Placa en record d'Abdó Terrades

Autor: Abdó Terrades Pulí
Obra: L'esplanada

A la vila de Figueres viu un home honrat, d'edat de setanta i alguns anys, que ha passat les dues terceres parts de la seva vida exercint l'empleu de carter o distribuïdor de cartes i actualment, en consideració a la seva edat avançada i a l'honradesa amb què exercí el dit empleu, gaudeix d'una petita pensió amb la qual i amb els auxilis de sos fills passa tranquil·lament els últims dies de la seva vida.

Viuen a la mateixa vila quatre o cinc fills del dit carter, i el més petit de la família (o caganiu), anomenat Vicenç, ha heretat de son pare un gènit pacífic, dolç i manso, però divertit; i amb aquest caràcter tan poc a propòsit en aparença per a brillar i adquirir glòria en el món, ell ha arribat a adquirir un imperi indefinit i a ser celebrat amb el títol de rei i emperador immortal de totes les Micomicònies i Xirimínies. Els mitjans de què s'ha valgut són molt naturals i es veuran en aquesta breu notícia de la seva vida.

A l'edat de sis a deu anys, edat florida i d'innocència, sol període de la vida humana en què es gaudeix sense amargura, el nostre heroi es distingia entre els seus companys de jocs infantils per un gènit tan afable, carinyós i, al mateix temps, inclinat a l'associació i germandat, que sempre era ell com el pastor d'una ramada de xais, com el guàrdia d'un convent de frarets, com el capità d'una companyia de soldats, però no per fer pedrades ni batusses, sinó per imitar els soldats en la parada, puix jamai ha sigut inclinat a pendències. En tals termes s'apoderà d'ell aquest esperit de pacífica associació que, ja més grandet, és a dir de deu a dotze anys, tot era jugar a jueus i cristians, a Jesús i sos deixebles, a bruixes i gegants i, en fi, a reis encantats i vassalls, dominant-lo en tals termes aquesta última idea que de les cases espatllades i vivers de fora la vila en féu palaus, dels camps, estats, i dels seus companys, comtes, marquesos, governadors etc. Començaren aquests a acostumar-se a anomenar-lo el rei, i ell a entendre's per tal; i com el seu caràcter infantil li continuà amb l'edat i el seu gènit sempre fou alegre, quan les seves idees s'hagueren dilatat i les passions començaren a exercir en ell el seu imperi, es creà en la seva imaginació un regne ideal que anomenà la Micomicònia i ell es féu rei Micomicó encantat; es formà dels seus companys una cort micomicona amb ministres, comtes, marquesos, etc. i més tard començà a admetre-hi princeses, baronesses i duquesses. Els seus companys, que també s'havien fet grans com ell, li seguiren el seu innocent humor veient la gran naturalitat amb què feia el seu paper de rei; i era cosa de veure les cerimònies que ell havia establert en els actes de passar un micomicó o micomicona, de conferir algun títol o càrrec, els besamans etc. Emperò el que acabà de fer més gracioses i xocants les funcions micomicones fou que Sa Majestat, havent ja complert els vint anys, resolgué prendre estat i partir el pes del seu ceptre imperial amb una esposa digna de la seva jerarquia. Es digué enamorat, i demostrà estar-ho de veres, d'una vella pobra que viu en un casot del raval anomenat veïnat de Llagostera, i des de llavors es traslladà el bullici al dit casot, que fou fet Palau de les Amargures: les dones d'aquell veïnat foren fetes princeses micomicones i diàriament es veia aquella barraca fastigosa plena de joves decents de la vila, on els conduïa el plaer de veure les cerimònies estranyes del rei Micomicó. Vingué per fi el dia destinat per al desposori del rei amb la que fou feta al mateix temps emperadriu Justa Cent-i-tresena, el qual acte és el que he procurat reproduir en la present comèdia.

Autor: Carles Rahola Llorens
Obra: Vides heroiques , 1932

El ressò de la popularitat d'Abdon Terradas ha arribat als nostres dies: pocs cabdills foren, com ell, tan estimats pel nostre poble. [...] No hi va haver a Catalunya fins el 1856 o 1857 [...] moviment revolucionari que ell no inspirés o dirigís o en el qual no prengués una part activa.