauta del miracle
ens converteix en tret i receptacle,
eremites del món i de l’amic.
9 setembre. A quarts de dotze hem anat a Prades. Hi havia algun núvol blanc, però el sol brillava forca. Hem vist Siurana al seu cim, com a la proa d'un gran vaixell, Albarca (el poble gairebé abandonat, amb cases esfondrades), Cornudella, els alzinars que hi ha poc abans d'arribar a Prades, i a la fi, la plana ampla, ben conreada, voltada de pujols, i la vila antiga i vermella.
A la tarda visitem l'ermita de 1'Abellera, posada damunt mateix del cingle que dona a la profunda valí coberta de castanyers. Al fons hi ha Capafons. Hi havia ombres de núvols, però el sol il·luminava alegrement algunes cases i el campanar. Es un indret feréstec, inoblidable. Un corb ha volat cap a les roques ben roges, estranyament corcades per l'erosió. Hem vist la pedra amb els versos de Melcior Font, trets deis goigs que escriví per a la Verge:
...Feu-nos ésser romaní
de la vostra serra blava.
Altres indrets de Prades: