Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta propietat agrícola i ramadera constava d'una antiga torre fortificada del segle XIV que devia controlar l'entrada i la sortida de la vall des de temps antics. L'any 1896-1910, el seu propietari, Josep Nicolau de Olzina de Ferret i Riu-sech, marquès de la noblesa catalana i últim descendent de la família Feu. També va ser un dels promotors de la carretera que uniria la collada amb Puigcerdà i el constructor del castell de Can Feu a Sabadell. Va transformar la possessió en un castell de fades a l'estil centreeuropeu. Les obres foren dutes a terme per Calixt Freixa, mestre d'obres. És un edifici que té planta baixa i dos pisos. La façana està orientada cap a migdia, i l'entrada està flanquejada per dues torres circulars cobertes amb un alçat conoïdal. Hi ha quatre garites als angles de la part superior de l'edifici, totes elles cobertes també amb alçat conoïdal. Totes les obertures tenen un tractament classicista, amb finestres coronelles triforades, emmarcades per uns arcs cecs ogivals a sobre dels quals hi ha elements heràldics. La teulada és a quatre vessants, coberta de pissarra.
Just en el punt de sobre la carretera que porta a la torre de Riu, on es té la plena sensació de desembocar en el paisatge pla de la Cerdanya després de passar el "canó" de la Molina, podem llegir el fragment de Pilar Prim en què Narcís Oller la descriu amb precisió.
Era com passar de mort a vida. Els ulls no es cansaven d'esplaiar-se sobre aquella vall oblonga, partida per les formoses arbredes del Segre i sos afluents, i enclosa per dues grans serralades del Pirineu, que enlairen fins al cel llurs crestes moradenques. Esteses de prat, d'un verd esmaragdí, encatifaven grans trossos de planura, mentre el segador aterrava les daurades messes, salpicant els camps de cavallons, d'una faisó que, mirats de lluny, podien prendre's pels camells o dromedaris aclofats. Més avall, emboscats en la gemada arbreda, deixaven entreveure llurs llosats blaus els masos i llogarets que vorejaven els rius; i allà, al bell mig de la plana, airosament assentada dalt d'un baixet monticle que és com sa estrada honorífica, tot just començava a albirar-se la vila de Puigcerdà. Tot ensems, entre nuvolades ambarines, s'enclotava per Andorra el sol rogent, incendiant el bell Cadí, acaramel·lant els celatges del migjorn, tenyint de rosa el rostoll, de negre els apomats verns, i d'aram l'esqueixalada cresta del Puigmal, única de les llunyanes coronada encara per les resplendors d'aquella aurèola superba digna de sa superior jerarquia.
Altres indrets de Alp: