Autor:
Maria Ibars i Ibars
Obra:
L'últim serf
, 1993
Àngela isqué per la porta que donava al faramull. Un vesper de xiquets botava i feia córrer els cèrcols, que dificultaven el pas dels vianants. L'aire es tapia de xiscles, de notes arbitràries, de cants llandosos que cadascú duia pel seu antull, mil vegades començats i que mai no aplegaven a la fi.
"Menja pa,
galleta, no;
menja galleta,
que pa no n'hi ha."
"Menja pa..."
Les boques de carrer on tenien la festa estaven tancades per barreres de redons i cadafals que es tapaven de gent per vore els bous, animalets criats al camp del poble i que es deixaven enganyar caent a l'aigua, convertint-se de perseguidors en perseguits pels nadadors toreros, que es lliuraven millor que ells, fruint un espectacle únic de sana alegria i entusiasme joiós. La majoria de les dones que buscava vivien en carrers tancats; alguns barrons estaven solts i podia passar; en altres veia coneguts i els passava l'avís. Li preguntaven per la salut del marit, li oferien cadira i la convidaven a estar en est o l'altre cadafal. Àngela donava les gràcies, però refusava detindre's. Volia retornar prompte. Arribaria fins al Raset per assabentar a la "Letxa" i a "Betriu" i seguida a casa, passant també per la del "Negre", al barri del Poalet. Es dia barri del Poalet perquè les cases sense excusats obligaven a traure les bacinilles per abocar-les a la mar i ho feen dissimuladament clavant-les en un poal.
