No varen pas trigar mitja hora a arribar al desmunt del coll i a començar el descens d'aquells mil vuit-cents metres per una altra vall molt més alpina .

Gran regió de bosc, alts pins de forma cònica i d'un verd negrós, cobreixen els afaldats vessants, estenent les espinoses branques fins al pedrís que fistona el camí, i ofereixen a la vista del passatger tot el misteri poètic de les perspectives forestals, alhora que recreen son olfacte i li embalsamen els pulmons amb la flaire reïnosa que se n'exhala. Allà lluny, per damunt de les muntanyes que anaven davallant a tot seguit, blavejaven, amarades de sol, les de Cerdanya, encara clapejades de congestes; però, com  que la costeruda carretera s'enfonsa ràpidament, aquesta visió no durà més d'un instant. Els cavalls corrien sense parar, guanyant amb admirable destresa les girades atrevidíssimes d'aquell zig-zag continu, que la senyora Prim mirava amb esverament, i que sos fills, rublerts de joia infantívola, celebraven embadalits.

Al peu del riu, la Molina, un hostal de coberta moguda i de línies elegants, oferia alberg al viatger. Els cotxes hi pararen uns quants minuts; però, com que es feia tard, cuitaren a embocar l'eixida per la miserable frau on amb prou feines riera i camí passen estretament. Un ventet sec feia frisejar les fulles dels rebollosos saules i dels verns desordenadament plantats vora l'aigua; i la pols, escopida per les rodes, voleiava en rossegalls de glassa a l'altra banda de riera, per a ajeure's damunt dels pelats cabirons que el llenyataire estimbava daltabaix del bosc allí encimat. El devessall d'aquelles fustes s'estenia a uns quants cents metres de ribera, unes voltes a l'escampada pel coster, altres vegades apilades o en orri per entre els còdols del riu, fins a trobar la serra mecànica que, en  aquelles soledats, les preparava per a la indústria.

Era com passar de mort a vida. Els ulls no es cansaven d'esplaiar-se sobre aquella vall oblonga, partida per les formoses arbredes del Segre i sos afluents, i enclosa per dues grans serralades del Pirineu, que enlairen fins al cel llurs crestes moradenques. Esteses de prat, d'un verd esmaragdí, encatifaven grans trossos de planura, mentre el segador aterrava les daurades messes, salpicant els camps de cavallons, d'una faisó que, mirats de lluny, podien  prendre's pels  camells o dromedaris aclofats. Més avall, emboscats en la gemada arbreda, deixaven entreveure llurs llosats blaus els masos i llogarets que vorejaven els rius; i allà, al bell mig de la plana, airosament  assentada dalt d'un baixet monticle que és com  sa estrada honorífica, tot just començava a albirar-se la vila de Puigcerdà. Tot  ensems, entre nuvolades ambarines, s'enclotava per Andorra el sol rogent, incendiant el bell Cadí, acaramel·lant els celatges del migjorn, tenyint de rosa el rostoll, de negre els apomats verns, i  d'aram l'esqueixalada cresta del Puigmal, única de les llunyanes coronada encara per les resplendors d'aquella aurèola superba digna de sa superior jerarquia.

Però la visió durà molt poc. Ara pujant, ara baixant com per unes muntanyes russes, suaument  bressats sempre per les molles del landó, bon xic fuetejats els cabells pel viu oreig, anaren seguint, sense badar boca, l'esbullada madeixa d'aquell tros de camí, recociant [recórrer  procurant descobrir] a llambregades els rierals i torrenteres, les clapisses i sots tenebrosos, els pocs  verns i  avets salvats a l'atzar, tots els racons d'aquelles solituds feréstegues, imposants com les del   mar. Una barraca-refugi, amb sa tapadora de gruixuda molsa a tall de casquet d'astracan; més avall,  ben redossada, una caseta de peó; ací i allà, vaques esgarriades pasturant tranquil·lament; eren les úniques mostres de vida que es podien trobar per allí. De les catifes de vellut de la Cerdanya, ja ni mostra per record: la terra que no era nua i  pedregosa, es veia tot just coberta d'una pana esgrogueïda, ratada i pobra.

Per fi, salvant un nou repetge, l'horitzó s'eixamplà. Havien escalat l'ample coll de la Perxa, enclòs entre el Font-Romeu i el puig d'Eine; i mentre, a  mà esquerra, veieren  torrejar el  fort de Mont-Lluís, se'ls presentà, a la dreta, rutilant de tornassols encesos, l'esqueixalada serra de Madràs, arruant-se [posar coses en sèrie] avall, avall, per la gorja del Ter, fins a l'infinit.

Apressant-se i tot, els cavalls en tenien encara per una hora. Però el desitjat Puigcerdà s'atansava, pigallejava ja en son prominent setial, arremolinat a l'esquerra de son campanar, com munt de fitxes de dominó trabucades al peu de llur capsa encara  dreta.

Els cotxes seguiren rodant, rodant vertiginosament; i guanyada la gran coma de la Baga, que, bombant-se amb perfil grandiós, aquí coberta de segle encara en peu, allà neta ja de cavallons, ocultava als viatgers les admirades vernedes del Segre, travessaren el migrat caseriu d'Escadarcs,  enfilaren l'estret pont de Soler, i, recorrent, sens parar mai, un gran tros de ruta plana, pogueren, a la fi arribar al peu de la torta i llarga costa que escala el turó de la vila entre parets i casalots. Oh! altra volta quina desil·lusió!

Per fi, allà a un quart de quatre arribaven a l'esplanada del santuari, havent ja trobat, poques passes abans, en Rossendo, ajagut a l'ombra d'un bosc gegantí, la visera de la blanca gorra als ulls, la màquina tombada al costat. La desordenada disposició de les poques construccions que hi ha allí, el pobríssim aspecte de caserna o d'hospital que la major part presenten, i la humilitat vulgar de la capella mateixa, no els oferiren el menor encís de poesia i sorpresa: més aviat els feien nosa, enmig d'aquell bosc imponderable, que deixava albirar ací i allà  ses esveltes columnates agrisades de bell liquen, ses ombres somnioses i ses perspectives infinites. I, com que el temps escassejava, van ficar-se corrents a la capella per saludar la Verge amb una salve, i van  seguir, en eixir-ne, al capellà, que els sortí al pas, fins al despatx de records piadosos, on romangueren bona estona. Sobretot, elles, les dones, que hi trobaren ocasió de sadollar aquell amor a la superfluïtat i a les menuderies que les caracteritza, no sabien  sortir-ne mai. Medalles, rosaris, quadrets, vistes, imatges, mànecs de ploma, penjolls, medallons,  petxines, gotets esmaltats, escapularis, cistellets, àlbums, estampetes, tota aquella metralla idolàtrica  reproduïda a l'infinit, en coure, argent i or, en fusta, os, mareperla o alabastre, i l'altra, en seda, pergamí o senzill paper  les  van remenar i mercadejar trenta vegades, fins a omplir-se'n les butxaques amb  una fruïció indescriptible. A títol de record, van  canviar-se uns i altres quelcom del que havien comprat, i sols a un nou avís del Nen Xacó es determinaren a sortir d'allí.

—Corrin, corrin cap al Pedró —féu el guia—, que el temps ens cal per a tornar a la vila.

La tortuosa costa que hi ha per a pujar al Pedró, salpicada de capelles de via-crucis, resultà bon xic pesada, sobretot per a la colossal Pomposa, que,  prop del cim, ja no podia més. Però, un cop dalt d'aquella miranda superba, quina impressió! Als  peus, la Cerdanya  entera, el  Mont-Lluís, la conca del Conflent, la vall del Capcir, fins les llunyanes  Corberes; i, al cap, sota un cel immens de blau puríssim, entre altres dues creus balderes, una imatge colossal de Jesucrist obrint misericordiós els braços als catalans d'Espanya i als de França com a fills d'una sola mare, que l'adoren també a una. El vent brunzia; la creu vibrava; la mirada piadosa de Jesús s'enlairava pels espais; un immens alè de pau, de germanor, s'estenia per la terra. Les dones  s'agenollaren; els homes van descobrir-se; i a la vídua Roig se li escapà una llàgrima; tothom orà.

Baixaren d'una estricada a Bourg-Madame, on el Nen Xacó encarregà l'esmorzar per telègraf. I a la vista d'aquell carrer regadet, de cases baixes i sense balcons, que encara el sol no amarava sinó a mitges, en Deberga, recordant amb gràcia un article del setmanari de Puigcerdà en què l'autor, engrescant-se amb l'animació que el forasteram de l'estiu dóna cada tarda a aquell carrer, el comparava seriosament amb un boulevard de París, ex­clamà:

—¡Quina poesia que té, en aquesta hora, el boulevard! eh?

L'acudit féu riure a totes dues, i, ara parlant en broma, ara formalment, sempre sentint l'encís que ofereix la formosor del camp en diades com aquella, van reprendre el camí, travessaren el Segre, i s'esplaiaren una vegada més pel tros immediat de carretera, avui Avenue Drogue, que gegantins arbrepolls cobreixen d'ombra regalada.

I, en efecte, al cap de dotze o tretze minuts, el landó ja desfilava per davant del verd talús de la fortalesa, animat, en aquella hora de gran sol, com puguin estar-ho, a migdia, en ple hivern, els passeigs de ciutat. A l'ombra bellugosa de les moixeres, carregades de raïms coral·lins, hi havia qui jeia de cara al sol; qui, mig incorporat, el colze a l'herba, llegia alguna novel·la de cobertes grogues; parelles joves que festejaven; senyores que brodaven; mainaderes, de còfia i davantal amb pitet, que entretenien nens rossos o se les havien amb els ja més espigats que corrien pel glacis en bicicletes o empenyien furientment els cotxets de fira on anava ajagut algun nodrissó. El landó hagué de sortejar, amb dificultat, l'escampall de baguls i maletes, i els espessos estols de gent que anaven encabint-se com sardines dins de dues diligències. Enfilà, per últim, l'entrada al primer recinte del fort, i, travessant al pas el pont de balança del primer i segon fossats, ressonà com un tro per sota una llarga volta de canó, amb grans alegrois de l'Enriquet, i desem­bocà, per fi, al primer carrer d'aquell poble reclòs dins d'una ciutadella. Pujaren amb pena, els briosos cavalls, la costa repta i mal empedrada que se'ls presentava a dret fil amb el nom de rue Meunier, i, en arribar a la plaça, trencaren a mà dreta per aturar-se a l'hotel. En aquell moment el rellotge del castell tocava onze batallades.

Més enllà, en iniciar-se la costa desarbrada d'Hix, van aixecar l'esguard. El cel, blau, encara entelat pel baf humit de l'aigualada, era enteranyinat de puríssims estrats parabòlics i lletosos, com si l'haguessin netejat amb sabó i en quedessin llepissades. I la sensació de frescor i puresa que en reberen aquells excursionistes augmentà encara els alegrois de tots. Sortiren de la costa, i, des de l'alta plana dHix, van contemplar el gran panorama. D'una llambregada circular, albiraren, a més de Puigcerdà; isolat al mig de la gran plana, els poblets que s'arrapaven a la llunyana serra de ponent, com Guils, Saneja, La Tor, Enveig; Ur, que s'arraulia a l'esquera; Llívia, que avançava plana endins; Vilanova i Dorres, que, enlairades, s'escalonaven a ses espatlles, com Estevat i Odelló, que s'allunyaven al nord. Seguiren pujant per l'ondulosa ruta de la Baga, i, passat Santa Llogaia, descobriren, dins de sa ombrívola frau, el punxegut cloquer d'Er, tot encaputxat de blanc, i més amunt encara el de Sallagosa destacant també, en blanca taca de l'alt tapís verdíssim que li fa de respatller.

I tot això a una hora i a una llum en què els rostolls espurnejaven or, la transparent verdor dels prats s'ocrava, els gorets es tenyien d'un rosa intens, els salzes s'agrisaven, els verns, que s'enfosquien en massa, llançaven diamantines lluïssors en la brancada prima, i quan, per damunt de tot, es gronxava sobre els pobles, com un alè de vida, el fum matinal de les enfeinades llars.

Els tres cavalls de la Prim van travessar, roncant i trotant de gust, els solitaris carrers de Sallagosa, i, en ésser-ne fora, emprengueren al pas l'aspra pujada del Rigat. Mentrestant s'havien esborrat del cel les blanques llepissades: tot ell havia quedat com un setí. Però allà al confí del migjorn, un borrissol argentí, que havia caigut com una glassa davant la gran serra de Cadí i el forat de la Seu, no deixava entreveure'ls sinó com en somnis. I guanyaren l'alt repetge, i, en trobar-se sota l'arcada de l'aqüeducte del Rigat, que sembla el portal de la Cerdanya obert als germans del Conflent, van acomiadar-se, aquells senyors, de la formosa valí, amb un esguard de recança.

Els cavalls, llavors, emprengueren altra volta el trot per un país ferreny, codolós i pobre, que oprimia els esperits.

Ja n'hi havia prou, de contemplar durant una hora l'hipnotitzant espurneig dels pedacets de prades i rostolls que escalaven la meitat baixa de la llarga muntanya de davant, com de veure el bosc que espurnejava també en ses escarpades altures i que estenia amb pinzellada negrosa l'ombra de ses soques per la catifa verda que cobria la terra; ja n'hi havia prou, de mirar sempre aquell  riuet que s'escolava silenciosament, com una cinta de vidre, a baix de tot, entre interromputs rengles de pollancres; ja n'hi havia prou, sobretot, d'apartar, enlluernada, la vista dels miserables poblets que, fugint de la canal del vent, ací i allà es redossaven a les costes, arrupits i coberts de lloses rutilants, a través de la glassa d'or  que queia davant les llunyanies.

Per això,  passat el  miserable lloc de Planés (d'on sortí un  eixam de pobres a enrondar el comboi, pidolant amb una cantarella mandrosa i ritmada que feia riure el  petit i venir nyonya als grans), aquelles senyores varen fer tancar el landó, i agafant  aviat un bon son, no van pas despertar-se fins a arribar a la Cantina, on calgué donar  repòs als animals. Eren les cinc de la tarda; i, com  que l'airet que corria per aquelles altituds convidava a deixondir-se, amos i servei van saltar a terra i van berenar de bona gana dins d'aquell hostalet que, de part de fora,  s'aboca ardidament a l'esglaiador avenc.[...]

Cúmuls encesos i més blancs que la neu que les cobreix a l'hivern, guaitaven pel llom d'aquelles muntanyasses que la imaginació comparava a colossals paquiderms petrificats. Una sobretot, la de davant per davant, tenia el perfil d'un immens elefant ventreaterrat: el color mateix, la mateixa pell  ronyosa i granelluda, sense un bri de pèl visible. Més enllà de sa immensa esquena, ressortien, per escorç, monstruoses gropes de megateri, pelats i bonyeguts cranis de rinoceronts, lleument fregats de floridura. Els cúmuls blancs, que hi reposaven, guardaven igual encantament; i sota la blavor del cel, de transparència infinita, no es veia volar un ocell ni escórrer-se un nuvolet.