Edicions Alfons el Magnànim (València), 1993
Ni va tocar la campana ni va parar l'activitat en el treball. L'encarregat ja s'havia fet els raonaments que al seu endins acabaven per donar sempre la raó a l'amo; ja podia transmetre l'ordre als altres amb to segur: L'estall que anara eixint; els altres feen quart. I com una explicació de força afegia:
-Ha vingut un "muntriol"; ens demanen més càrrec i l'hem de tindre preparat.
El manament prengué cos i volà per totes les navades: als servidors de les màquines triadores, als esclaus dels motors, als empresonats en les cambres, als reclosos pels cellers...
-El "muntriol"!
Hom no sabia amb exactitud què era un "muntriol". Potser el primer vapor que impressionara allí fortament per les seues dimensions duguera el nom "Montreal" o tal vegada procedira d'esta ciutat americana. Per als magatzems significava una embarcació gran, mai prou farta de càrrec, que després d'una nodrida escala per altres ports s'enquadraria front a la bocana del de Dénia barrant-lo amb la gallardia policromada d'una silueta colossal, i s'engolia tot el carregament de cada magatzem encara que l'esperaren de gom a gom, veent-se'l continuar tan lleuger i gentil que era promesa i esperança dels que en ell confiaven.
Àngela era una dona garbosa, caminava amb bon aire i en la cara arredonida mai no faltava el mirar afable ni el somriure jovial. El cabell, mesclat de negre i blanc, l'enrotllava en la coroneta en topo senzill. Vestia d'obscur i portava sabates de russel quan eixia de casa; amb el mantó de crespó o xal apelfat, enganxat el serrell per les mans, marcava un rumbós caminar que li era natural. "Ompli un carrer", es dia d'ella.
Era la festa de Sant Pere i els carrers del Pont i Moll estaven en ple aldarull. Àngela no anava per allí amb la quera dels divertiments; ans bé, els defugia, però havia de creuar el carrer.
Àngela isqué per la porta que donava al faramull. Un vesper de xiquets botava i feia córrer els cèrcols, que dificultaven el pas dels vianants. L'aire es tapia de xiscles, de notes arbitràries, de cants llandosos que cadascú duia pel seu antull, mil vegades començats i que mai no aplegaven a la fi.
"Menja pa,
galleta, no;
menja galleta,
que pa no n'hi ha."
"Menja pa..."
Les boques de carrer on tenien la festa estaven tancades per barreres de redons i cadafals que es tapaven de gent per vore els bous, animalets criats al camp del poble i que es deixaven enganyar caent a l'aigua, convertint-se de perseguidors en perseguits pels nadadors toreros, que es lliuraven millor que ells, fruint un espectacle únic de sana alegria i entusiasme joiós. La majoria de les dones que buscava vivien en carrers tancats; alguns barrons estaven solts i podia passar; en altres veia coneguts i els passava l'avís. Li preguntaven per la salut del marit, li oferien cadira i la convidaven a estar en est o l'altre cadafal. Àngela donava les gràcies, però refusava detindre's. Volia retornar prompte. Arribaria fins al Raset per assabentar a la "Letxa" i a "Betriu" i seguida a casa, passant també per la del "Negre", al barri del Poalet. Es dia barri del Poalet perquè les cases sense excusats obligaven a traure les bacinilles per abocar-les a la mar i ho feen dissimuladament clavant-les en un poal.
El tio Batiste ja no podia més. Era un dia molt pesat. La nau americana de quatre pals i tres ximeneres lluïa fora mar com altiva rúbrica del progrés i el personal passava i repassava pels molls fent-li homenatge de la seua admiració. Aquell "muntriol" estava carregant i en el magatzem del "Maltés" el ritme era accelerat. A les portes atracaven els carros i encara que els hòmens s'excedien no era possible que isqueren amb la premura que el consignatari i el cap d'estiba demanaven. Els carregadors, descalços i la camiseta de punt oberta al pit, en calçons els més, pressentint la suada, anaven a les piles i prenien dos caixons que refermaven al pit, ben abraçat el de baix, i corrien amb passos botadors, en tremor carns i membres a la lúbrica besllum de les pobres i gastades teles que els cobrien, fins al carro amb xiulets d'advertiment per no atropellar-se entre ells. Es treballava seguit, sense una pausa ni un cigarret de descans.
L'encarregat anava d'una porta a l'altra, també despitralat, prets en la mà els papers en què apuntava els carros que eixien per cada una, volent estar en totes alhora i cridant amb veus que li gastaven els pulmons, i camejava rendit, blanejant, els peus encallits i fent-li ganxo els genolls que ja no podia redreçar.
Aquell any la festa de la Mare de Déu dels Desemparats tingué en Dénia un caire nou. La feren uns mariners salvats miraculosament d'un fort temporal. Llavors, pregaren a la Mare de Déu que veneren en el convent de la Mar. Li pregaren des del perill de la barca; llurs famílies des de l'escullera, cara a la borrasca. Anguniosos uns i altres; no podien guanyar l'entrada del port, sempre costosa. Ones encontrades juntaren les forces com braços amorosits i la barca ixqué de la suprema desesperació a les aigües relativament tranquil·les de l'entremig de les esculleres. La Verge els havia salvat i est any faria en el mateix sardinal el camí d'aquella nit fortunal. Festa senzilla i clamorosa, festa de cors enfervorits. La Mare de Déu embarcaria triomfal, voltada de tota mena de vaixells disponibles, engrandits de banderoles i sorollosos d'esclafits. L'escorta de la Gran Senyora eren els hòmens de mar que li devien la vida.
Pocs faltaren a la festa. Feren el diumenge complet sense malestar pel que poguera fer-los falta el dilluns.
Les "letxeres" del magatzem del "Maltés" prengueren per Patró a sant Roc. En el convent de la mar de vora al magatzem, es venerava. Totes tenien coses que agrair-li. Àngela i les acostades a ella li havien demanat la salut de Batiste. Se li faria dir una missa i els gojos cantats; se n'uniren moltes. Altres refusaren, com la "Balancé", per falta de voluntat i algunes per creure que era privilegi de la Societat poder passar sense beateries. Aportaren flors i ciris, tinells de geranis i cossiolets amb pomposes plantes. Foren ajudades per l'escolà del convent, el tio Joan, perfil ben tallat, afable, acollidor de tothom, ubicat al replà de l'escaleta que donava al campanari, bellugant-se vora la tauleta de Sabater de vell quan no tenia flor que netejar, ciris que encendre ni campanes que dringar. La "Lliberana" aplegà amb un gran ram panxut, redó i ben espés de flors variades: de jardí i de terra broixa.
-Massa grandot és -li bonegaren-. Dus flors per a molts rams.
El desferen i una corejada rialla brollà de totes les goles. Dins del pompós ramell hi havia una bóta plena de vi del seu campús, tot havia estat fet per burlar el "consumero".
Van perdre unes hores de treball per complir la devota promesa. L'altar quedava reblit de flor com testimoni de cors agraïts.