Castell de Sant Ferran. Pavelló de l'Estat Major

I te'n vas a dormir i encara queda un munt de feina...

Autor: Mònica Soler i Ranzani
Obra: Les nits de Lola Pàton , 2014

I te'n vas a dormir i encara queda un munt de feina per fer, però penses que el caldo ja el faràs l'endemà quan et llevis i que abans de recollir la nena a costura ja hi tiraràs els pistons, i dónes gràcies que a les de la Torre Basca els hi vagi bé el negoci de fer senyors, perquè aixó vol dir que seran millors clientes i que així la nena podrà anar més temps a estudi, i sabrà de lletra, que el saber mai ocupa, i ni que mai necessiti un home que l'hagi de mantenir. Els homes són estranys... Mai els acabes de tenir, ni són sempre teus encara que els tinguis a la vora... I una cosa així és millor no tenir-la, perquè és com una joia falsa. La Pàton explicava amb pèls i senyals la nit que va passar amb el rei Alfons XIII al castell de Sant Ferran, es veu que el rei tenia una visita a la vila per convertir el castell en presó, i després de sopar, amb discreció, uns cotxers van venir a buscar la senyoreta. Quan ho va explicar de poc que no m'empasso unes agulles de cap que duia als llavis. Digne nét d'en Paquito Natilles, que es veu que fa el paper, però que es veu que li van les faldilles i és aficionat a teatreres i cantants, diuen que qui el va espavilar en aquests assumptes és la Bella Otero i des d'aleshores... En fi, tan rics, com pobres... Així d'atabalada deu estar Donya Virtudes.

La Pàton ens va fer jurar i perjurar que no explicaríem res, però el rei es veu que ja li ve de jovenet ser insaciable i en una nit la va prendre tres vegades, una d'elles al balcó sota la serena perquè no tenia espera. La Pàton va acabar refredada, no feia més que enviar la Quima a ca l'apotecari a comprar xarop per a la tos; explicava també que el rei en portava més al cap que als peus, i que de seguida es posa a punt només no veu un pit, i que a la tercera vegada abans de quedar adormit li va dir allò de "Lola, cuando vuelva repetimos, tienes un c... de plata, eres una p... de verdad", tot i que es veu que a la tercera ja flaquejava, i la Pàton va acabar xuclant-l'hi amb la boca. Clar que aleshores el rei tenia divuit anys, però es veia que ja apuntava maneres, encara que les males llengües deien, ho va explicar la Pàton, que feia servir cantàrida i que estava malalt de satiriasi i que per això li agradava el cine marrano i no podia deixar d'anar amb dones. I ja es va veure al final, a la pobreta Victòria Eugènia, tan fina, tan elegant, tan enjoiada, tan senyora, tan rossa..., la va fer una desgraciada. I molts per l'estil que no saps com els hi agafa la febrada i ni per què, d'aquí a aquí, "si te he visto no me acuerdo".